MOVIMENT PER LA PAU

Exportacions espanyoles d'armament 2000-2009

2011-04-15T18:40:00.004+02:00

Tot i que a molts de nosaltres ens sorprendrà, les exportacions espanyoles d’armament del 2009 han estat les més elevades de la història d’Espanya. Representant el 4% de les exportacions mundials i el 0,9% del total de la balança comercial espanyola. L’estudi realitzat pel centre d’Estudis per la Pau mostra com en els deu últims anys (des del 2000) el volum de les exportacions de materials de defensa no ha parat de créixer. Les exportacions del 2009 van ser un 44% superiors a les del 2008 i un 871% respecte l’any 2000. La tendència espanyola, per tant, és alcista, però la mundial dibuixa oscil·lacions. L’any 2009 es va exportar un 0,55% menys que el 2008 i un 25% més que l’any 2000. La tendència mundial d’aquest mercat d’armament ve determinada pel comportament de les exportacions d’Estats Units i Rússia, ja que entre aquests dos països controlen entre el 50-60% del mercat.

Les exportacions espanyoles de 2009 tenen un valor de 1.347 milions d’euros, i en el context dels 10 anys suposen una mitjana anual de 498 milions d’euros. Espanya es va situar en la sisena posició com a exportador mundial, darrera dels EUA, Rússia, Alemanya, França i el Regne Unit. En els últims anys, els tres tipus de material de defensa més venuts han estat: les aeronaus militars, els vaixells de guerra i els equips de formació d’imatge o contramesures. Les aeronaus militars representen el 32% del total; els vaixells de guerra un 30% i els equips de formació d’imatge o contramesures (que inclouen càmeres, sensors de radars i equips d’infrarojos, entre d’altres), representen l’11%. Per tant, els tres productes junts sumen el 73% del total de les exportacions mundials. La resta està repartit entre combustibles, explosius, bombes, coets, míssils, amfibis, blindats i municions. Gran part de les exportacions realitzades han tingut com a destinació països en situació sensible o delicada, és a dir, amb existència de conflictes latents i/o amb vulneració dels drets humans. Alguns d’aquests països han estat: Colòmbia, Marroc, Rwanda, Índia i Turquia. La informació facilitada pel Govern Espanyol al Registre d’Armes Convencionals de Nacions Unides sobre les seves transferències d’armes al 2009, recull l’exportació d’una fragata de guerra a Noruega, un submarí a Malàisia i deu vehicles blindats de combat a Ghana. En cap moment l’informe recull o expressa els criteris seguits per declarar solament aquestes tres exportacions i no la resta d’armament pesat. Però aquestes exportacions per part d’Espanya a països vulnerables, va clarament en contra de la “Ley de comercio exterior de material de defensa y doble uso”. Una llei que es va aprovar el desembre de 2007 i que obligaria a denegar exportacions a països sancionats per nacions Unides, països amb una manifesta inestabilitat política i democràtica, països que es trobin en conflicte armat, que vulnerin els drets humans dels seus ciutadans, que no condemnin el terrorisme o que prioritzin la despesa pública en material de defensa per sobre de la despesa social, com ara educació i sanitat. A la vista d’això no queda clar com s’han d’interpretar exportacions a països com el Marroc, Turquia, Aràbia Saudita, Equador o Pakistan. Però també s’exporta a països que intervenen en conflictes, com Estats Units i Regne Unit que mantenen tropes d’ocupació il·legal a Iraq i Afganistan.

Redactat per Anna Roldán pel programa de ràdio Bonobolitza't de març de Joves de Moviment per la Pau

Font: Centre Delàs

Grups d'arreu del món exigeixen als Estats Units que prohibeisin les mines antipersonal

2011-03-01T09:48:00.002+01:00

El Tractat de Prohibició de les Mines fa 12 anys avui

Ginebra, 1 de març de 2011 – Grups de la societat civil d'arreu del món demanen als Estats Units que prohibeixin les mines antipersonal de manera immediata, ha dit avui la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines (ICBL, per les seves sigles en anglès)-Premi Nobel de la Pau, just quan el Tractat fa dotze anys. Membres de la Campanya es reuniran avui i durant tot el mes amb representants dels Estats Units en desenes de països d'arreu per a exigir que el seu país s'uneixi al Tractat de Prohibició de les Mines.

“És absurd que els Estats Units continuïn aferrats a un arma que és tan horrorosa que només un país com Myanmar encara la fa servir”, diu Sylvie Brigot, Directora Executiva de la ICBL. “Com que gairebé tots els aliats militars propers dels EUA han pogut eliminar les mines antipersonal dels seus arsenals sense comprometre la seguretat nacional, confiem en que els Estats Units també puguin fer-ho.”

L'Administració Obama va començar una revisió exhaustiva de la seva política amb relació a les mines antipersonal a finals de 2009 per a determinar si pot unir-se al Tractat de Prohibició de les Mines. Els seus funcionaris han estat consultant amb aliats Estats Part del Tractat, organitzacions internacionals, societat civil i sobrevivents de mines, així com amb personal militar retirat. No hi ha una data pública per a completar aquesta revisió. Si accedeix al Tractat de Prohibició de les Mines, Estats Units ajudaria a enviar un clar senyal que qualsevol tipus de mina antipersonal és un arma inacceptable, reforçaria la seguretat internacional, i serviria d'estímul per tal que alguns dels altres estats que encara es troben fora del tractat també prenguessin la decisió.

Estats Units ja compleix amb les obligacions principals del Tractat de Prohibició de les Mines: no ha fet servir mines antipersonal des de 1991, no n'exporta des de 1992, i no han produeix des de 1997. A més, és el major donant individual per a l'acció contra les mines i programes d'assistència a víctimes. Això hauria de complementar-se amb el compromís legal de posar fi a l'amenaça de l'ús de mines antipersonal.

El 2010, membres de la ICBL d'arreu del món, varen dur a terme un seguit d'accions per tal de demanar que la revisió d'aquesta política porti als Estats Units a prendre la decisió d'accedir al Tractat de Prohibició de les Mines:

· El març de 2010, 65 ONG amb seu als Estats Units varen signar una carta dirigida al President Obama, en la que acollien amb satisfacció la política de revisió, i li exigien que aquesta comportés la decisió d'unir-se al Tractat de Prohibició de les Mines.

· El 18 de març, 68 Senadors i Senadores dels Estats Units varen escriure al President Obama, expresant el seu més ferm suport a la prohibició de les mines antipersonal.

· El juny de 2010, sobrevivents d'accidents de mina de diverses regions del món varen donar el seu testimoni en una reunió amb funcionaris dels EUA.

· El 30 de novembre de 2010, setze guanyadors del Premi Nobel de la Pau varen enviar una carta al President Obama. Algunes de les persones signants eren: Mohamed El Baradei, Shirin Ebadi, Aung San Suu Kyi, Su Santidad el Dalai Lama, el Arzobispo Desmond Tutu, Elie Wiesel i Jody Williams.

A principis de 2011, va entrar en vigor una política de Bush per la que els EUA renuncia a l'ús de les anomenades mines “tontes” o “persistents” en qualsevol part del món, incloent la Península de Corea. Estats Units conserva el dret de fer-ne servir de les anomenades “intel·ligents” equipades amb mecanismes d'autodestrucció o autodesactivació.

“Les mines anomenades intel·ligents no són de cap manera segures per a la població civil. Quan es troben actives, no poden distingir entre un soldat i un civil innocent. I els mecanismes d'autodestrucció tenen un índex d'error de l'1 al 10%. En conservar el dret a fer-ne servir, Estats Units resten totalment enfrontats amb la norma internacional que rebutja l'ús de mines” va dir Atle Karlsen, expert desminador de Norwegian People's Aid i membre de la Junta de Govern de la ICBL.

Adoptat al 1997, el Tractat de Prohibició de les Mines va entrar en vigor l'1 de març de 1999, només 15 mesos des que es va signar – el període de temps més curt que s'ha donat amb un tractat multilateral. El tractat prohibeix de manera exhaustiva totes les mines antipersonal, obliga a destruir-ne els arsenals en quatre anys i a treure'n les que hi ha col·locades en 10 anys, i exigeix que es portin a terme programes extensius d'assistència a víctimes de mines.antipersonal. La ICBL demana a tots els estats que accedeixin al Tractat. La XI Reunió d'Estats Part se celebrarà del 28 de novembre al 2 de desembre de 2011 a Phnom Penh, Cambodja.

Per a més informació i entrevistes:

Amelie Chayer, Responsable de Comunicacions (a Ginebra, GMT+1)

mòbil: +33 689551281

correu electrònic: media@icbl.org

A Barcelona:

Maria Josep Parés, Responsable de l'Àrea d'Internacional de Moviment per la Pau

Telèfon: 93 2193371

correu electrònic: mariajosep@movimentperlapau.org

Antecedents i Xifres

El vuitanta per cent dels països del món (156 països) són part del Tractat de Prohibició de les Mines. Xina, Rússia i Estats Units es troben entre els 39 que encara no s'hi han unit. Però gairebé tots ells estan complint de facto la majoria de les obligaciones del Tractat. Tots els Estats de l'OTAN excepte els EUA han renunciat a l'ús de mines antipersonal, igual que ho han fet aliats clau com ara Afganistan, Iraq, Austràlia i Japó. En l'hemisferi occidental, només els EUA i Cuba es troben fora del Tractat de Prohibció de les Mines.

Uns 45 milions de mines antipersonal han estat destruïts dels arsenals des que es va adoptar el Tractat de Prohibició de les Mines, només 12 dels més de 50 països que fabricaven mines antipersonal a principis dels anys 90 mantenen la seva capacitat productiva, el comerç de mines antipersonal virtualment s'ha acabat, y grans àrees de terreny han estat netejades i tornardes a usos productiu. Encara hi ha 66 estats contaminat per mines.

La ICBL, Premi Nobel de la Pau el 1997, és una xarxa global d'organitzacions de suport i incidència, operadors de neteja de mines, organitzaciones d'assistència a víctimes, i persones dedicades a la causa, que treballen en més de 90 països amb l'objectiu comú d'aconseguir un món lliure de mines.

Des de Laos...des del terreny

2010-11-09T17:21:00.005+01:00

Avui ha començat a Laos la Primera Reunió d'Estats Part del Tractat d'Oslo, el qual va entrar en vigor el passat dia 1 d'agost. Després d'anys de feina intensa, d'esforços inesgotables i dures negociacions, Estats, Organitzacions Internacionals i ONG d'arreu del món ens trobem a Vientiane per a començar a donar forma a l'aplicació àmplia i total de tots els articles de la Convenció que prohibeix les bombes de dispersió.

Moviment per la Pau ha estat treballant amb les altres ONG a través de l'actual Coalició Mundial contra les Bombes de Dispersió (CMC-Cluster Munition Coalition) ja des de l'inici, en una primera reunió molt poc nombrosa a Dublín on intentàvem definir una estratègia d'acció per a aturar la utilització de bombes de dispersió, les quals causaven danys humanitaris inacceptables a la població civil. Després, el novembre de 2003, es va crear la CMC que, des d'aleshores i especialment des del 2007, ha contribuït fortament a assolir la prohibició d'aquesta arma. Ara, amb un miler de participants, Moviment per la Pau és l'única representació de la societat civil catalana i de l'Estat espanyol a Laos.

Han estat anys de moltes reunions, viatges, informes, lleis, resolucions, contactes, telèfons, ordinadors, correus electrònics... una part de la feina que ha estat, i continuat essent, bàsica però que no ho és tot.

Cada cop que tinc l'oportunitat de fer una visita de terreny, no me la perdo. Sempre que parlo amb les persones afectades, que veig d'a prop la causa de la seva tragèdia, de la seva situació torno als motius perquè un dia vaig decidir dedicar-me a això.

Ahir pel matí, ben d'hora, varem anar a l'aeroport, un avió ens va dur a Xiengkhuang, la província més contaminada per submunicions de dispersió i altres restes explosives de guerra, que provenen dels bombardejos dels Estats Units que van arrasar Laos ara fa 40 anys, amb més de 2 milions de bombes i més de 270 milions de municions en més de 20.000 missions. Sí, no m'he equivocat amb les xifres, són aquestes...

Ahir, en la presentació del seu llibre “Voices from the Plain of Jars”, Fred Branfman va dir: “Els Estats Units no varen bombardejar Laos perquè odiés la seva gent (..), simplement no els consideraven éssers humans”. La veritat, ha de ser això tan innombrable el que va passar perquè si no, no es pot entendre que cap ésser humà fos capaç de fer el que ells varen fer, el que jo vaig testimoniar ahir. Vaig caminar, no sense certa por (i després d'haver signat un document eximint de responsabilitat al govern de Laos per qualsevol accident que pogués ocórrer en el què em demanaven el meu grup sanguini per si de cas), per un camí prèviament netejat amb les restes evidents de les restes explosives que hi havia hagut amb una gran quantitat a ambdues bandes de restes explosives ja identificades i preparades per a fer-les esclatar de manera controlada. N'hi havia tantes i tan a prop les unes de les altres que si haguéssim hagut de passar entre elles enlloc de pel camí, jo no hauria gosat fer-ho tot i que estaven molt ben assenyalades.

I semblen tan inofensives, no transmeten sensació de perill, sembla que puguis agafar-les sense perill... quina crueltat! No vull ni imaginar les persones que no saben el que són i el que fan i que sovint passen per contrades similars i que un dia en veuran una i potser l'agafaran...

Definitivament, de tant en tant, ens cal fer-ho això, deixar els ordinadors i les reunions i acostar-nos tant com sigui possible, a l'arrel del problema, que ens torna a la realitat, a donar sentit, amb totes les lletres, a allò que fem.

Espero que els representants de governs que també van tenir o tindran l'oportunitat d'anar a terreny i ara tornen a ser a la plenària de la Conferència, sentissin aquella mateixa soledat, perill i tristesa en un paratge tan bonic com en el que érem ahir, i com s'ha dit diversos cops aquest matí a l'inici de la reunió, facin possible que aquesta dècada sigui la dècada en què s'acabi el flagel de les municions de dispersió.

LA CURSA SOLIDÀRIA DE LA MERCÈ

2010-10-04T12:20:00.003+02:00

Moviment per a Pau va participat un any més a les festes de Barcelona, enguany a través de la cursa de la Mercè.

Aquesta cursa dóna el tret de sortida a les festes de la ciutat comtal, aquest cop s’ha batut el record de participació i 12.000 corredors s’han apuntat en aquesta edició per córrer els 10 Km del seu recorregut.

La cursa de la Mercè és una cursa solidària i és en aquesta faceta on Moviment per la Pau té la seva funció: cada participant ha col·laborat amb l’import de la seva inscripció amb les víctimes de mina antipersonal (MAP) i municions sense explotar (MUSE) de Colòmbia, a través d’un projecte de cooperació que es desenvoluparà a la ciutat de Medellín i que integrarà mitjançant l’esport a persones amb discapacitat que han patit un accident de MAP o MUSE amb joves en risc de captació per part dels grups armats.

L’actuació de Moviment per la Pau en la cursa de la Mercè no s’ha limitat a fer realitat aquest projecte de cooperació a Colòmbia, sinó que ha anat més enllà gràcies a l’actuació dels Xipaires. Però què és un Xipaire??

El Xipaire és la persona encarregada de recollir els xips del corredors de les curses multitudinàries amb l’objectiu de reciclar aquests mecanismes. Aquests xips tenen la funció de calcular el temps exacte del corredor des de la sortida fins a l’arribada, gran part dels xips són d’un sol ús i a més són contaminants. Per això el Xipaire recull els xips a l’arribada de la cursa i els retorna als fabricants perquè aquests puguin reutilitzar els materials.

Moviment per la Pau va comptar amb la valuosa col·laboració de 20 Xipaires que van recollir milers de xips dels participants de la Cursa de la Mercè, cada xip retornat suma 0,80 euros més pel projecte de cooperació a Medellín (Colòmbia). Des de Moviment per la Pau volem reconèixer la tasca de tots els Xipaires i agrair a tots els participants i institucions que han possibilitat fer realitat aquest projecte!!!!

Declaració de la Premi Nobel de la Pau, Jody Williams, amb ocasió de l’entrada en vigor de la Convenció sobre Bombes de Dispersió

2010-07-29T23:41:00.000+02:00

Ginebra, 29 de juliol de 2010 – La Convenció sobre Bombes de Dispersió entrarà en vigor l’1 d’agost de 2010, adquirint així efecte vinculant. Es tracta de la convenció més important en matèria de desarmament i de dret humanitari aprovada en més d’una dècada. A més de prohibir l’ús i la producció de les Bombes de Dispersió, la convenció obliga als estats a netejar els territoris contaminats per aquestes armes en un termini de 10 anys, destruir les existències en un termini de vuit anys i donar assistència integral a les víctimes d’aquestes municions, les seves famílies i comunitats.

Acollint amb satisfacció l’entrada en vigor de la convenció, Jody Williams, Premi Nobel de la Pau el 1997 i ambaixadora de la Campanya Internacional per la Prohibició de les Mines Antipersonal, va declarar:

“La convenció sobre Bombes de Dispersió és un instrument de dret internacional contundent i clar i estic convençuda de que, si els Estats apliquen les seves disposicions de manera honesta i completa, podrà alleugerir el patiment causat per aquestes armes abominables. Això és el que va passar amb el Tractat que prohibeix les Mines Antipersonal, armes tan indiscriminades com les Bombes de Dispersió. La nostra experiència després de més de deu anys d’aplicació del Tractat per la Prohibició de les Mines Antipersonal demostra que els Estats han de començar a treballar ja, si volen acabar amb el greu repte humanitari causat per aquestes municions.

Tots els Estats haurien d’adherir-se a la convenció i renunciar a l’ús d’aquestes armes per sempre. Volem que els programes de neteja dels terrenys contaminats per aquestes municions comptin amb recursos suficients i siguin gestionats de manera eficient. Volem que els arsenals de les Bombes de Dispersió siguin destruïts diligentment i que els programes d’assistència a víctimes siguin base en les necessitats expressades per elles mateixes.”

Des de que es va obrir la firma a Oslo el desembre de 2008, la Convenció sobre Bombes de Dispersió ha estat firmada per 107 països i ratificada per 37, entre ells països que havien produït, havien utilitzat o havien posseït aquestes armes, així com països afectats per elles. A partir de la seva entrada en vigor l’1 d’agost de 2010, les seves disposicions tindran efecte vinculant per a aquells estats que l’hagin ratificat.

La Primera Reunió d’Estats Part de la Convenció es celebrarà a Vientián, República Popular Democràtica de Laos, entre el 9 i el 12 de novembre de 2010. Tots els estats han estat convidats a participar, encara que encara no hagin firmat o ratificat la convenció.

Després de la Segona Guerra Mundial, les Bombes de Dispersió han estat emprades en conflictes armats en 37 països o àrees no reconegudes a nivell internacional: Afganistan, Albània, Angola, Aràbia Saudita, Azerbaiyan, Bosnia y Herzegovina, Cambotja, Txad, Txetxènia, Croàcia, República Democràtica del Congo, Eritrea, Etiòpia, Illes Malvines, Geòrgia, Granada, Iraq, Iran, Israel, Kosovo, Kuwait, República Popular Democràtica de Laos, Líban, Líbia, Mauritània, Montenegro, Nagorno-Karabakh, Sàhara Occidental, Sèrbia, Sierra Leona, Sudan, Síria, Tajikistán, Uganda, Vietnam, Yemen, Zambia.

Disset (17) estats han utilitzat Bombes de Dispersió en conflictes armat després de la Segona Guerra Mundial: Aràbia Saudita, Eritrea, Estats Units, Etiòpia, França, Geòrgia, Iraq, Israel, Líbia, Marroc, Nigèria, Països Baixos, Regne Unit, Rússia, Sud-Àfrica, Sudan, Iugoslàvia (ex República Socialista).

Trenta-quatre (34) països han produït Bombes de Dispersió o segueixen produint-les. Vuitanta-set (87) posseeixen arsenals de Bombes de Dispersió.

La Campanya Internacional per la Prohibició de les Mines Antipersonal (ICBL per les seves sigles en anglès), Premi Nobel de la Pau el 1997, és una xarxa d’organitzacions presents en més de 90 països i compromeses en treballar per un món lliure de mines i bombes de dispersió. La ICBL és membre del Comitè de Direcció de la Coalició contra les Bombes de Dispersió (CMC per les seves sigles en anglès), el moviment de la societat civil internacional que ha jugat un paper fonamental en la promoció de la Convenció sobre Bombes de Dispersió.

2010-07-20T13:08:00.011+02:00

El compte enrere per la prohibició de les bombes de dispersió

El passat 23 d’abril es va posar en marxa el compte enrere dels 100 últims dies abans de l’entrada en vigor de la Convenció Sobre Bombes de Dispersió, que es farà efectiva l’1 d’agost de 2010. L’entrada en vigor es celebrarà amb una batucada a localitzacions d’arreu del món i d’aquí que el lema sigui “toca el tambor per la prohibició de les bombes de dispersió”
Per aconseguir que el màxim nombre de països ratifiquin o s’adhereixin a la convenció, la Coalició Mundial per la prohibició de les bombes de dispersió (CMC), de la qual forma part Moviment per la Pau, farem pressió internacional cada setmana a un estat en concret amb el fi que s’uneixi a la Convenció sobre bombes de dispersió que prohibeix l’ús, la producció, la transferència i l’emmagatzematge d’aquestes armes.

Per més informació sobre el compte enrere visita la pàgina web de la CMC: http://www.stopclustermunitions.org/countdown/

Per fer-te amic o amiga del facebook o el twitter de la CMC: http://www.facebook.com/group.php?gid=37244892264
http://twitter.com/banclusterbombs

Marroc, un país que ha utilitzat bombes de dispersió i que no ha signat el Tractat que les prohibeix
El Regne de Marroc va participar en el “Procés d’Oslo” per desenvolupar i adoptar la Convenció Sobre les bombes de dispersió, malgrat això encara no ha signat el Tractat.

“Marroc hauria de ser un exemple a la regió unint-se a aquest tractat humanitari i de desarmament que prohibirà les bombes de dispersió” ha dit Ayman Sorour, director executiu de Protecció i membre de la Junta Directiva de la Coalició Mundial per a la prohibició de les bombes de dispersió (CMC) que treballa a l’Orient Mitjà i a la regió del nord d’Àfrica. “Protegir la població civil d’aquestes armes indiscriminades ha de ser al cor de la decisió de Marroc d’unir-se a aquest Tractat” ha afegit.

Dones treballant per a netejar zones contaminades per bombes de dispersió i altres residus explosius de guerra.

A l’abril de 2008, Marroc va aprovar la Declaració de Livingstone que instava als estats africans a donar suport a una convenció estricte amb una “total i immediata” prohibició en la producció, emmagatzematge, transferència i ús de les bombes de dispersió. Marroc també va adoptar formalment la Convenció a la Conferència Diplomàtica de Dublín al maig de 2008. A més Marroc va atendre la cerimònia de signatura a Oslo al desembre de 2008, però ho va fer en qualitat d’observador i no ha donat mai públicament una explicació per no haver signat. Fins al dia d’avui Tunísia és l’únic país del Nord d’Àfrica que ha signat el Tractat.

Senyalització d'una submunició de bomba de dispersió al Sàhara Occidental

Les Forces Armades de Marroc van utilitzar diversos tipus de bomba de dispersió en algun punt del conflicte armat amb el Front Polisario en els anys 1970 i 1980, deixant contaminades d’aquestes armes els territoris disputats del Sàhara Occidental i també de Mauritània. Abans del 1995, els EEUU van transferir múltiples tipus de bombes de dispersió –amb un total de 2,5 milions de submunicions- a Marroc, però se sap poc més sobre la forma i dimensions del seu estoc actual d’aquestes armes.

La CMC insta a tots els països a unir-se a la Convenció sense demora i a participar en la Primera Reunió d’Estats Part al novembre de 2010 a Laos, el país més afectat del món per les bombes de dispersió.

Informació addicional sobre Marroc i les bombes de dispersió:
Capítol sobre Marroc en l’informe de maig de 2009, Banning Cluster Munitions: Government Policy and Practice:
http://www.the-monitor.org/index.php/publications/display?act=submit&pqs_year=2009&pqs_type=cm&pqs_report=morocco&pqs_section=

Estado Social de Derecho y "los que más tienen"

2010-07-12T17:46:00.002+02:00

Recientemente se ha aprobado in extremis un plan de ajuste de gasto público. Tengo
pocos conocimientos de macroeconomía pero seguramente era necesario. Se han ido
haciendo públicos los recortes en pensiones, bajada de sueldo de funcionarios, ayuda al
desarrollo, cheque bebé, gasto farmacéutico, reducción del déficit público en
Administración del Estado, Comunidades Autónomas y Ayuntamientos, así como un
recorte en la inversión pública.
No sin razón algunos analistas han propuesto complementariamente
adaptar al alza la fiscalidad de las rentas más altas, en especial las de altos
directivos, inversionistas, deportistas de élite, artistas multimillonarios,
entidades financieras y otras personas y entidades que, además de mover
mucho dinero, continúan aumentando el porcentaje de sus ingresos.
Determinados colectivos, servicios privados y profesionales han decidido ya
hace tiempo moderar e incluso reducir el importe de los servicios que
prestan, motu proprio.
Pero es que entre “los que más tienen” cabe incluir partidas
presupuestarias que normalmente no se consideran. No me refiero a la
tantas veces demandada y necesaria tasa para las transacciones
financieras. Me refiero a la también imprescindible reducción del gasto
militar o “la inversión pública” en defensa, que también debería ser
recortada significativamente.
Que se sepa públicamente no tenemos riesgo apreciable de conflicto militar
con nuestros vecinos de los cuatro horizontes (de forma complementaria,
según los datos de la organización sueca Uppsala Conflict Data Program,
España se halla en el puesto 28 del mundo del índice de Paz Global IPG, en
función de indicadores de estados relativos de paz). Es cierto que
participamos en algunas operaciones militares internacionales pero en
ninguna de ellas, al parecer, con estrategia ofensiva por parte de nuestros
militares. Contrariamente los gastos militares no paran de subir cada año.
Podría ser responsabilidad de los altos mandos militares, en el contexto en
el que nos encontramos, proponer motu proprio medidas de contención del
gasto y reducción de inversiones en defensa que, sin afectar a la seguridad,
pudieran suponer un ahorro importante de dinero para las arcas públicas.
España gasta, según los datos que se dispone, unos cincuenta millones de
euros (50.000.000.- €) al día en gasto militar. Si los altos mandos militares
no lo proponen a la ministra de Defensa Carme Chacon o al presidente
elplural.com - PERIÓDICO DIGITAL PROGRESISTA http://www.elplural.com/opinion/detail.php?id=48493&print=1
1 de 3 12/07/2010 17:42
Rodríguez Zapatero, debería ser el Gobierno de España quien presentara la
iniciativa y decidiera dicha reducción.
Por poner sólo un ejemplo, con un mes menos al año de gasto militar
–según las cantidades antes apuntadas- no haría falta tocar un euro las
pensiones de personas que también han dado la vida por este país. Si se
hace con un poco más de generosidad –o de estrategia- podría incentivar el
emprendimiento y las pymes para crear empleo, como propone Manuel
Castells, por ejemplo. Además ello permitiría no dejar de atender a las
personas que más lo necesitan en estos momentos, muchos de ellos un
buen colectivo dispuesto a trabajar, si además se les forma y capacita para
lo que es de interés común (incluida su aportación a la seguridad social,
que es de interés común). Ello todavía tiene aún más sentido común si
consideramos que España está a la cabeza de los vendedores de armas del
mundo, según se refleja en un informe presentado a principios de junio en
el Congreso de los Diputados por la Secretaría de Estado de Comercio.
Según este informe España vendió material de defensa por valor de
1.346,52 millones de euros (un 44% más que en 2008), situándose sólo
por detrás de EEUU, Rusia, Alemania, Francia y Gran Bretaña. Las ventas de
armas de España tuvieron como destinatarios a países de la Unión Europea,
miembros de la OTAN y casi una cincuentena de países del mundo, entre
los que figuran Brasil, Colombia, Maruecos, Arabia Saudita, Cuba, Filipinas,
Ghana (un conocido hub armamentístico para muchos países africanos
donde persiste un conflicto bélico, incluida África Central), Kazajstán,
Ruanda (país en el que sus máximos dirigentes político-militares se hayan
procesados por crímenes internacionales contra nueve españoles y miles de
ruandeses y congoleños, siendo que además está afectado de un embargo
de armas multilateral obligatorio de la ONU en 2008), Sudáfrica (donde
además de celebrarse el mundial de fútbol se encuentra ahora el general
ruandés máximo responsable de la muerte de 4 víctimas españolas, siendo
que el Gobierno no reclama su entrega a la justicia española), India,
Paquistan, Tailandia (países donde se perpetúa un enconado conflicto
militar), entre otros.
Este mérito –del que como ciudadano no me siento nada orgulloso- y que
se apoya en ingentes ayudas de dinero público al sector armanentístico
además del autoconsumo a precios muy por encima a los de mercado,
debería permitir planteamientos como el que propugno. El Centre de
Estudis per la Pau J.M. Delás, que ha estudiado en profundidad la materia,
pone un ejemplo paradigmático: una de las empresas españolas que más
exportan es Navantia, con un 98% de producción militar, siendo que es una
empresa totalmente pública.
Grecia y Turquía –con cuyo presidente Zapatero co-lidera la iniciativa de la
Alianza de Civilizaciones– perciben un riesgo militar más elevado al nuestro
y han tomado esta inteligente decisión. Nuestro Gobierno podría decidir lo
mismo en el recorte que prevé aprobar en unas semanas a “los que más
tienen”. O podría decidirlo en el debate del Estado de la Nación –el mismo
foro parlamentario que decidió recortar por la puerta de atrás la justicia
universal el año pasado- previsto para el 14 y 15 de julio próximos, un día
antes de recibir al presidente ruandés Paul Kagame (imputado por
elplural.com - PERIÓDICO DIGITAL PROGRESISTA http://www.elplural.com/opinion/detail.php?id=48493&print=1
2 de 3 12/07/2010 17:42
crímenes internacionales por la justicia española) para, además de tratar
negocios armamentísticos y otras negociaciones judiciales, co-presidir
juntos en Madrid la iniciativa de la ONU para el cumplimiento de los
Objetivos del Milenio ODM, centrados en la erradicación del hambre en el
mundo y otros objetivos loables pero no esenciales –aparentemente- para
el Estado Social y Democrático de Derecho Internacional.
Jordi Palou-Loverdos es abogado acreditado ante la Corte Penal
Internacional y consultor nacional e internacional en resolución pacífica de
conflictos

(Article escrit per Jordi Palou-Loverdos i publicat a elplural.com)

UN TREBALL BEN PROFESSIONAL, EL DE LA SOCIETAT CIVIL

2010-07-01T10:08:00.000+02:00

Les persones que treballem en el sector de les ONG, de la societat civil de base, ens hem trobat sovint en la situació d'haver d'explicar que malgrat que formem part d'organitzacions que no cerquen el lucre sinó que es mouen, essencialment, per altres motius, que malgrat que no tinguem condicions de treball totalment adequades o sous que podrien ser molt més alts en altres sectors, no som quatre o vuit o deu il·luminats i il·luminades que vivim en la utopia perpètua i anem a la cerca de la pedra filosofal i d'aconseguir la pau mundial, la concòrdia entre els pobles i la victòria contra el maligne.

No, no és així gairebé mai. Toquem molt de peus a terra. Jo sóc de les que defenso la gran professionalitat de la nostra feina, sobretot en els darrers anys, una professionalitat sense la qual, per exemple, seria impossible d'omplir alguns formularis dels que ens faciliten les institucions quan cerquem fons per a dur a terme els projectes (aquests projectes que han de dur-nos a la pau mundial...).

La setmana passada he viscut ben d'aprop un cop més, i ja en van uns quants, una mostra de l'enorme professionalitat amb la que treballa l'organització internacional de la qual Moviment per la Pau forma part, a més d'uns quants centenars més d'ONG de tota mena i d'arreu del món: la Campanya Internacional per la Prohibició de les Mines. La reunió a la que he assistit, a Ginebra, és la reunió anual dels Comitès Permanents que fan el seguiment del Tractat de Prohibició de les Mines (Tractat d'Ottawa), un Tractat que, per cert, mai no hauria vist la llum si no hagués estat per la feina seriosa conjunta de la societat civil i els Estats.

Aquesta reunió governamental, prèvia a la Reunió Anual d'Estats Part del Tractat, serveix per a donar contingut veritable a la raó per la què se signa un tractat internacional: el seu compliment, la seva correcta aplicació en benefici de la població. La diferència bàsica del procés de verificació i seguiment de l'aplicació d'aquesta norma del Dret Internacional Humanitari respecte d'altres Convencions (algunes de les quals, des del mateix dia que es van signar segueixen tancades en un calaix acumulant pols històrica) és el paper crucial que la societat civil hi té. La mateixa societat civil que, indignada pel mal que causen les mines antipersonal i altres residus explosius de guerra va començar a mobilitzar-se ara fa divuit anys i va aconseguir que l'any 1997 es prohibissin les mines, continua desperta i treballant fermament, perquè la signatura d'aquell Tractat no va ser una fita en ella mateixa sinó una porta que s'obria a la feina que realment calia fer: donar assistència a les víctimes de mines (una cada 20 minuts en algun lloc del món en aquell moment, recordem-ho), iniciar o potenciar els programes d'educació en el risc per a prevenir més accidents, les accions de neteja de les zones contaminades i la destrucció dels estocs que tenien emmagatzemats els exèrcits d'una gran majoria de països del món. I tots aquests anys han tingut uns bons resultats només cal veure l'evolució de l'accidentalitat, els milions de mines destruïdes i les hectàrees de terra netejades i recuperades per a usos civil. Però no n'hi ha prou.

La societat civil continua anant a les reunions de seguiment de l'aplicació del Tractat per no deixar que els Estats s'adormin, per a cridar l'atenció sobre violacions o possibles violacions del Tractat, per a oferir el nostre punt de vista, el de molts sobrevivents que en primera persona donen el seu testimoni i els seus arguments de com poden millorar-se les coses, sense la visió esbiaixada dels Estats que sovint posen els aspectes econòmics o polítics per davant dels humanitaris. Som un grup ben organitzat, que arriba de qualsevol racó del món i durant una setmana parlem amb una sola veu, i parlem molt: en intervencions públiques en les sessions plenàries o ens els diversos actes que s'organitzen al llarg de la setmana, en reunions bilaterals amb representants de diversos països afectats, donants, indiferents..., en les reunions internes de coordinació que cada matí, abans que comencin les discussions “oficials” fem per preparar estratègies, compartir inquietuds i informacions, establir les prioritats. Parlem amb el llenguatge dels representants dels Estats però dels problemes dels qui pateixen les conseqüències d'aquestes armes, però no amb paraules que vulguin “arribar al cor” dels Estats i fer-los sentir alguna cosa (això només ho fem de vegades), sinó amb arguments jurídics, econòmics, polítics, amb xifres i estadístiques, amb coneixements tècnics i de la realitat. Són setmanes esgotadores en què només de tant en tant ens podem permetre el luxe de fer una ullada al Llac Léman i cercar en la seva amplitud un moment de tranquil·litat, una respiració profunda i,,, Sant torne-m'hi! Que acabo de veure un delegat a qui he de comentar-li que....

Només amb aquesta feina seriosa hem aconseguit que se'ns prenguin seriosament i cada fita que assoleix un Estat i provoca l'aplaudiment espontani de la sala, el sabem nostre i ens enorgulleix. La darrera fita: Nicaragua va anunciar que havia acabar de netejar totes les zones afectades per mines del seu territori i, per tant, Amèrica Central va esdevenir la primera regió del món lliure de mines. Felicitats a tothom!

El compte enrere per la prohibició de les bombes de dispersió

2010-06-16T18:46:00.006+02:00

El passat 23 d’abril es va posar en marxa el compte enrere dels 100 últims dies abans de l’entrada en vigor de la Convenció Sobre Bombes de Dispersió, que es farà efectiva l’1 d’agost de 2010. L’entrada en vigor es celebrarà amb una batucada a localitzacions d’arreu del món i d’aquí que el lema sigui “toca el tambor per la prohibició de les bombes de dispersió”
Per aconseguir que el màxim nombre de països ratifiquin o signin a la convenció, la Coalició Mundial per la prohibició de les bombes de dispersió (CMC), de la qual forma part Moviment per la Pau, està fent pressió internacional cada setmana a un estat en concret amb el fi que s’uneixi a la Convenció sobre bombes de dispersió que prohibeix l’ús, la producció, la transferència i l’emmagatzematge d’aquestes armes.

Al blog de Moviment per la Pau penjarem els articles que es refereixin als països que ens són més propers, els de la zona europea i/o mediterrània: Sèrbia i pròximament Eslovènia i Marroc.

Per més informació sobre el compte enrere visita la pàgina web de la CMC:
http://www.stopclustermunitions.org/countdown

Per fer-te amic o amiga del facebook o el twitter de la CMC:
http://www.facebook.com/group.php?gid=37244892264
http://twitter.com/banclusterbombs

Sèrbia, un país afectat per les bombes de dispersió però que no ha signat el Tractat d’Oslo

Com a país que ha vist la devastació causada per bombes de dispersió de primera mà, Sèrbia va donar el seu suport des de l'inici a la prohibició internacional d'aquestes armes i va participar activament en el Próces d'Oslo per a negociar la Convenció sobre Bombes de Dispersió, també anomenada Tractat s’Oslo. Tots els seus veïns dels Balcans ja s’han unit a la Convenció, però Sèrbia encara no l’ha signat.

"Costa de creure que un país tan afectat com Sèrbia amb molts sobrevivents que necessiten ajuda, encara trobi excuses per no sumar-se al tractat,” comenta Danijel Ivić, 22 anys, que va ser ferit per una bomba de dispersió quan en tenia 11, Danijel pertany a l’organització “Assistance Advocacy Access – Sèrbia”, que és membre de la CMC (Coalició Mundial per la prohibició de les Bombes de Dispersió).“Volem que Sèrbia sigui lliure de bombes de dispersió en tots els sentits de la paraula. Aquest és el deute que Sèrbia té amb les seves futures generacions, perquè cap nen no hagi de trobar-se en la situació que jo he hagut de passar.

Branislav Kapetanovic, portaveu per la the Coalició sobre Bombes de Dispersió, va perdre les 4 extremitats durant una operació de neteja de bombes de dispersió a Sèrbia mentre servia com a desminador a l'exèrcit iugoslau.

En el marc del Próces d'Oslo Sèrbia va convidar els països contaminats per bombes de dispersió a una conferència important l'octubre 2007.

Durant el bombardeig de l’OTAN de 1999, molts civils van resultar morts o ferits per causa de les bombes de dispersió. Sèrbia encara roman afectada per les submunicions de bombes de dispersió. Aeronaus d'Estats Units, Anglaterra i els Països Baixos van llançar bombes de dispersió sobre Sèrbia i Montenegre, incloent Kosovo, que també va resultar contaminat en la seva zona fronterera amb Albània.

Les bombes de dispersió -llançades tant per aire com per terra- van ser utilitzades tant pels exèrcits estatals com per grups armats no estatals en distints conflictes provocats per la descomposició de República Federal de Iugoslàvia, iniciada l'any 1991.

Al maig de 2007, Sèrbia constatà que “posseïa contra la seva voluntat” arsenals de bomba de dispersió heretades de l’antiga República Iugoslava, i que “òbviament serien destruïdes”. Tot i que va heretar la capacitat de produir bombes de dispersió de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, Sèrbia va informar a Human Rights Watch al febrer de 2009 que no tenia capacitat per fabricar-ne i que, de fet, no n’ havia produït des que l’ ex- Iugoslàvia va ser dissolta.

La CMC fa una crida a Sèrbia a continuar amb el seu compromís amb la prohibició de les bombes de dispersió unint-se immediatament a la Convenció sobre bombes de dispersió. La CMC insta a quants més països com sigui possible a sumar-se a la Convenció i a assistir la Primera Reunió d’Estats Membres que es farà del 8 al 12 de Novembre de 2010 a Laos PDR, el país més afectat del món per les bombes de dispersió.

Informació complementària de Serbia i bombes de dispersió (en anglès):
http://www.stopclustermunitions.org/news/

En un resguard indígena de Colòmbia

2010-06-08T19:30:00.001+02:00

Fa un parell de mesos vaig escriure el meu primer article al bloc de Moviment per la Pau, per compartir les meves primeres experiències a Colòmbia. Ara, voldria fer-vos cinc cèntims d'una de les sortides a terreny que he tingut oportunitat de viure aquí, al Resguard Indígena dels Emberà Katíos, al Departament de Córdoba.

Des de Bogotà vaig viatjar a la ciutat de Vedellin, on vaig trobar-me amb els dos advocats de la Corporación Retorno y Vida, la contrapart de Moviment per la Pau al Departament d'Antioquia. Ells estan especialitzats, sobre tot, en assessorar les víctimes del conflicte armat. En cotxe varem fer un recorregut de més de vuit hores creuant el departament, fins arribar a prop de Montería, capital del Departament de Córdoba. Des d'allà varem seguir fins a Puerto Libertador, municipi des del qual, resseguint un camí de sorra, s'arriba a Juan José, un petit poble a la vora del riu San Jorge. Allà havíem de creuar el riu en una embarcació a motor fins al Resguard Indígena dels Emberà Katío “Quebrada Cañaveral”, però ja era pràcticament fosc i els propis indígenes ens van aconsellar que esperéssim fins al dia següent per qüestions de seguretat.

Els Embera son una ètnia que es dispersa entre l'occident de Colòmbia i l'orient del Panamà. Són unes 60 mil persones. Es coneixen com a Emberà Katío aquells qui originalment habitaven l'Alto Sinú i l' Alto San Jorge, rius dels departaments de Córdoba i Urabà, a Colòmbia. Emberá significa literalment “gent del blat”, ja que la seva economia es basa principalment en el conreu d'aquest cereal, però també del plàtan, l'arrós, la yuca, el frijol i d'altres, i la caça i la pesca.

A causa del conflicte armat, moltes comunitats s'han vist forçades a desplaçar-se: han patit hostigaments per part de les forces combatents, legals i il·legals, o bé han vist com les seves terres de conreu es veien sembrades amb mines antipersonal i d'altres artefactes explosius després d'enfrontaments armats a dins dels seus territoris. Les FARC han minat el territori sense deixar constància de l'emplaçament exacte dels artefactes, cosa que ha provocat constants desplaçaments de població. Paral·lelament, s'ha produït un canvi de les formes de conreu tradicionals per cultius il·lícits (coca i opi), ja que hi ha hagut una expansió progressiva del narcotràfic a dintre del resguard i a les terres dels voltants. Això ha provocat constants fumigacions amb glifosfat sobre els conreus il·lícits però també sobre la resta de conreus de subsistència. Com si això fos poc, les pressions dels terratinents per ocupar les terres fèrtils als voltants i a l'interior del resguard i els megaprojectes minero-energètics a la zona han generat encara més disputes territorials.

El poble emberà ha vist com el seu territori es reduïa paulatinament, fins al punt que avui dia compren d'una banda el resguard de Quebrada Cañaveral, amb 2815 hectàrees i poblat per unes 122 famílies, i de l'altra la zona de l'Alto Uré i de Tierradentro, conformada per un seguit de finques sense titular. Això ha produït un fort impacte en el procés d'ordenament i gestió del territori que de forma tradicional venien desenvolupant les comunitats; els sistemes tradicionals de producció s'han vist alterats, cosa que ha provocat un empobriment de la base alimentària; la caça s'ha vist reduïda per la por a les mines antipersonal sembrades al territori, i la pesca per la creixent contaminació dels rius i la presència dels actors armats. S'estan produint malalties de la pell causades per les fumigacions amb glifosfat; canvis en els vincles familiars i socials tradicionals causats pels desplaçaments forçats de població; i les formes tradicionals de govern i els rituals tradicionals s'estan veient afectades.

D'avant de tot això, les comunitats emberà han començat un procés de recuperació del territori i de la seva cultura ancestral. En un esforç conjunt entre els indígenes, la ONIC (Organización Nacional Indígena de Colombia) i diverses organitzacions, molts dels desplaçats als municipis veïns i d'altres famílies dispersades al territori han retornat al resguard indígena. Però les dificultats son moltes.

Al dia següent, de matinada, varem reprendre el viatge, remuntant el riu, fins a la vereda Tres Playitas, acompanyats de varis governadors o autoritats indígenes d'altres comunitats. Quatre cases, o tambos, composen la vereda, però una d'elles va ser abandonada des que va fer explosió una mina a pocs metres, matant una persona, a finals de 2009. Les mines Antipersonal estan presents a 11 de les 13 comunitats, i ja han provocat diversos accidents, han obligat a desplaçar-se a moltes famílies, han forçat a abandonar llocs sagrats i camps de conreus. Aquest que esmentava no és l'únic accident per que ha tingut lloc a la comunitat: al juny del 2004 dos nens van ser ferits per MAP; al 2007 va morir un dels líders comunitaris; al juny del 2008 va morir un nen i al 2009 un dels animals de la comunitat. Les mines que han fet explosió fins ara van ser col·locades a les vies principals de la comunitat o a prop de les fonts d'aigua, i a dia d'avui encara no hi ha una sola senyal que anuncii el perill per la presència d'aquests artefactes a la zona.

Mentre algunes dones preparaven el dinar, a base d'arròs, yuca i plàtan, la resta ens vàrem reunir a l'escola del poble, una construcció similar a les cases tradicionals circulars dels indígenes, però amb sostre metàl·lic. El govern té la obligació de proporcionar a les comunitats indígenes professors capacitats per impartir l'ensenyament en llengua embera i en espanyol, però l'escola de Tres Playitas porta anys sense docents. Durant la reunió els indígenes van anar explicant la seva situació actual i les diverses violacions als drets humans patides per la comunitat: casos d'execucions extrajudicials, accidents per mines antipersonal i residus explosius de guerra, bombardejos, assassinats i amenaces contra líders comunitaris, etc. Les culpabilitats sempre es basen en presumpcions, però no se'n lliura ningú: les FARC i els grups paramilitars en alguns casos, l'exèrcit nacional en d'altres.

Vàrem sentir històries per no dormir, i en una de les seves intervencions, un dels governadors indígenes recordo que va dir “Aquesta no és la nostra guerra, no són les nostres mines, no en volem saber res”. Però no tenen elecció, s'han vist ficats al camp de batalla i sense protecció per part de les autoritats i de les organitzacions de la societat civil, nacionals i internacionals, és difícil que es deixin de cometre crims contra aquest poble. Cal fer visible aquesta realitat que poca gent coneix però que està fent patir una població innocent que es troba en situació d'indefensió.

Visita al Parlament de Catalunya

2010-05-19T20:09:00.002+02:00

Els actes de celebració dels 25 anys d'existència de Moviment per la Pau varen tenir lloc divendres, dissabte i diumenge passats, amb continguts, espais i participacions ben diverses.

El divendres varem ser rebuts al Parlament de Catalunya. Aquí teniu el discurs que va fer el President de Moviment per la Pau, Ramon Panyella.

Bona tarda,

Vull començar agraint a tots els que han fet possible aquesta acte avui aquí al Parlament de Catalunya. El nostre Parlament –no podem dir el mateix del Congreso de los Diputados– sempre va ser sensible i receptiu als anhels i demandes dels objectors. L’acte d’avui n’és una prova més: gràcies per tant als diputats i diputades que al llarg de tots aquells anys ens van fer costat, i molt especialment gràcies a l’honorable President Ernest Benach, als membres de la mesa i als representants dels actuals grups parlamentaris perquè avui, en la vigília del 15 de maig, dia internacional de l’OC, han volgut compartir amb nosaltres, objectors de diferents èpoques, aquest inici de la celebració del desè aniversari de la supressió del servei militar.

Sóc objector des l’any 1984. No sabria dir a quina generació pertanyo: si a la segona o a la tercera; sí que puc dir, però, que des de sempre vaig tenir clar que no volia anar a la mili i, així mateix, que el rebuig a aquesta obligació no s’havia de dur en silenci ni de forma privada sinó que calia compartir-lo. Per això vaig integrar-me, quasi des del principi, a l’Associació d’Objectors de Consciència –l’AOC– i durant molts anys vaig ser-ne el president. L’AOC va ser fundada l’any 1985 per objectors de procedències diverses (Pax Cristhi, gent que havia estat al MOC i d’altres no adscrits) i fou un dels grups a l’entorn del qual es va organitzar una part del moviment de l’objecció de consciència des de mitjan anys 80 i, vist en la perspectiva del temps i dels resultats assolits, cal dir que, al costat de moltes altres, aquesta entitat fou una peça important en la consecució de la fita de la supressió del servei militar, una fita de la qual es compleixen 10 anys i que, com deia, avui aquí al Parlament de Catalunya comencem a commemorar i a celebrar.

He començat fent referència succintament als inicis de la meva biografia d’objector i ho he fet perquè, en darrer terme, és equivalent a la de molts objectors d’aquest país que també van procedir com jo, van militar en una o altra organització, pocs o molts anys, i ho van fer des d’unes conviccions fortes i amb ganes de canviar les coses. Per tant, vull pensar i creure que sóc aquí dalt a la taula en representació de mots d’ells i que les paraules que seguiran podrien ser assumides per qualsevol altre objector com jo. Unes paraules que tot just són un apunt de 4 qüestions sobre el que avui celebrem

1. Algú va escriure que la “pau no pot ser concebuda com un producte natural de la vida social”. En efecte, perquè la construcció de la pau és un procés llarg que exigeix, personalment i col•lectiva, molta intel•ligència, coratge i persistència, entre d’altres qualitats, i també amor i humor, com en Pepe Beunza ha escrit en un paper que li vagi llegir una vegada. La supressió del servei militar obligatori, un pas gens menyspreable en la construcció de la pau, tampoc no fou, per tant, producte de la casualitat. Ben al contrari: la ideologia, l’estratègia, el seny i el coratge dels objectors, dels desobedients i i dels insubmissos ho va fer possible.

2) Quina ha estat la significació històrica del moviment de lluita contra la mili?
Si vostès llegeixen a Josep Pla en el retrat que va fer de Pompeu Fabra hi podran descobrir una analogia entre el gran lingüista català i els objectors. Escrivia Pla: “Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconsegui d’una manera explícita i indiscutible. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu.” (Homenots, 1a sèrie, p.60). Bé, deixant de banda l’èmfasi un xic embafador dels adjectius, l’analogia em sembla perfecta: el moviment de l’objecció de consciència fou en el terreny de l’antimilitarisme com Fabra ho fou en el camp de la llengua catalana: és a dir, a diferència de molts altres moviments que fracassaren en els seus objectius o s’hi acostaren només parcialment, els objectors, els antimilitaristes d’aquest país, sí que van reeixir a conquerir el seu objectiu immediat i més explícit: que era acabar amb el servei militar.

3) L’acció dels objectors de consciència no fou exclusivament un treball en contra del servei militar obligatori, sinó que volia transcendir aquest objectiu: en darrer terme, i en un sentit més profund i ideològic, era una forma d’oposar-se al militarisme, de qüestionar les estructures subjacents que l’alimenten i el sustenen. En d’altres paraules: des dels seus origens a l’Estat espanyol amb Pepe Beunza i companyia al capdavant, l’Objecció de Consciència fou sempre un acte carregat de significació ètica i política que implicava moltes més coses que el no voler fer la mili. Aquest NO era substancialment un NO al recurs a la força com a mecanisme de pacificació i resolució de conflictes. I més enllà encara, era un NO al complex entramat de causes i dinàmiques que són a la base de les guerres i de la cultura de la violència que secularment ha dominat en el planeta. Per tant, i formulat en termes positius, l’objecció de consciència, que bevia en les fonts del pacifisme, la noviolència i els drets humans, es plantejava com un discurs i una contribució a la construcció de la cultura de la pau i a la difusió dels seus valors. Per això, la desaparició del servei militar no va ser un punt i final de la lluita del moviment d’objectors sinó un punt i seguit d’aquest llarg procés.

4) Què n’ha quedat de tots aquells anys de lluita en el món de l’OC? En el terreny dels béns simbòlics, la satisfacció d’haver participat en un projecte col•lectiu al servei d’uns ideals de progrés i de justícia. D’altra banda, la certesa que, en un sentit profund, la figura dels objectors de consciència no és en absolut una figura del passat, sinó que, en aquesta voluntat de transformació social i de construcció de la cultura de la pau a què al•ludia fa un moment, els objectors també són, som, una figura de present i, és clar, de futur. Només una dada, ben demostrable: una part important dels objectors compromesos i militants de les diferents generacions de lluita contra el servei militarr segueixen avui en actiu en entitats i plataformes de signe divers treballant amb el mateix esperit i amb els mateixos objectius de fons. Els en dono un exemple que m’és proper: l’antiga Associació d’Objectors ja fa força anys que va deixar d’existir per convertir-se en l’actual Moviment per la Pau, una entitat que treballa des de Catalunya amb un equip de persones potent i entusiasta per un món lliure de mines antipersonal i de bombes dispersió, fent educació per a la pau a les escoles i cooperació per a la pau en països afectats per mines i residus de guerra sense explotar.
L’AOC+Moviment per la Pau sumen 25 anys de treball per la pau. Un exemple –com n’hi ha molts d’altres, doncs– que els objectors seguim sent a principi de la segona dècada del segle XXI constructors de pau com ho vam ser durant més de 30 anys en el segle passat.

Moltes gràcies i per molts anys als objectors i a la seva lluita.

Servei Militar Obligatori?

2010-04-21T18:08:00.007+02:00

Una gran part de la generació de joves d'avui no té ni idea de què és el servei militar obligatori. Si algú els anomena ara la “mili”, potser preguntaran de quin (E) mili es tracta, o senzillament posaran cara de no saber de què va. Si ara els diguéssim que als 18 anys tots els nois han de passar uns quants i llargs mesos aprenent a fer de soldats, sotmetre's a les ordres d'uns superiors, sota la disciplina militar, en qualsevol lloc de l'Estat espanyol, allunyat de família i amistats, que han de deixar de fer el que fan en aquest moment: treballar, estudiar o al que sigui que es dediquen.. ah! I que han de tallar-se els cabells ben ben curts, segurament pensarien que hem perdut l'enteniment o directament ens engegarien a dida.
Doncs això passava ara no fa tant de temps. Afortunadament, la societat civil (civil en lletres majúscules i en tota l'extensió del seu significat, en contraposició a militar) va organitzar-se per tal que tot això canviés. Sota lemes com “el dret a no aprendre a matar” o el “no a les armes”, l'objecció de consciència a la “mili” va anar creixent.
Un dels grups que va organitzar-se ara fa 25 anys, va ser un grup de joves catalans, sota el nom de Associació d'Objectors de Consciència – AOC, l'actual Moviment per la Pau.
L'AOC va començar el seu camí el 15 de maig de 1985 (Dia Internacional de l'Objecció de Consciència). L'AOC assessorava joves que no volien fer el servei militar, acollia objectors per fer el servei civil substitutori que regulava aleshores la llei, defensava els objectors que es trobaven immersos en judicis perquè es negaven a fer una prestació civil més llarga del que durava el servei militar (els anomenats “plantats”). També va treballar molt, de la mà de persones de la política molt implicades, per a aconseguir una llei justa i un nou model de defensa.
Fruit de tot allò i d'altres esforços semblants d'altres organitzacions, ara fa 10 anys, el servei militar obligatori va passar a la història a Espanya, i les següents generacions varen començar a deixar de preocupar-se perquè no volien fer el servei militar al que els obligava l'Estat i per això es veien obligats a començar un rosari de gestions i de traves per a fer-se objector.
Tanmateix en molts països del món, també molts d'europeus, aquest dret segueix sense estar reconegut, i també hem de seguir treballant per a això, perquè un dia, també ells i elles puguin decidir què volen fer i no ser obligats a agafar les armes ni que sigui per un temps.
Aquí,aquella manera de treballar que conjugava l'organització de la societat civil de base, amb els estaments polítics, culturals, etc. va funcionar.
D'aleshores ençà, Moviment per la Pau s'ha imbuït d'aquest esperit i ha continuat fent feina amb la mateixa filosofia. Des de la base fins als governants, s'han assolit en aquest temps fites importantíssimes en l'àmbit internacional com ara la prohibició de les mines antipersonal a través de l'anomenat Tractat d'Ottawa (1997) i la més recent prohibició de les bombes de dispersió a través del Tractat d'Oslo (2008), i podem dir que Moviment per la Pau ha treballat juntament amb centenars d'altres organitzacions d'arreu del món i que ha jugat el seu paper en aquests èxits.
Aquest any, doncs, celebrem el Xè aniversari de la supressió del servei militar i el XXè aniversari de Moviment per la Pau – AOC. Hem organitzat un seguit d'activitats per a commemorar-ho, que trobareu a la nostra pàgina web (http://www.movimentperlapau.org/) i al facebook. Tindrem una jornada de debat i reflexió el 15 de maig, una acció ciutadana el 16 de maig i altres activitats. Tot ho estem preparant amb la intenció de fer una ullada orgullosa al passat, una anàlisi curosa del present i una mirada esperançada al futur.
Hi sou tots i totes (joves d'ara i de sempre) convidats i convidades.

MOVIMENT PER LA PAU - AOC

4 d'abril: Dia Internacional contra les Mines

2010-04-05T14:39:00.002+02:00

Ahir va ser el Dia Internacional Contra les Mines. Enguany, donades les dates en què ha caigut, Moviment per la Pau ha optat per no organitzar cap acte. Tanmateix, aquesta és la nota de premsa que ha enviat la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines, en la que es fa un èmfasi especial en la importància de continuar fent coses per a assolir l'objectiu real d'un món lliure de mines.

Bona mona a tothom!!

LES MINES ANTIPERSONAL SÓN "CONTRAPRODUENTS" - ELS ESTATS UNITS HAN D'ACCEDIR AL TRACTAT DE PROHIBICIÓ DE LES MINES

El 4 d'abril es el Dia Internacional per a la Sensibilització sobre les Mines i l'Assistència a la Acció contra les Mines.

Ginebra, 1 d'abril de 2010 – Finançar la neteja de mines i l'assistència a les víctimes és bàsic, però no és suficient per eradicar de veritat les mines antipersonal, ha dit la Campanya Internacional per la Prohibició de les Mines (ICBL), premi Nobel de la Pau, en ocasió del Dia Internacional per a la Sensibilització sobre les Mines y l'Assistència en l'Acció contra les Mines. “Tots els Estats haurien de renunciar formalment a l'ús de les mines antipersonal per sempre més adherint-se al Tractat de Prohibició de les Mines, si realment volem llirar el món d'aquesta arma bàrbara,” ha dit Sylvie Brigot, Directora Executiva de la ICBL. Darrerament hi ha una gran mobilització per a conseguir que els Estats Units s'adhereixin al Tractat.

Estats Units va començar una revisió profunda de la seva política sobre mines a finals de 2009. “L'ús d'armes que treuen vides i membres del cos de civils de manera desproporcionada és totalment contraproduent en els conflictes actuals en els què la clau és guanyar-se els gors i les ments de la població local,” ha dit Zach Hudson, Coordinador de la Campanya Nord-americana contra les Mines. “Estats Units no ha utilitzat mines antipersonal des de fa 19 anys i és el major donant individual del món per a l'acció contra mines. Ja compleix amb l'essencial del Tractat de Prohibició de les Mines. No hi ha cap raó real per la qual els Estats Units no signin.”

El mes de març de 2010 ha estat marcat per intensos esforços per aconseguir que Estats Units s'uneixi al 80% dels països del món, incloent tots els membres de l'OTAN que ja han renunciat a l'ús de mines antipersonal. En més de 30 països, activistes de la ICBL i sobrevivent de mines es van reunir amb representants de les ambaixades dels EUA.

El 22 de març, líders de 65 organitzacions no governamentals nord-americanes varen enviar una carta al President Obama instant-lo a que la revisió de la política porti com a resultat la decisió d'accedir al Tractat de Prohibició de les Mines, i que el President sotmeti el Tractat al Senat per al seu examen i consentiment abans que acabi l'any.

Les mines encara afecten la vida diària de la gent en uns 70 països. Gràcies als esforços fets en la neteja de mines i en l'educació en el risc, la víctimes segueixen disminuint. “El Tractat de Prohibició de les Mines és el mitjà per a assegurar que es faci front a totes les conseqüències de l'ús que s'ha fet de les mines, i que els sobrevivents vegin els seus drets i necessitats respectades,” va dir Margaret Arach Orech, Ambaixadora de la ICBL y sobrevivent de mina. L'àrea en què s'han fet menys progressos en la darrera dècada és la de l'assistència als sobrevivents, les seves famílies i comunitats.

El Tractat de Prohibició de les Mines prohibeix totalment qualsevol ús, producció y comerç de mines antipersonal, obliga a destruir tots els arsenals de mines en un termini de quatre anys, i la destrucció de les mines que hi ha sobre el terreny en un termini de 10 anys, i insta a la execució de grans programes per atendre a les víctimes..

Primeres impressions com a Jove Cooperant a Colòmbia

2010-03-18T00:43:00.000+01:00

Vaig arribar a Colòmbia farà poc més d'un mes com a beneficiària d'una beca per Joves Cooperants de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya. Durant cinc mesos m'incorporaré a l'equip de treball del projecte d'Acompanyament a Víctimes de Mina antipersonal de Moviment per la Pau. Durant aquest temps tindré l'oportunitat de conèixer d'aprop la feina de seguiment i coordinació del projecte que es duu a terme des de Bogotà, però també de desplaçar-me a les regions on es desenvolupa el projecte i a les quals es pateix la realitat de les mines antipersonal (MAP) i les municions sense esclatar (MUSE).

Com a conseqüència de més de quaranta anys de conflicte intern, el país està sembrat d'aquestes armes, que han format part al passat o al present de l'estratègia de guerra tant de dels grups armats no estatals com del propi exèrcit nacional. Colòmbia va esdevenir Estat Part del Tractat d'Ottawa al 2001, després d'haver-lo ratificat l'any 2000, comprometent-se així a destruir totes les mines en zones que queden sota la seva jurisdicció com a data límit al 2011. El problema és que no existeixen registres fiables sobre la quantitat i la ubicació de les zones minades pels actors armats no estatals, cosa que dificulta enormement el procés de desminatge. A més, el desminatge humanitari està exclusivament en mans de l'exèrcit, per la qual cosa els processos de neteja de camps minats tenen implicacions polítiques, per demostrar que les forces armades i no els actors armats no estatals tenen el control sobre aquests territoris. Fins al moment, les organitzacions de la societat civil no han estat autoritzades a realitzar accions de desminatge a Colòmbia.

A 31 dels 32 departaments del país s' han registrat víctimes civils, la majoria de zones rurals, que han de ser traslladades a nuclis urbans per a rebre atenció mèdica, ja que allà els serveis de salut són de millor qualitat. Tot i que l'estat colombià té assumides certes obligacions legals amb aquestes persones, emmarcades dins l'anomenada “Ruta de Atención”, hi ha tot un seguit de buits legals que deixen les víctimes en un estat d'indefensió. Aquesta s'incrementa pel fet que, en molts casos, els sobrevivents no coneixen els drets que els corresponen o la forma de reclamar-los. A més a més, existeix un gran buit quant a la recuperació psicosocial d'aquestes persones, que deixen de ser potencialment productives en el sector laboral en el qual havien treballat fins al moment i que, en molts casos, pateixen situacions de marginació social després d'haver patit l'accident. El projecte de Moviment per la Pau es centra en cobrir algunes d'aquestes mancances, i sobre tot enguany en enfortir el teixit associatiu dels sobrevivents perquè puguin reclamar els seus drets. Es essencial empoderar aquestes persones perquè en d'ara endavant puguin treballar per la seva pròpia reintegració en la societat.

A la ciutat, en canvi, poca gent és conscient que Colòmbia és un dels països del món on es registren anualment més víctimes d'aquestes armes cruels. Sembla que aquí el conflicte passa de llarg, o potser és que la gent ha après a tancar els ulls. A Bogotà és fàcil viure'n aliè a no ser que a l'autobús topis amb un desplaçat de la guerra que explica a tots els passatgers la història de la seva família amb tot luxe de detalls i demana uns “pesitos” per a poder sobreviure en aquesta ciutat de bojos. O que a la Plaça Bolívar, la plaça major de la ciutat, organitzacions defensores dels drets humans celebrin un tribut als desapareguts o en contra de les desaparicions forçades i la impunitat.

Però el cert és que el de les mines és un tema difícil d'incloure a l'agenda política, precisament perquè la gent que pateix aquesta realitat són camperols i en general població en situació de marginalitat. En un parell de mesos, al maig més concretament, el país celebra eleccions presidencials, de les quals en sortirà un nou governant per a un període de quatre anys. Està en mans de la societat civil reclamar compromisos als candidats presidenciables per a totes les víctimes de la guerra. I alçar la veu per reclamar d'una vegada per totes una sortida negociada a aquest conflicte enquistat.

UN GRAN PAS PER LA HUMANITAT

2010-03-08T21:47:00.002+01:00

El passat 16 de febrer Moldàvia i Burkina Faso es van convertir en el 29è i el 30è estats en ratificar la Convenció sobre bombes de dispersió. D’aquesta manera el també anomenat, Tractat d’Oslo per la eliminació de les bombes de dispersió, ha entrat en vigor. Aquest fet passarà inadvertit per molta gent en els països que no es troben afectats per aquestes armes inhumanes, però marca sense dubte una data molt esperada pels habitants dels estats i territoris contaminats per les anomenades bombes de dispersió, i en especial per les seves víctimes.

El Tractat d’Oslo:

Els estats membres d’aquest Tractat estan compromesos principalment a:

1. No utilitzar bombes de dispersió
2. Parar la producció de bombes de dispersió
3. Destruir els seus estocs de bombes de dispersió
4. No comerciar amb bombes de dispersió
5. Netejar els seus territoris contaminats d’aquestes armes
6. Assistir a les víctimes directes d’aquestes armes, a les seves famílies i les seves comunitats
7. Practicar la cooperació internacional amb països afectats per les bombes de dispersió
8. Ser transparents durant tot el procés

La llista dels països membres la trobareu a:
http://www.stopclustermunitions.org/treatystatus/

Què són les bombes de dispersió?

Les bombes de dispersió són armes compostes per un gran contenidor que conté en el seu interior de desenes a centenars de bombetes, també anomenades submunicions. Quan aquestes bombes són llançades –per terra, mar o aire- deixen anar totes aquestes submunicions, que s’escampen per grans superfícies de terra. Aproximadament un 30% d’aquestes submunicions no esclaten quan impacten contra el terra....quedant al terreny durant dècades, molt després de la fi dels conflictes, esperant a que algú o alguna cosa les activi i les faci esclatar. D’aquesta manera, les bombes de dispersió boicotegen la vida social i laboral de les comunitats afectades: els camins, les poblacions, els camps de conreu, etc. queden contaminats, i amenacen la integritat física i psicològica dels habitants. Només cal dir que un 98% de les seves víctimes són civils per deixar clar que són armes indiscriminades, a més gran part de les víctimes sofreixen danys innecessaris com mutilacions o pèrdues sensorials i es converteixen en persones que han de continuar afrontant la vida amb diferents discapacitats.

El Procés d’Oslo per la prohibició de les bombes de dispersió:

Per les raons esmentades, la societat civil internacional organitzada va fundar al 2003 la Coalició per la prohibició de les bombes de dispersió (CMC són sigles en anglès), amb l’objectiu d’eliminar aquestes armes d’aquest món. No va ser fins a principis del 2007 que la CMC va aconseguir que un govern, el de Noruega, encetés el Procés d’Oslo per la prohibició de l’ús, la producció, l’emmagatzematge i la transferència de les bombes de dispersió. Des de llavors i fins al maig de 2008 molts països es van unir a aquest procés, fins que finalment el 3 i 4 de desembre més de 100 països el van signar a Oslo, així va rebre el nom de Tractat d’Oslo. Les 30 ratificacions necessàries per l’entrada en vigor del Tractat ja s’han aconseguit, l’1 d’agost de 2010 serà la data en què esdevindrà Llei Internacional que hauran de complir tots els estats que en siguin membres.

Quins territoris estan afectats?

Fins a un total de 32 territoris al món estan afectats per la presència de submunicions de bomba de dispersió. Els continent més afectats són Àsia, Àfrica i Europa. Els exemples més vergonyosos els trobem al sud-est asiàtic, a Laos, Vietnam i Cambodja, en aquesta zona l’exèrcit nord-americà va llençar més de mig milió de bombes de dispersió entre l’any 1965 i el 1973, avui en dia encara són habituals els accidents amb aquestes armes. Altres estats molt afectats són l’Iraq, els Balcans, Afganistan o Líban, que han rebut l’impacte de les bombes de dispersió en conflictes més recents.
Per més informació consulteu els mapes dels països afectats, productors, usuaris el següent enllaç:
http://www.stopclustermunitions.org/the-problem/countries/

TORNAR A CAMINAR

2010-02-12T20:04:00.000+01:00

Caminar, conduir un cotxe, pujar i baixar escales. Escriure, menjar sòl o sola, vestir-se, abraçar... Totes aquestes accions les fem amb molta facilitat la majoria de les persones un nombre incomptable de vegades al llarg de la nostra vida.

Però hi ha persones per a les què aquest compte s'atura sobtadament, sovint en plena joventut o en la infantes, sovint per raons que no entenen, sovint per causes inversemblants com ara agafar un objecte que semblava una joguina o fer drecera i travessar un camp per arribar abans a casa o a l'escola.

Hi ha vegades que aquestes persones, que perden de cop la mobilitat i algunes funcions, fins i tot la feina o potser la vida, sabien que en corrien el risk, però no podien deixar de fer el que feien perquè potser la seva família depenia dels productes que conrreaven.

Les mines antipersonal i altres residus explosius de guerra aturen el compte de molts civils innocents. Actuen així, de sobte, sense previ avís, sense discriminar ningú; un mal pas, una explosió i una altra vida que s'ensorra.

Les seqüeles d'un accident per causa de mina són per sempre, els efectes sobre el cos també. L'impacte psicològic de l'explosió i de la ferida o amputació és greu i, si no rep tractament, pot comportar problemes més greus tant a qui va sobreviure a l'accident com a qui l'envolta.

Tot això fa que sigui necessari tot el suport institucional, i quan aquest no arriba o no és prou bo, el de les organitzacions i ONG humanitàries.

Les pròtesis són necessàries i permeten reprendre el compte de les vegades que un camina, passeja, escriu o corre, torna una mica de la independència perduda. Són necessàries però no suficients; cal comlementar-les amb altres tipus de suport, de tota mena. Un pot ser la pràctica de l'esport, reconegut i recomanat per la comunitat mèdica en general com a un gran guaridor. Actualment, els esports per a persones amb alguna discapacitat estan prenent força i ocupant el seu espai, però sovint no estan prou desenvolupats. Podríem donar un cop de mà en aquest sentit?

De moment, Moviment per la Pau us convida a tots i totes a participar a la mitja marató de Barcelona el proper diumenge. Nosaltres hi serem. En una acció solidària, una de les empreses organitzadores farà una donació a finals d'any a Moviment per la Pau per tal que porti a terme un projecte de cooperació a Colòmbia i... per què no? Potser el somni de fomentar la pràctica de l'esport de persones amb alguna discapacitat, com ara les víctimes de mines perquè afegeixin l'esport a la llista de coses que poden tornar a fer, seria possible.

Per tant, us convidem a participar a la mitja marató, i a posar el vostre granet de sorra, tot el que heu de fer és tornar al xip que us posaran a las sabatilles a qualsevol de les persones voluntàries de MxP al final de la cursa. Trobareu més informació al telèfon 902 222022 o a http://www.bcn.es/mitjamarato

Sort!

Solidaritat amb Palestina des de Catalunya i Israel

2010-01-18T21:14:00.005+01:00

El divendres 15 de gener a la plaça Sant Jaume de Barcelona, es va dur a terme una concentració en record de les víctimes dels atacs a Gaza en motiu del primer aniversari d'aquest fet lamentable. Els convocants sumaven la Plataforma Aturem la Guerra, la Comunitat Palestina Catalunya, la Coordinadora d’Entitats amb Palestina al Cor.

Fa un any, l'exèrcit israelià va llançar una sèrie de bombardejos i incursions sobre Gaza; el resultat van ser 1400 morts i molts més ferits, majoritàriament població civil palestina, és clar. Un alt percentatge de la població es va convertir en habitants sense sostre, degut a la destrucció dels seus habitatges pels bombardejos i altres mètodes emprats per arrasar la zona.

Una bandera palestina estesa al terra envoltada d'espelmes recordava les víctimes dels atacs. La plaça era mig plena, uns quants centenars de persones -amb una important presència del món associatiu barceloní- van escoltar les paraules de David Bondia que va parlar sobre la violació per part de l'Estat israelià dels drets humans i del dret internacional humanitari. Tot seguit, Laia Altarriba va explicar les dificultats que van patir a la “Marxa per la Llibertat de Gaza”* junt amb un dels pocs participants de la marxa que va arribar fins a Gaza. També va parlar la representant de la Comunitat Palestina a Barcelona que va subratllar les males condicions en les que viuen i sobreviu la població palestina i va donar les gràcies al poble català per la solidaritat mostrada. Per tancar la concentració un músic acompanyat de tota la plaça va cantar una versió especial de “l'Estaca”, cantada mig en català i mig en àrab, per demanar l'alliberament dels territoris ocupats i el final del bloqueig i la violència que asfixia Gaza.

Afortunadament també existeixen persones que lluiten per la pau a Israel: és el cas de Sahar Vardi, una noia israeliana de 19 anys, de Jerusalem, reivindica i recolza la causa palestina i a més, és contrària a realitzar el servei militar que és obligatori per a tothom en el seu Estat.

Sahar ha estat dos mesos a la presó per ser una refuseniks, que és com anomenen als i les joves d'Israel que refusen de servir al seu país. I tot i que sap que perdrà una gran quantitat de drets a Israel, com no treballar en cossos de seguretat ni en edificis oficials, mai es posarà l'uniforme verd.

El passat mes de novembre va compartir la seva experiència a l'Euromediterrània amb nosaltres i ens va mostrar que tot i que cada vegada són menys, per les represàlies que reben, existeix un nombre d'israelians i israelianes contraris al que s'està fent en el seu nom i fins i tot boicotegen el seu Estat.

Durant la seva estada a Barcelona, cada dia se la podia veure amb una samarreta reivindicativa contrària a les armes, a l'actuació d'Israel i a favor de la pau al Pròxim Orient. Del seu coll sempre hi penjava un Handala: la figura d'un nen palestí refugiat que es troba d'esquenes i representa com se sent Palestina respecte el món. Aquesta figura és un símbol de màxima representació palestina i va facilitar l'apropament de la Sahar amb els palestins i la libanesa que participaven també en l'Euromediterrània i amb els que va poder dialogar i compartir opinions.

Sahar, tot i la seva joventut i el fet de ser israeliana, veu que el que passa amb els palestins no és just i afirma que molta gent confon terrorisme amb Islam que és una de les causes de l'odi, tan present a la seva terra.

* per més informació consulteu la pàgina www.palestina.cat

DE LA POLÍTICA A LA LITERATURA: LA MEMÒRIA DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

2009-12-31T12:52:00.002+01:00

Llegim al diari que la primera setmana de novembre van reunir-se a París el president francès Nicolas Sarkozy i la cancellera alemanya Angela Merkel per commemorar l’aniversari de l’armistici que va posar fi l’any 1918 a la Primera Guerra Mundial. L’acte commemoratiu es dugué a terme davant de la tomba del soldat desconegut que hi ha a l’Arc de Triomf de la capital francesa i va consistir en un homenatge a les víctimes d’aquella terrible contesa bèl·lica que es va saldar amb el balanç esfereïdor de 9 milions de morts, 20 milions de ferits i 7 milions de desapareguts. A més, com és prou sabut, les ferides obertes no van quedar ben tancades amb la pau signada aquell novembre de 1918 i van portar, dos decennis més tard, a l’esclat d’una segona guerra mundial que superaria amb escreix la tragèdia de la primera. Però tornant a l’acte de commemoració de l’armistici de la Gran Guerra, són remarcables unes paraules que hi pronuncià Àngela Merkel, qui, en un exercici d’assumpció de culpa i d’autocrítica del paper dels alemanys en aquella guerra (que també fou correspost pel mandatari francès en reconèixer que l’any 18 els vencedors no havien estat prou generosos amb els vençuts), va afirmar “que mai oblidarem com han hagut de sofrir els francesos a causa dels alemanys […]” i afegí: “però hem de saber afrontar la nostra pròpia història. És l’única manera d’encarar el futur”. Té raó: les nacions (els pobles, els estats) només poden pensar a construir el seu futur de forma positiva mirant amb honestedat el propi passat i assumint, quan calgui, els errors que s’hi van cometre. Per tant, d’acord senyora Merkel (i també senyor Sarkozy), cal anar endavant estrenyent la mà del qui en el passat fou l’adversari, i des de la Cultura de la Pau no cal dir que ens fa feliços veure aquests gestos. Però…

Aquesta voluntat d’encarar el futur sense el llast d’un passat insuportable no ha d’anul·lar la necessària conservació de la memòria d’aquest passat, això que ara està de moda dir-ne “la memòria històrica”. Entre les moltes estratègies dirigides a la preservació d’aquesta memòria, ens quedem (almenys per avui) amb la que ens sembla més lliure, menys subjecte a pressions dels uns o dels altres o a una determinada conjuntura sociopolítica, i més lligada, en definitiva, a una recerca de la veritat: la literatura, i més exactament la literatura de ficció, les novel·les. La memòria de la Primera Guerra Mundial, doncs, no la trobarem només –ni potser principalment– en actes político-simbòlics com el que hem referit ratlles amunt; ni tampoc en els llibres dels historiadors ni, encara, en els llibres de memòries de militars o polítics de l’època, sinó que també ens la dóna, i amb una força especial, la literatura. Tenim a l’abast, doncs, la possibilitat de fer des de la ficció un exercici de memòria sobre un dels esdeveniments d’abast mundial més tràgics de l’era contemporània, un exercici que ens permet prendre consciència que els balanços comptables de les víctimes d’aquella guerra (de qualsevol guerra, de fet) són insuficients perquè obliden una de les dimensions més colpidores del drama: el sofriment i la por de l’individu convertit en soldat a la força i sotmès a unes condicions de vida infrahumanes que li lleven la dignitat. En efecte: dues novel·les escrites en el període d’entreguerres del segle XX donen testimoni de la Primera Guerra Mundial en la seva dimensió més humana, més íntima i sobretot més cruenta, i, encara que sigui ficció, les històries narrades (sobretot la de la segona novel·la que presentarem) atenyen un grau de veritat i d’intensitat que altres tipus de discursos no poden donar-nos.
La primera obra a què volem fer referència ja és un clàssic (i per tant no ens hi entretindrem): Adéu a les armes (A Farewell to Arms), d’Ernest Hemingway, és –amb Res de nou al front de l'oest (Im Westen nichts neues) de l’alemany Erich Maria Remarque– segurament la novel·la sobre la Primera Guerra Mundial més coneguda internacionalment, amb una versió cinematogràfica de l’any 1932 protagonitzada per Gary Cooper que va contribuir a la projecció pública de l’obra (l’any 1958 se’n feu un remake amb Rock Hudson). Com és prou sabut, l’escriptor nord-americà, a través d’una estructura en cinc parts, hi ficcionalitza la seva pròpia experiència de soldat allistat voluntàriament a l’exèrcit italià: el retrat dels efectes de la guerra sobre els soldats –la por– donarà pas, progressivament, a una narració centrada a explicar-nos la relació amorosa del protagonista (alter-ego de l’autor), ferit en un bombardeig, amb la infermera que en té cura.

«Una de les novel·les més impactants que s’han escrit mai sobre la Primera Guerra Mundial»

La segona novel·la de què volem parlar no és coneguda del gran públic. Es tracta de La por, de l’escriptor francès Gabriel Chevalier (Lió 1895-Cannes, 1969), i publicada l’any 1930 a França, però que, acusada d’antipatriòtica, fou condemnada a l’oblit. El mateix autor, en un pròleg a la versió de 1951, ens explica que el llibre va tenir “la mala fortuna de trobar-se una segona guerra en el seu camí” de manera que l’any 1939 en fou suspesa la venda, ja que el seu contingut antibel·licista no convenia a una societat que es preparava de nou per al combat i que calia que ho fes amb la moral alta: “quan la guerra es fa present, no és el moment d’advertir la gent que es tracta d’una sinistra aventura de conseqüències imprevisibles” , escriu Chevalier. L’any 1951 es va tornar a editar a França i el 2008, en motiu dels 90 anys del final de la guerra, va ser “rehabilitada” definitivament i presentada per la crítica francesa, amb tota justícia, com “una de les novel·les més impactants que s’han escrit mai sobre la Primera Guerra Mundial” i, podríem afegir-hi nosaltres, “literàriament més esplèndides”. L’editorial Quaderns Crema, sempre atenta a pescar en el mar dels bons llibres, ens permet des de primers de l’any que ara acaba poder llegir en versió catalana aquesta joia de la literatura universal contemporània, tot un luxe doncs per a la nostra cultura (simultàniament, Quaderns també ens ha donat la versió castellana –El miedo– dins el seu segell editorial Acantilado)
La por és l’obra mestra de Chevalier. És una novel·la en contra de la guerra, escrita per algú que l’ha patit en primera persona (hi va combatre fins el 1918) i que vol deixar constància a les futures generacions del que realment va suposar per a aquells que la van viure a primera línia de foc: “De jove –quan érem al front–”, escriu Chevalier, “ens ensenyaven que la guerra era moralitzadora, purificadora i redemptora. Tothom sap les conseqüències que han tingut aquests romanços: mercantis, traficants, mercat negre, delacions, traïcions, afusellaments, tortures; i fam, tuberculosi, tifus, terror, sadisme. També heroisme, d’acord. Però la petita, l’excepcional proporció d’heroisme no compensa la immensitat del mal”. L’autor, doncs, va inspirar-se en la seva pròpia experiència de combatent per escriure el llibre i per mitjà del protagonista, un soldat ras francès d'infanteria, Jean Dartemont, ens va mostrant “la immensitat del mal” a què aquella guerra va abocar els soldats: des de les condicions de vida, la brutícia, els polls, la gana, les metralladores, el fang, els bombardeigs continus, la ruleta russa de la mort permanent, el gas, els morts que apareixen amb els bombardeigs i són una altra vegada enterrats... fins als crits dels ferits, les trucades i crides desateses del caiguts en "la terra de ningú" i que agonitzen durant dies, sols, sense aigua, calmants, menjar... La bogeria que ataca alguns companys i amics del col·legi, les autolesions..., etc. Res no ens estalvia, doncs, de la realitat absurda, de l'atzar, de la mala sort, de la misèria, dels comandaments egòlatres –per als quals les vides dels homes no compten.
En darrer terme, la novel·la, ja des des del mateix títol, ens parla de l’experiència de la por viscuda pels soldats al front. Una por ficcionalitzada però no inventada per Chevalier des d’una confortable taula de treball, a diferència d’altres relats de guerra (“Als «llibres de Guerra» que jo havia pogut llegir sí que es feia de vegades esment de la por, però era la por dels altres. L’autor era un personatge flegmàtic, tan ocupat a pendre notes que es reia tranquil·lament dels altres ). El resultat és un retrat colpidor d’aquella guerra que interpel·la críticament, sense concessions, les bases ideològiques i morals sobre les quals va voler-se edificar l’Europa de la primera meitat del segle XX; un retrat a les antípodes de la visió heròica i triomfant amb què el poder francès va vendre la contesa a la seva societat i que és ben lluny, doncs, de qualsevol temptació mistificadora perquè, per als que hi van combatre, la por és l’única veritat i calia, doncs, narrar-la sense trampa (“l’autor del present llibre va considerar que hi hauria improbitat si parlava de la por dels seus companys sense parlar de la seva. És per això que va decidir de carregar tota la por, abans de res, al seu compte” ). Això és el que fa Chevalier en aquest llibre esplèndid, també per la qualitat de l’escriptura. Us convidem, doncs, a descobrir totes les virtuts d’aquesta novel·la. Aquí en teniu uns fragments de mostra:
“Quan un ha vist la guerra com acabo de veure-la jo, es pregunta: «¿Com és possible que una cosa com aquesta hagi estat acceptada? ¿Quin traçat de fronteres, quin honor nacional ho pot legitimar? ¿Com és possible disfressar d’ideal el que és pur bandidatge i fer-lo admetre?»
Van dir als alemanys: «Endavant cap a la guerra fresca i joiosa! Nach Paris i Déu amb nosaltres per la grandesa d’Alemanya!». I els bons alemanys pacífics, que sempre s’ho agafen tot seriosament, es van llançar a la conquesta, es van transformar en bèsties ferotges.
Van dir als francesos: «Ens ataquen. És la guerra del Dret i de la Revenja. Cap a Berlín!». I els pacífics francesos, que mai no s’agafen res seriosament, van deixar de banda els seus somiejos de petits rendistes per anar a combatre.
I el mateix va passar amb els austríacs, els belgues, els anglesos, els russos, els turcs i després els italians. En una setmana, vint milions d’homes civilitzats, dedicats a viure la vida, a estimar, a guanyar diners, a preparar el futur, van rebre la consigna de deixar-ho tot de banda per anar a matar altres homes. I aquests vint milions d’individus van acceptar la consigna perquè els havien convençut que allò era el seu deure.
Vint milions, tots de bona fe, tots d’acord amb Déu i amb el seu príncep… Vint milions d’imbècils… Com jo!”.

“–Però aleshores, ¿què ha fet a la guerra?
–Estrictament, el que m’han manat. Em temo que no hi ha en això res de gaire gloriós i que cap dels esforços que m’han imposat no ha estat gaire perjudicial per a l’enemic. Temo estar usurpant la plaça que ocupo aquí i les atencions que vostès em prodiguen
–Que exasperant que és vostè? Respongui, doncs. Li estem preguntant què ha fet?
–¿Sí?… Doncs bé: he caminat nit i dia, sense saber on anava. He fet exercici, he passat revista, he cavat trinxeres, he transportat rotlles de filferro i sacs de terra, he fet guàrida a les espitlleres. He passat gana sense tenir res per menjar, set sense tenir res per beure, son sense poder dormir, fred sense poder-me escalfar, polls sense poder de vegades gratar-me… Vet aquí!
–¿Això és tot?
–Sí, això és tot… O més aviat, no, això no és res. Us diré quina és la gran ocupació de la guerra, l’única que hi compta: HE PASSAT POR”.

BON NADAL!

2009-12-24T16:20:00.003+01:00

Aquest any ha estat ple de bones noves i grans experiències per tot l’equip de Moviment per la Pau.
El Tractat d’Oslo, que prohibeix les Bombes de Dispersió, i que va entrar en vigor el desembre de 2008 ja ha estat ratificat per 26 països i només en queden 4 perquè entri en vigor.
La Conferència de Cartagena, celebrada a finals de novembre i principis de desembre a Colòmbia, ha significat l'aprovació d'un nou pla de ruta per als pròxims cinc anys en l’actuació contra les mines antipersonal i l’assistència a víctimes. L’equip de Moviment per la Pau hi va ser present i això va significar la possibilitat de conèixer sobre el terreny els projectes de cooperació de la nostra entitat i el país en què es porten a terme.
Amb aquesta felicitació us hem volgut enviar un petit tast del que va ser la nostra experiència a Colòmbia. Concretament podreu veure una maqueta creada per una escola de la regió del Cauca on se senyalitzen les zones que poden estar minades perquè la població, de manera senzilla i entenedora, pugui comprendre el perill de transitar per aquests terrenys.

Volem compartir amb vosaltres tota la feina feta el 2009, desitjant-vos un Bon Nadal i un Pròsper 2010, convidant-vos a participar en la nostra tasca per al proper any i anhelant UN MÓN LLIURE DE MINES ANTIPERSONAL I RESIDUS EXPLOSIUS DE GUERRA.

MOVIMENT PER LA PAU

Des de Cartagena... després de Cartagena

2009-12-07T21:44:00.000+01:00

Cartagena d’ Indies, 5 de desembre de 2009

Ja es va donar per acabada la Conferència de Revisio del Tractat per a la prohibicio de les mines antipersonal. El Pla d’Accio de Cartagena ja està traçat i els Estats Part ja s’han compromés a fer-lo realitat en els proxims 5 anys. Amb ella, també va acabar-se tota la feina que l’hi ha dedicat la Campanya Internacional per a la Prohibicio de les mines (ICBL) abans i durant l’esdeveniment.

Pero la ICBL mai descansa, i al dia següent,dissabte, va tenir lloc una reunio molt significativa entre la ICBL i la Coalicio contra les bombes de dispersio (CMC). Les bombes de dispersio estan prohibides per la Convencio d’Oslo, un Tractat molt similar al de la prohibicio de les mines antipersonal i que segueix el seu patró. Les bombes de dispersio i les mines tenen caracteristiques molt similars, quant a que són manifestament indiscriminades i afecten majoritàriament a la poblacio civil durant dècades després del conflicte.

Per aquestes raons moltes de les organitzacions que treballem per un món lliure de mines també estem implicades en la eradicacio de les bombes de dispersio, i per tot això sembla que el futur d’aquestes dues Campanyes compartirà un mateix cami, pero sense perdre de vista els diferents destins.

A la reunió, un Comité format especificament per a gestionar aquesta unió ha presentat una proposició de fusió d’aquestes dues campanyes, cal dir que durant un any s’han recollit les opinions de les organitzacions que formen part de la ICBL i de la CMC, entre les quals, Moviment per la Pau. El resutat encara esta en procès, pero tot apunta que la direcció de les dues campanyes serà conjunta mentre que la seva execució es denvoluparà per separat , ja que els dos Tractats es troben en moments molt diferents, d’aquesta manera mantindrien els seus noms respectius: CMC i ICBL.

El programa de joves voluntaris de la ICBL també va arribar al seu final aquesta temporada, les participants de Moviment per la Pau ja és el segon any consecutiu que formem part d’aquest grup de voluntaris, personalment m’agardaria remarcar el valor formatiu d’aquestes experiències i la gran qualitat humana dels joves participants. Durant 10 dies hem coordinat esforços per col.laborar amb les questions logistiques i de comunicacions que es deriven de la participacio de la societat civil -sota el nom de ICBL-en una Conferència d’Estats.

Aixo ès tot des de Cartagena d’Indies, esperem que aquests articles del blog hàgin servit per apropar la Conferència de Revisio a Catalunya. Nosaltres tornarem amb els ànims renovats per seguir treballant, des de la ciutat comtal, amb l’objectiu d’un món lliure de mines i de bombes de dispersió.

Fins aviat!

CARTAGENA - DIA 5

2009-12-05T18:28:00.001+01:00

Avui s'ha clausurat la Cimera de Cartagena inaugurada el 30 de novembre. Avui els Estats assistents han continuat expressant les seves conclusions: la implicació a nivell general de cada país en el desminatge, la destrucció dels arsenals de mines, l'assistència a víctimes i l'educació en el risc. Frases com “integració de les polítiques d'acció contra les mines als plans de desenvolupament del país”, “contraparts que realitzen la seva estratègia unint esforços amb les capacitats del estat i d'altres organitzacions”, etc. han estat presents durant tota la jornada per tal d'aconseguir extreure el màxim de compromís de tots els components de la societat: Estats afectats i no afectats, membres i no membres del Tractat d'Ottawa i organismes governamentals i no governamentals, organitzacions internacionals, pel compliment del Pla d'acció de Cartagena. Link(ICBL???)

El Pla d'Acció de Cartagena és el reclam del països i la societat civil d'aplicar de manera més efectiva el Tractat d'Ottawa, fent especial incidència en l'assistència a víctimes un terreny molt costós econòmicament i difícil de realitzar d'una manera global.

Al migdia, Moviment per la Pau i la Campanya Italiana Contra les Mines (ItCBL), hem portat a terme el Taller sobre la Implicació dels Joves en la defensa dels drets humans i en la lluita contra les MAP i les MUSE, en el qual, les nostres organitzacions, Mines Action Canada i la Campanya Contra les Mines de West Virginia, hem exposat les experiències en la formació i incorporació de joves en la nostra feina. A continuació, un grup de joves de MxP i la ItCBL han parlat de les coses que fan per separat i coordinadament, els reptes i els aprenentatges. A continuació s'ha obert el debat amb una desena d'intervencions en les quals la necessitat (o desig) de treballar en xarxa per tal d'assolir els objectius, i millorar la feina que aporten els joves a les entitats fent que hi hagi un enriquiment mutu, ha estat un dels temes que han sortit més.

Finalment la Plenària s'ha clausurat a les 18 hores amb un acte emotiu on 35 joves de països afectats carregats de la seva experiència amb les mines antipersonal han fet una crida a tots els Estats Part perquè millorin les polítiques nacionals i per possibilitar una vida digna a les/els sobrevivents; i als Estats no Part perquè signin el Tractat d'Ottawa. Aquests són els/les joves que han participat en el Fòrum per Joves Activites, de MAC, i que han de constituir les noves generacions d'activistes que donaran continuïtat a la feina amb noves idees i il·lusions, però nodrits de l'experiència dels que ja portem molts anys en aquesta lluita.

Tampoc ha faltat avui el Gong de Birmània en commemoració a les víctimes peri la seva memòria i per la pau al món, que al llarg de tota la semana, ha servit per a donar per acabades cadascuna de les sessions de la Conferència.

Així doncs aquí s'acaba la Conferència, però no la feina de les ONG. Demà, tot i que és dissabte, encara ens queda una jornada sencera de feina, en la qual farem una petita avaluació de la setmana però a més, i principalment, analitzarem i estudiarem el futur de les dues campanyes germanes que compartim moltes de les entitats: la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines (ICBL) i la Coalició Mundial contra les Bombes de Dispersió (CMC).

Demà escriurem la darrera entrada en aquest blog. Fins aleshores!

CIMERA DE CARTAGENA – DIA 4

2009-12-04T16:42:00.000+01:00

Ahir va acabar-se l'anàlisi dels temes i es va aprovar el Pla d'Acció de Cartagena per als propers cinc anys. Aquest Pla consta de 65 accions (o mesures) que, tal com diu el paràgraf 9 de la Introducció, “els Estats Part acorden emprendre (...) per tal de donar suport a l'aplicació més àmplia i promoció de la Convenció”. Hi ha diverses mesures recomanades per a cadascun dels temes següents: universalització de la Convenció, destrucció de les existències de mines antipersonal, neteja de les zones minades, assistència a les víctimes, cooperació internacional i assistència per assolir els objectius de la Convenció i, al final, altres activitats essencials. La secció de la cooperació internacional és la que més accions incorpora, i inclouen mesures tant de suport tècnic, com financer, assessorament i per compartir coneixements que facilitin el compliment de les obligacions que es deriven del Tractat. També l'assistència a víctimes hi té un protagonisme important, i és que al llarg de tota la setmana, els testimonis dels (i les) sobrevivents presents, la reiteració constant per part de països afectats i societat civil de la necessitat d'incrementar els ajuts, el suport, la millora de les infraestructures hospitalàries i de salut, així com dels plans nacionals d'acció en aquest tema han fet prendre plena consciència als Estats Part que aquest instrument de dret humanitari té com a principal objectiu protegir i assegurar la millor vida possible a les persones afectades.

La sessió d'avui ha començat amb la intervenció del Vicepresident de la República de Colòmbia, sr. Francisco Santos que ha fet referència als 7 accidents que hi ha hagut al país des que va començar la Conferència de Revisió, afirmant que aquesta “és la realitat colombiana”. També ha dit que el missatge contundent de Colòmbia és que condemna l'ús per part de qualsevol actor. En aques punt, val la pena recordar que les al·legacions d'ús de mines per part de membres de l'exèrcit es van succeint des de fa anys i fins i tot en el Landmine Monitor d'aquest any se n'ha fet referència.

A continuació, han començat les declaracions generals dels Estats, en les que cadascun fa incidència en els temes que més els preocupen. Molts han fet referència la universalització del Tractat i dels drets de les persones amb discapacitats. La societat civil i organismes internacionals, com ara la Premi Nobel de la Pau, Jody Williams, el Comitè Internacional de la Creu Roja o l'ONU han parlat de la importància del desminatge humanitari i han fet crides als països que són Part del Tractat d'Ottawa signin també el Tractat d'Oslo que prohibeix les bombes de dispersió. La Nobel de la Pau també ha fet referència a la presència de Juanes que ahir i avui ha estat per la Conferència, assistint a diversos actes i converses amb víctimes de mines. Juanes està implicat en la lluita contra les mines antipersonal i la seva imatge pública fa que el tema arribi a molta gent que, d'una altra manera, seria difícil que els arribés.

Després de fer la seva declaració general,el/la cap de delegació del govern corresponent, passava a dur a terme l'acte protocol·lari de la signatura del Pla d'Acció. En el cas d'Espanya ho ha fet la Secretària d'Estat de Cooperació, la sra. Soraya Rodríguez, amb el testimoniatge d'una les membres de Moviment per la Pau presents a la Conferència. En la seva intervenció ha reiterat el compromís total d'Espanya en la lluita contra les mines i que farà palesa amb un increment en els ajuts. Espanya, que es prepara per a assumir la Presidència de la Unió Europea és conscient (de la mateixa manera com en som les organitzacions de la societat civil) que és una gran oportunitat per poder fer incidència al si d'Europa i incloure el tema en l'Acció Conjunta de la Unió.

També ha estat un dia intens per a Moviment per la Pau que, a més de les activitats habituals, ha mantingut dues interessants reunions amb la delegació espanyola i ha ofert una sessió de dues hores en una de les activitats paral·leles que estan tenint lloc aquests dies: el Fòrum de Joves de l'organització Mines Action Canada (MAC) que té com a objectiu formar nous i noves activistes que han mostrat interès pel tema de les mines i que, en un nombre de 36, han vingut d'arreu del món a participar en aquesta experiència.

Portem ja molts dies de feina intensa i el cansament comença a fer-se evident en tots i totes les participants a la Conferència que, al vespre, hem pogut gaudir d'una festa de Colòmbia a l'exterior del Centre Internacional de Convencions on té lloc la Conferència.

Demà el darrer dia, i encara molta feina per fer. Ens omplirem els pulmons de l'aire marí del Carib i anirem a fer la feina amb el mateix compromís del primer dia.

CIMERA DE CARTAGENA – DIA 3

2009-12-03T22:36:00.000+01:00

Avui dia 2 de desembre els Estats Parts han continuïtat la discussió d'un pilar important del Tractat d’Ottawa:el desminatge. Aquest tema ja es va iniciar ahir amb la intervenció de dues desminadores de països afec tats que van reivindicar la igualtat de gènere d’aquesta professió. Hem de dir que l’ aspecte de gènere ha estat un punt important en tots els dies des que es fa iniciar la Conferència fins ara, i que s’ha tingut molt en compte d’incorporar-lo als programes d’acció contra mines per tal de millorar-ne els seus resultats.

El Tractat d’Ottawa va obrir una esperança per la seguretat de les persones i per eradicar les MAP. El compliment de l’obligació de netejar les zones afectades de mines antipersonal ha tingut una gran importància per als Estats Part, sobretot perquè els primers terminis per aplicar l’article 5 de la Convenció d’Ottawa (que és el que determina aquesta obligació) han vençut aquest any. Tots els països afectats han anat explicant la seva situació quant la neteja de mines incorporant també el concepte de restes explosives de guerra, com per exemple Zàmbia que es declara país lliure de mines però no de restes explosives de guerra. La conclusió principal que es pot extreure de la conferencia del dia d’avui pel que fa desminatge és que en aquesta primera dècada de vigència de l'instrument internacional , 16 països ja es poden declarar lliures de mines antipersonal, i 36 Estats Parts estan treballant intensament en el desminatge.

Es valora com a un èxit el fet que ja s’han desminat 1100 Km2. Aquest any s’ha aconseguit en desminatge la xifra mes gran fins al moment 160 km2. Però per tal d'aconseguir continuar amb efectivitat la tasca del desminatge cal que hi hagi una coordinació total entre els organismes nacionals i internacionals i cal establir vincles entre les polítiques de desenvolupament i l’accio contra mines.

Per una altra banda les pròrrogues demanades pels quatre països el primer dia, Camdbodja entre ells, s’han concedit. En aques tema, en la seva intervenció, la ICBL ha remarcat la necessitat que es prenguin les pròrrogues de forma seriosa i només es demanin de forma excepcional.

Finalment, durant la plenària també s’ha tractat el tema la destrucció d'arsenals de mines segons l’article 4 de la Convenció. En aquest cas també s’han pronunciat països que no han destruït les seves existències i que s’han passat del termini com: Grècia, Turquia, Biel·lorússia i Ucraïna, argumentant la seva incapacitat per destruir certes mines com la PCM 1 complexes per les conseqüències que poden generar al medi ambient. Diversos països han expressat la importància de donar compliment a aquest article. I és que també forma part per l’eradicació total de les MAP ja que una mina destruïda és una possibilitat menys de fer mal, una vida salvada juntament amb els recursos econòmics estalviats ja que es molt mes econòmic destruir-les que desenterrar-les.

Com a cloenda del dia, hem assistit a un emocionant partit de rugby sobre rodes, entre una selecció de jugadors dels EEUU i una altra de Colòmbia, com que el resultat era el de menys, no cal dir-ho, i ho deixem en la incògnita, el que sí val la pena destacar és la fortalesa física i mental d'aquells homes (l'única dona que hi havia al partir era l'àrbitre principal) que de manera increïble feien anar les cadires de rodes com si fossin part natural del seu cos!

Per a mi, els millors de la selecció de Colòmbia, els números 9 i 6, boníssims.

Fins demà!

CIMERA DE CARTAGENA – DIA 2

2009-12-02T22:42:00.000+01:00

Avui a la Conferència de Cartagena els Estats han continuat revisant el que han fet per complir el Tractat per la prohibició de les mines antipersonal en aquests 5 últims anys i projectant les necessitats pels pròxims 5. Al matí han continuat amb les sol·licituds de prorroga d’Uganda i Tajikistan per netejar les zones minades als seus territoris. També s’ha parlat sobre la cooperació internacional, tan necessària pels països amb menys recursos per fer realitat els projectes amb el fi de donar compliment als articles del Tractat d’Ottawa.

Més tard, els Estats i les organitzacions de la societat civil han parlat sobre la universalització del Tractat, que ja compta amb 156 Estats Part arreu del món. La Campanya internacional per a la prohibició les Mines Antipersonal (ICBL) ha parlat de la estigmatització d’aquestes armes, ja que, malgrat que alguns dels principals emmagatzemadors i usuaris d’aquestes armes encara no han accedit al Tractat, a nivell pràctic no és té coneixement de comerç internacional de mines antipersonal i des de l’entrada en vigor fa més de 10 anys només és té constància del seu ús per part dels Estats de Rússia i Myanmar.

En el capítol de la universalització ha tingut lloc la intervenció dels EEUU, un dels moments més esperats del dia, ja que és el primer cop que una delegació d’aquest país assisteix com a observador (ja que és Estat no Part) a una Conferència del Tractat d’Ottawa. La intervenció ha estat curteta, han remarcat el fet que són el primer donant del món en matéria d’acció contra les mines, que comparteixen les inquietuds humanitàries respecte les seves conseqüències i que estan en procés de revisió de la seva política. Aquestes declaracions són importants, ja que dies abans de l’inici de la Conferència hi va haver confusió respecte la posició dels EEUU, que en declaracions no oficials va afirmar que continuaria la política Bush pel que fa les mines antipersonal.

Com a notícia destacada en el dia d’avui hem de lamentar un accident de mina antipersonal que ha provocat 5 víctimes a Colòmbia. L’accident ha passat al municipi de Unión Peneya al departament de Caquetá. Les víctimes eren els anomenats erradicadores, jornalers civils generalment contractats pel Govern a través d’ empreses subcontratas que es dediquen a arrencar les plantes de coca dels camps de cultius il·lícits a Colòmbia. Cal anotar que els cultius il·lícits colombians solen ser zones minades com a mesura de protecció que prenen els propietaris d’aquests camps.
Aquest incident tràgic representa l’altra cara de la moneda de la imatge del Govern colombià en matèria d’acció contra mines, de l'aparador de Cartagena d’Índies i de les sovint desmesurades recepcions de benvinguda.
Tanmateix, també cal dir que hi ha actes que es realitzen amb motiu (o amb l'excusa) de la Conferència que fugen d'aquesta desmesura. Avui, el fotògraf espanyol Gervasio Sánchez, conegut per la seva implicació en la defensa de les víctimes de mines i per les seves paraules sovint crítiques que expressen moltes vegades allò que molta gent pensa i no s'atreveix a dir, ha presentat la seva exposició Vidas Minadas a Cartagena. L'acte, senzill però molt emotiu no ha deixat indiferent a cap dels que hi hem assistit.

El Gervasio, amb la seva claredat d'idees i de paraula a la que ens té habituats, ha fet que recordem un cop més què estem fent aquí: lluitar per afavorir les persones que són víctimes de les mines antipersonal i altres artefactes explosius de guerra

Aixó és tot per avui des de Cartagena, no oblideu de seguir les actualitzacions diàries!!

CONFERÈNCIA DE CARTAGENA - DIA 1

2009-12-02T00:19:00.002+01:00

Avui dia 30 de novembre s'ha iniciat la Cimera de Cartagena per a la Segona Revisió del Tractat d'Ottawa. La Conferència s’ha obert amb els protocols corresponents i de forma àgil s’ha donat prioritat a un dels pilars més importants de l'acció contra les mines: l’assistència a les víctimes, deixant pas a testimonis directes del flagel que ocasionen aquestes armes.
La primera sobrevivent participant ha estat la Cambotjana Song Kosal, actual ambaixadora dels joves de la ICBL. Des que va tenir l’accident fa 20 anys la Song Kosal no ha parat d’explicar la seva vivència i de fer de portaveu en molts i diversos actes per tal de denunciar les terribles conseqüències que ocasionen aquestes armes i de demanar als països el seu compromís per eradicar-les. “Quin és el compromís del mon davant de les víctimes?” ha dit La Song Kosal. Després, diversos governs han començat a fer les seves intervencions sobre el tema.
Cambodja, Tailàndia, Bèlgica, Afganistan, Uganda, Nicaragua, són alguns dels països que han donat a conèixer la seva situació quant a l’assistència a víctimes i els avenços que han realitzat des de la Cimera de Nairobi fa 5 anys. Molts d’aquests governs han parlat de dades i d’aspectes bàsics com ara: creació d'infraestructures per la millora en la rehabilitació, millora en la investigació i perfeccionament de pròtesis, dades dels sobrevivents atesos, millora en la supressió de les barreres arquitectòniques, etc. Tots ells coincideixen en la utilitat de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (CRPD) que va entrar en vigor l’any passat i que ha de ser un punt d’inflexió en la millora de l’assistència a víctimes, sumant recursos i esforços en aquesta important tasca. Un altre concepte important ha ressorgit també en aquesta sessió: la inclusió. Aquest concepte reivindica que els sobrevivents de mines han de tenir una reinserció total en la societat en tots els aspectes: social, psicològic, físic, cultural i econòmic.
La ICBL (Campanya Internacional per la Prohibició de les mines), el CICR (Comitè Internacional de la Creu Roja), o el GICHD (Centre Internacional de Desminatge Humanitari de Ginebra) també han fet intervencions. Totes observen els lents avenços en l’assistència a víctimes, però afirmen que malgrat això hi ha hagut certes millores. Els reptes que es plantegen per aquesta Cimera de Cartagena per l’assistència a víctimes són molt similars als plantejats a la de Nairobi fa cinc anys, perquè és un procés molt lent i molt costós que requereix d’una insistència i abnegació important per obtenir resultats, malgrat això cal continuar treballant per consolidar les millores i ampliar-les. Destaquen la importància que els Estats dels països afectats respectin i posin les bases per no vulnerar i donar compliment als DDHH de les víctimes, potenciant la inclusió i la seva participació perquè es doni una assistència a les víctimes adient. Una important anàlisi, segons les ONG, per tal de saber si hi ha hagut avenços entre la població seria poder respondre a les següents preguntes entre la pròpia població afectada: quin és l’impacte de les millores en la vida dels individus afectats?, poden anar els nens a les escoles?, coneixen els sobrevivents d'Eritrea (per exemple) els seus drets com a víctimes?, poden accedir les persones als serveis bàsics?, als hospitals? als llocs de culte?, als mercats per vendre els seus productes?, poden conrear els seus camps? Aquestes són preguntes bàsiques que plantegem les ONG grans i les petites que som a la Cimera i que treballem en la problemàtica i són realment claus per poder afirmar l’avenc en l’aplicació del Tractat i assegurar la seva efectivitat vers a la població civil.
En la sessió de la tarda, s'ha iniciat la sessió sobre les pròrrogues que han demanat quatre països (Argentina, Cambotja, Uganda i Tadjikistan) per a poder acabar de netejar les àrees minades que es troben sobre el seu control al seu territori. Aquests països exposen les seves raons per a demanar una pròrroga i defensen la seva nova proposta i calendari per a poder finalitzar la neteja de mines del seu territori; a continuació, un dels membres del Comitè Permanent sobre la neteja de mines, dóna la seva opinió sobre la sol·licitud i després s'obre el torn d'intervencions dels altres països i també de les organitzacions internacionals i de la ICBL. Però avui no s'ha pres cap decisió, això es farà al llarg de la setmana i el dimecres sabrem si les pròrrogues es concedeixen, en base a què i en quines condicions.
Durant els propers dies aquests i algunes altres qüestions podran tenir possible/s resposta/es. És ben evident, però, que cal informar que la vessant humanitària és una de les principals raons per la qual adquireix un sentit la Cimera de Cartagena i també la missió de la nostra associació dins d’aquesta.

Els dies previs...

2009-12-01T06:05:00.000+01:00

Bogotà, 25 de novembre

Avui s'ha presentat el Landmine Monitor Report de 2009 com a preàmbul de la Segona Conferència de Revisió de la Convenció d'Ottawa, que començarà a Cartagena d'Índies el proper dilluns. Durant l'acte s'han comentat algunes dades i fets importants referents a la problemàtica de les mines antipersonal a Colòmbia i a Amèrica Llatina. També s'hi han manifestat algunes de les expectatives de la societat civil sobre la Conferència de Cartagena. La Sylvie Brigot, Directora Executiva de la Campanya Internacional per la Prohibició de les Mines Antipersonal (ICBL), ha destacat la inesperada decisió del govern dels Estats Units de continuar amb la política de Bush i NO signar el Tractat. Aquest anunci, per ser un dels primers actes del Premi Nobel de la Pau, ha decebut força la societat civil internacional reunida a Colòmbia.

Cartagena, 26 de novembre

Tot i que encara no ha començat la Conferència de Cartagena, l'equip de la ICBL ja fa dies que és a Còlombia treballant de valent per a tenir-ho tot a punt. Des de inicis d'aquesta setmana, un nombre important de voluntaris de diferents països (entre els quals, dues persones de l'equip de Moviment per la Pau) , han arribat per donar suport a la ICBL. És emocionant veure com diferents joves voluntaris veuen les seves pròpies causes reflectides en les cares d'altres països, fent així més forts i ferms els seus ideals. També ho és anar veient com arriba la gent suportant a vegades llarguíssimes hores de vol per a seguir treballant plegats en aquesta noble causa.

Molta gent ha arribat a l'Hotel Caribe de Cartagena i, entre d'altres, des de primera hora del matí, moltes persones que estan expectants per assistir al Taller d'Assistència a Víctimes, que es durà a terme demà, 27 de novembre, durant tot el dia.

Cartagena, 29 de novembre

Ja tot és a punt, els activistes no hem parat de fer feina: moltes reunions per acabar de solucionar temes pendents o per a iniciar-ne de nous, el taller sobre assistència a víctimes del divendres, les sessions de formació del dissabte, les primeres reunions regionals, la reunió del Consell Assessor (Advisory Board) de la ICBL, les anades i vingudes de les persones del programa de voluntaris i del personal d'ICBL... Dissabte també va haver-hi temps per a activitats diverses per donar a conèixer la problemàtica de les mines antipersonal a Colòmbia i visibilitzar la cimera: Cartagena 5K “La carrera per un món lliure de mines”, on un grup important de gent ha fet un recorregut per Cartagena amb les samarretes de la cimera per reivindicar un món sense mines, la visita a les Illes Rosario amb activitats de suport a la rehabilitació dels sobrevivents de mines antipersonal a través del submarinisme, per exemple.

accions diverses per donar a conèixer la problemàtica de les mines antipersonal a Colòmbia i visibilitzar la cimera: Cartagena 5K “La carrera per un món lliure de mines”, on un grup important de gent ha fet un recorregut per Cartagena amb les samarretes de la cimera per reivindicar un món sense mines, la visita a les Illes Rosario per ajudar a la rehabilitació dels sobrevivents de mines antipersonal a través del submarinisme, etc.

Cansament? Doncs, sí, una mica, però també màxima expectació i per la nit, la inauguració oficial al Centre de Convencions que ens acollirà tota la setmana. Hem sentit els discursos del Vicepresident de Colòmbia, sr. Santos, que ha donat la versió que té el govern colombià sobre el problema de les mines antipersonal, els de les Presidències de la Novena Reunió d'Estats Part (Suïssa) i d'aquesta Conferència de Revisió (Noruega), el testimonis d'algunes víctimes de mines antipersonal i gaudit de l'espectacle de dansa inclusiva amb algunes persones amb discapacitats que ens he emocionat a tot i totes. Sortint d'allà, una passejada fins a una de les places de la ciutat murallada, on el govern colombià havia preparat una recepció amb mostres de la cultura i gastronomia de les diverses zones de Colòmbia. Tot això per a agafar forces per demà, i treballar, aprendre i fer seguiment de la situació internacional sobre les mines antipersonal, conèixer millor les contraparts i víctimes amb les que treballem en els nostres projectes de cooperació, i la realitat de Colòmbia, fomentar contactes i adquirir idees per poder-les realitzar des de la nostra organització.

I més impressions...

Aquesta setmana el Tractat d'Ottawa donarà un pas més en el seu camí cap a un món lliure de mines antipersonal. Aquesta Conferència serà especial perquè revisarà els avenços realitzats ens els últims 5 anys en la seva aplicació, i traçarà un pla d'acció pels pròxims 5. La ICBL en el seu paper d'observadora activa per la Societat Civil donarà protagonisme a la necessitat de reforçar l'aplicació de l'article sobre l'assistència a les víctimes, entre d'altres qüestions. Les dues persones de Moviment per la Pau que participaran per segon any consecutiu en el programa de joves voluntaris per la ICBL farem tasques de suport en la logística i les comunicacions, vivint des de dins l'experiència de preparar, organitzar i coordinar la participació en una Conferència d'Estats on la Societat Civil té veu i l'ha de fer sentir el més fort possible.

Per a nosaltres serà repetir l'experiència de l'any passat a Ginebra amb l'afegit que aquesta serà una conferència molt especial per dos motius: d'una banda, perquè suposarà un punt de referència per als propers cinc anys del Tractat i de l'altre, perquè suposa ser a Colòmbia, un país amb el que portem uns anys treballant i que encara no havíem pogut conèixer de prop. Estar aquí i poder relacionar-nos amb les nostres contraparts, conèixer indígenes colombians i poder parlar de temes que ens ocupen ens aporta una experiència excepcional tant pel que fa a coneixement com a riquesa personal.

COMENCEM!

MOVIMENT PER LA PAU: PREPARATIUS PER A CARTAGENA

2009-11-14T20:18:00.003+01:00

Des de fa dies ens estem preparant per participar en la Segona Conferencia de Revisió de la Convenció per a la prohibició de l’ús, l’emmagatzematge, la producció i la transferència i per la destrucció de les Mines Antipersonal al món del 29 de novembre al 4 de desembre. Aquesta vegada, la reunió es realitzarà a Colòmbia, concretament a Cartagena, i per a moltes de nosaltres serà la primera vegada que hi viatjarem. Per això, aquesta experiència suposarà no només la participació en un procés que considerem vital per a la consecució de la nostra tasca sinó també la possibilitat de veure sobre el terreny els fruits que donen els nostres esforços dia a dia des de Barcelona.
Ens complau poder formar part de totes les organitzacions que vetllen pel compliment del Tractat d’Ottawa i que a Colòmbia podran treballar plegades amb els Estats per aconseguir la total implementació dels compromisos que es van adoptar fa més deu anys que es va signar aquest Tractat. Aquests acords van néixer de la necessitat d’aturar la crisi humanitària que s’estava patint per la proliferació de les Mines Antipersonal i pels danys a llarg termini que causen. Fins avui s’han fet molts progressos gràcies a les responsabilitats adoptades però cal encara fer molta feina perquè s’acabi el sofriment de totes les persones que pateixen o han patit un accident amb aquest tipus d’armes.
El Tractat d’Ottawa va ser un èxit sense precedents ja que va suposar prohibir una arma que s’estava utilitzant a gran escala per molts països i que vulnerava deliberadament el Dret Internacional Humanitari. Poder assolir el seu compliment total és la nostra principal tasca i el nostre compromís últim. I per aquest motiu serem allà. Per ajudar en l’organització de la Conferència, per prestar el nostre suport a totes les organitzacions que ens ho demanin, per fer pressió sobre les qüestions que encara no han quedat resoltes i per demanar que s’avanci una mica més en la total implantació del Tractat.
Per les persones de Moviment per la Pau que serem a Colòmbia participant en aquesta Conferència serà una nova oportunitat d’aprendre i conèixer altres realitats. No només seguirem de prop totes les reunions que es produeixin entre els Estats Part del Tractat sinó que participarem en tots els actes paral·lels que se succeeixen gràcies a la organització de la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines Antipersonal (ICBL) i que permeten l’organització de les diverses entitats participants per formar grups de pressió per a la bona consecució de la reunió. Poder veure com transcorren totes les negociacions, les reunions i els parlaments dels diversos participants és una de les millors formes d’aprendre, alhora que ens sentim part implicada i activa en el procés per després poder aportar tot el nostre coneixement a la causa que ens ocupa. Però també volem que de tot el que passarà a Cartagena en sigueu partícips, per això cada dia escriurem un article en aquest blog relatant-vos com està anat tot, quines són les decisions que es prenen i aportant-vos el nostre punt de vista sobre el que està succeint. No us oblideu de seguir-nos tots aquests dies!
Després de la Conferència, els Estats hauran d’adoptar una sèrie d’objectius a complir en els propers cinc anys. Aquests compromisos presos els seguirem de prop des de Moviment per la Pau. Volem que la nostra presència a Colòmbia suposi a més d’un enriquiment una responsabilitat i la paraula que seguirem amb totes les nostres forces treballant per un món lliure de Mines Antipersonal.

Si voleu més informació sobre la Conferència de Cartagena podeu dirigir-vos a

http://www.cartagenasummit.gov.co/

PREPARATIUS PER A CARTAGENA

2009-11-14T20:12:00.003+01:00

Ens complau poder formar part de totes les organitzacions que vetllen pel compliment del Tractat d’Ottawa i que a Colòmbia podran treballar plegades amb els Estats per aconseguir la total implementació dels compromisos que es van adoptar fa més deu anys que es va signar aquest Tractat. Aquests acords van néixer de la necessitat d’aturar la crisi humanitària que s’estava patint per la proliferació de les Mines Antipersonal i pels danys a llarg termini que causen. Fins avui s’han fet molts progressos gràcies a les responsabilitats adoptades però cal encara fer molta feina perquè s’acabi el sofriment de totes les persones que pateixen o han patit un accident amb aquest tipus d’armes.
El Tractat d’Ottawa va ser un èxit sense precedents ja que va suposar prohibir una arma que s’estava utilitzant a gran escala per molts països i que vulnerava deliberadament el Dret Internacional Humanitari. Poder assolir el seu compliment total és la nostra principal tasca i el nostre compromís últim. I per aquest motiu serem allà. Per ajudar en l’organització de la Conferència, per prestar el nostre suport a totes les organitzacions que ens ho demanin, per fer pressió sobre les qüestions que encara no han quedat resoltes i per demanar que s’avanci una mica més en la total implantació del Tractat.
Per les persones de Moviment per la Pau que serem a Colòmbia participant en aquesta Conferència serà una nova oportunitat d’aprendre i conèixer altres realitats. No només seguirem de prop totes les reunions que es produeixin entre els Estats Part del Tractat sinó que participarem en tots els actes paral·lels que se succeeixen gràcies a la organització de la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines Antipersonal (ICBL) i que permeten l’organització de les diverses entitats participants per formar grups de pressió per a la bona consecució de la reunió. Poder veure com transcorren totes les negociacions, les reunions i els parlaments dels diversos participants és una de les millors formes d’aprendre, alhora que ens sentim part implicada i activa en el procés per després poder aportar tot el nostre coneixement a la causa que ens ocupa. Però també volem que de tot el que passarà a Cartagena en sigueu partícips, per això cada dia escriurem un article en aquest blog relatant-vos com està anat tot, quines són les decisions que es prenen i aportant-vos el nostre punt de vista sobre el que està succeint. No us oblideu de seguir-nos tots aquests dies!
Després de la Conferència, els Estats hauran d’adoptar una sèrie d’objectius a complir en els propers cinc anys. Aquests compromisos presos els seguirem de prop des de Moviment per la Pau. Volem que la nostra presència a Colòmbia suposi a més d’un enriquiment una responsabilitat i la paraula que seguirem amb totes les nostres forces treballant per un món lliure de Mines Antipersonal.

DONES: INVISIBLES I RESISTENTS

2009-11-06T12:16:00.004+01:00

Recordant el 25 de novembre:
Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra la Dona

“La violència de gènere és potser la violació més vergonyosa
dels drets humans.
Mentre continuï, no podem afirmar que estem
aconseguint progressos reals
cap a la igualtat, el desenvolupament i la pau”

Koffi Annan

Els relats estremeixen, les imatges aconsegueixen fer-nos tancar els ulls. Dones de totes les edats, de diferents races i cultures, de molts països arreu del món, que comencen a sorgir com fantasmes de l’horror, que comencen a parlar i a denunciar malgrat el dolor i la por. Són les dones de la guerra.
Els últims anys, les organitzacions internacionals, les ONG, els mitjans acadèmics, les mateixes associacions de víctimes i alguns governs han prestat atenció a la situació, les necessitats i els drets de les dones afectades pels conflictes armats. El Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar, l’any 2000, la Resolució del Consell de Seguretat 1325 sobre “la dona, la pau i la seguretat”, que va suscitar nombrosos estudis sobre el tema. En gran mesura, aquests estudis han contribuït a que es consideri i es conegui com els conflictes armats afecten, de manera diferent i específica, a les dones, i com els Estats i les organitzacions han respost a la difícil situació de les dones. Així mateix, s’han formulat recomanacions per poder respondre de la forma més adequada a les necessitats de les dones.
És convenient fer un aclariment: es tracta de fer incidència en el tema de les dones i no en el gènere. El terme “gènere” fa referència al comportament culturalment esperat – respectivament – d’homes i dones en relació amb papers, actituds i valors que se’ls atribueix en funció dels seu sexe, mentre que el terme “sexe” fa referència a les característiques biològiques i físiques. Els papers atribuïts a cada gènere varien, en gran mesura, dins de cada cultura i entre diferents cultures. A més, depèn del context social, econòmic i polític particular.
Les repercussions dels conflictes armats en les dones són múltiples: separacions, pèrdua de les persones estimades, inseguretat física i econòmica, restricció de la mobilitat, desplaçament o refugi, detencions, violència sexual, tortura, ferides o fins i tot, la mort. En tots els conflictes, les dones parteixen de manera específica. Tanmateix, no haurien de ser considerades com un grup homogeni: dones diferents tindran necessitats, vulnerabilitats i mecanismes d’adaptació diferents. En situacions de conflicte armat, les dones no són passives i no són necessàriament víctimes. En molts llocs, hi ha dones que són membres de les forces armades regulars, de grups armats o dels seus serveis de suport. A més, les dones participen com activistes polítiques, socials i en defensa dels Drets Humans, formen part d’ONG i es comprometen activament en la construcció de la pau.
L’èmfasi que es posa en les dones de cap manera nega les necessitats dels homes i per això, han de considerar-se dos aspectes clau. En primer lloc, la situació de vulneració dels drets de les dones està necessàriament vinculada a la dels homes: no només formen part de les mateixes famílies i comunitats, sinó que, en temps de guerra, els homes acostumen a ser atacats indirectament a través de dones properes a ells (violacions, embarassos forçats, retencions i moltes altres formes d’humiliació i càstig). Així, el destí que pateixen les dones pot millorar-se a través del ple respecte de les normes del Dret Internacional Humanitari (DIH) que garanteix protecció als combatents i als no combatents, siguin homes o dones. En segon lloc, pot passar que, quan es presta assistència als homes, indirectament millori la situació de les dones. Per exemple, l’alliberament d’homes que han estat fets presoners de guerra o privats de llibertat per altres raons pot alleugerar la càrrega emocional i econòmica de les dones que es queden soles en zones de guerra i pot reduir-se la seva exposició a la violència.
Per donar cos al que s’ha exposat abans, hem de recordar que existeix una legislació molt completa; malgrat això, perquè la protecció que ofereix sigui realment fructífera és necessari adaptar-la, dur-la a terme i treballar-la conjuntament amb les comunitats. El Dret Internacional Humanitari procura garantir la seguretat personal i col·lectiva de les dones en situacions de guerra de dues formes principals:
- Regulant els mètodes i mitjans de guerra amb la finalitat de protegir a la població civil dels efectes de les hostilitats;
- Prohibint els actes específics o les amenaces de violència contra la població civil que no participa o ha deixat de participar activament en les hostilitats, com els assassinats, les tortures o les violacions per les parts d’un conflicte armat.
Les parts en un conflicte armat han de conduir les hostilitats de manera que, en la mesura del possible, es preservi la població civil dels efectes que puguin causar. Això es reflexa en el principi de distinció, pedra angular del DIH, que exigeix que es distingeixi en tot moment entre combatents i població civil. Estan prohibits els atacs indiscriminats, aquells que encara que no estan dirigits deliberadament contra persones civils, tenen tal magnitud que poden afectar a objectius militars i a persones civils o a béns de caràcter civil sense distinció. També es consideren atacs indiscriminats els que causen lesions o pèrdues entre la població civil o danys a béns de caràcter civil que són excessius en relació amb l’avantatge militar concreta i directa prevista.
És fonamental recordar que amb la finalitat de protegir la població civil dels efectes de les hostilitats, també són importants les normes que prohibeixen l’ús de certes armes. Es tracta d’armes que tenen efectes indiscriminats o que poden continuar causant lesions molt temps després del seu ús, com les armes químiques i biològiques o les mines antipersonal.
Per iniciativa de les organitzacions de dones reunides a Bogotà (Colòmbia) es va decidir escollir un dia per fer una crida als Estats perquè reconeguin la situació de violència que pateixen les dones i perquè es comprometin a unir els seus esforços per acabar-la. L’origen del 25 de novembre, dia de resistència, es remunta a 1960, any en què les tres germanes Mirabal van ser assassinades violentament a la República Dominicana pel seu activisme polític. Les germanes, conegudes com les “papallones inoblidables”, es van convertir en el màxim exponent de la crisi de violència contra les dones a Amèrica Llatina. Aquesta ha estat la data escollida per commemorar les seves vides i promoure el reconeixement mundial de la violència contra les dones; incloent, està clar, als que pateixen les conseqüències de les innumerables guerres que afecten el nostre món.

LA DOBLE MORAL DELS ESTATS I LES ENTITATS PRIVADES

2009-10-29T20:47:00.005+01:00

Com a individus, segur que el 99% de la gent no dubtaria a dir i a defensar que és intolerable la fabricació i l'ús d'unes armes que causen residus explosius que durant dècades atempten contra la seguretat, la integritat física i la vida dels civils que viuen a la zona. Poques persones dubten a l'hora de signar peticions perquè el seu Estat s'oposi a aquesta mena de barbàrie amb tots els mitjans que tingui disponibles.

Com a Estats, molt pocs tenen una actitud oberta a favor de continuar fabricant i utilitzant mines antipersonal, bombes de dispersió i armes semblants amb conseqüències humanitàries tan i tan greus. Per això, impulsats per la societat civil, no dubten a trobar-se, a reunir-se i a discutir la millor manera d'oficialitzar-ne la prohibició.

Gràcies a aquestes actituds nobles i políticament molt correctes, s'assoleixen èxits socials internacionals com els Tractats d'Ottawa (1997) i d'Oslo (2008), que prohibeixen respectivament i de manera àmplia, les mines antipersonal i les bombes de dispersió, èxits que any rere any salven milers de vides al món i (per què no dir-ho?), estalvien molts diners en sanitat als governs -els costos de les sovint més que complicades intervencions quirúrgiques de víctimes que es presenten amb una o més amputacions traumàtiques de parts del seu cos per efecte de l'explosió d'una mina o un residu explosiu, a més de les intervencions de cirurgia estètica, per no parlar dels diners que costa la fabricació, adaptació i manteniment de pròtesis i òrtesis, són elevadíssims-.

Tanmateix, alguns individus, quan es guien més per les ambicions professionals i econòmiques, seves i de l'empresa per la qual treballen, deixen de banda la seva part humana i prenen decisions que hi van en contra. I els Estats fan el mateix: mentre per una banda signen tractats que prohibeixen armes contràries al dret internacional humanitari, per l'altra fan els ulls grossos i permeten que empreses financeres que estan regulades per les seves lleis inverteixin i financin operacions que inclouen la fabricació d'aquestes mateixes armes.

Això està passant, ara, en molts llocs, també a l'Estat espanyol.

Avui, la Cluster Munition Coalition (Coalició contra les Bombes de Dispersió) de la qual Moviment per la Pau n'és membre fundador, ha presentat una campanya contra la inversió en empreses que produeixen bombes de dispersió. Amb aquest motiu, Moviment per la Pau, Justícia i Pau i la Fundació per la Pau han fet una nota de premsa per anunciar la campanya i denunciar aquest fet. La Campanya té com a objectiu donar a conèixer aquestes inversions i fer pressió sobre les institucions financeres i sobre els governs que les emparen per tal que deixin d'afavorir la producció d'aquest tipus d'arma impunement, arma (cal recordar-ho una vegada més) que ha estat prohibides internacionalment. Instem als governs a que impedeixin per llei que aquesta pràctica sigui possible.

Tot i que qualsevol norma jurídica pot ser interpretada restrictivament o extensivament, tractant-se el Tractat d'Oslo d'un instrument de dret internacional humanitari i, per tant, que tracta de la vida, la seguretat i la integritat física de la població civil, no pot per menys que ser, des de tots els punts de vista interpretat extensivament i d'acord amb el seu esperit. Per tant, hem d'entendre que qualsevol ajuda a la fabricació de bombes de dispersió en un Estat Part constitueix una violació del Tractat, segons el seu articulat i l'esperit que l'informa.

També avui s'ha presentat un informe: Worlwide investments in cluster munitions: A shared responsibility (“Les inversions en bombes de dispersió arreu del món: una responsabilitat compartida”). En aquest informe s'hi identifiquen fins a 138 institucions financeres que han invertit en vuit productors de bombes de dispersió des de gener de 2007. D'aquestes 138 institucions, 45 corresponen a països que han signat el Tractat d'Oslo, i 19 tenen la seu en quatre països que han signat i ratificat el Tractat. Un d'aquests països és Espanya.

Us convidem a participar activament d'aquesta campanya, a preguntar-vos si el banc en què teniu els vostres diners no els està fent servir per a invertir en aquests negocis tan poc humanitaris, a mirar la web http://www.stopexplosiveinvestments.org/ i a revisar l'informe presentat avui.

III PIRÀMIDE DE SABATES A BARCELONA

2009-10-14T13:59:00.004+02:00

Per tercer any consecutiu el dia 26 de setembre a la Plaça Catalunya i en el marc de les festes de la Mercè de Barcelona, Moviment per la Pau va organitzar la III Piràmide de sabates contra les Mines Antipersonal i les Bombes de Dispersió coincidint també amb la 15ena edició de la Piràmide que es celebra a París per la mateixa causa.

La Piràmide de sabates contra les Mines Antipersonal i les Bombes de Dispersió té la funció de fer visible i de denunciar recordant a les poblacions civils el patiment intolerable dels sobrevivents d’aquestes armes, d’homenatjar a totes aquelles persones que han patit un accident de Mina Antipersonal o Bombes de Dispersió trasbalsant tota la seva vida anterior per endinsar-los en una altra plena de greus dificultats. La piràmide de sabates també té la funció d’exigir i reclamar als governs la signatura i el compliment dels Tractats humanitaris corresponents contra aquestes armes (Tractat d’Ottawa per les Mines Antipersonal, Tractat d’Oslo per les municions de dispersió) i que posin en pràctica tots els seus punts: neteja, tancament de fàbriques, destrucció d’estocs, atenció a les víctimes, educació en el risc, neteja de Mines i de Bombes de Dispersió i prohibició de la seva utilització.

Per tal de no oblidar el perquè d’aquesta lluita i de la necessitat de fer actes com la piràmide, recordem que les Mines Antipersonal i les Bombes de Dispersió continuen generant milers de víctimes any darrera any (prop de 6.000 a l’any 2008) que si no moren partiran durant tota la seva vida diverses ferides, mutilacions d’extremitats superiors o inferiors, pèrdua de membres, ferides a l’abdomen, el pit o l’esquena (columna vertebral), ceguesa, sordesa, traumes psicològics visibles i no visibles, etc.

Així doncs, el dissabte 26 de setembre el personal de Moviment per la Pau va sortir al carrer per crear la Piràmide. Es va fer un cercle amb tanques al costat del monument a Francesc Macià, es van posar materials informatius i es van bolcar totes les sabates que durant els mesos anteriors s’havien recollit de diversos donants (escoles, empreses, entitats, etc). Amb totes les sabates recollides es va fer una bona piràmide (unes 1.200 sabates recollides aproximadament) que durant el dia amb la participació ciutadana s’anava incrementant i que va donar lloc a sensibilitzar a una quantitat considerable de ciutadans que llençaven sabates o s’apropaven encuriosits. La Piràmide va concloure amb el desplegament d’un grup de voluntaris d’Arrels Fundació que juntament amb Moviment per la Pau van recollir les sabates per donar-les a persones sense sostre o altres col·lectius de pobresa i marginació social de Barcelona amb els que treballen.

Com a novetats de la Piràmide d’aquest any 2009, han estat la participació de la Gimcana, celebrada el dia 19 de setembre i que va recollir uns 200 parells que finalment van llençar a la Piràmide a primera hora del matí formant una cadena humana, la creació d’un petit reportatge pel director de cinema Flavio Signore i l’ampliació de la perfomance duta a terme per l’artista Xavier G-Solís.

Des de Moviment per la Pau no ens cansaren de repetir-ho, de difondre el malson, la vergonya de l’encara existència de 99 països contaminats al nostre planeta i les conseqüències físiques, psicològiques, socials i econòmiques que suposen aquestes armes que violen obertament el Dret Internacional Humanitari de poblacions que han patit un conflicte. Una de les eines per expressar-ho ha estat la Piràmide de sabates que ha estat possible gràcies a la col·laboració de totes les escoles, persones físiques, entitats i empreses que un any més han volgut donar-nos el suport i la confiança al nostre treball contra les Mines Antipersonal i les Bombes de Dispersió.

Moltes gràcies,

Als 22 voluntaris que van donar-nos el seu suport i la seva col·laboració abans i durant la piràmide.

Als col·laboradors:
Reportatge: Flavio Signore
Perfomance: Xavier G-Solís

Als centres educatius:
Escola Patronat Domènech,
Col·legi Sagrado Corazon de Sant Martí
L’ Escola Tècnica i Professional Xavier
L’IES Les Corts

A les empreses:
Camper
Toni Pons
Josep Arbos, S.L.
TMB (Transports Metropolitans de Barcelona)

A les entitats:
Gimcana de Barcelona (taller de cultura)
Lluïsos de Gràcia
Hotel d’entitats de Gràcia
Trenkalòs (grups en moviment)
CEAR
Mercat de la Concepció
Arrels Fundació
Fundació San Pere Claver

A tots els mitjans de comunicació que han fet ressò de l’esdeveniment.

LA FÊTE DE L’HUMANITÉ

2009-09-21T10:53:00.001+02:00

Celebració de la solidaritat i la fraternitat

La Courneuve, 11, 12 i 13 de setembre de 2009

Des del mateix nom, Fête de L’Humanité, tot el que passa durant tres dies a l’espai públic d’un gran parc, és una invitació a viure una experiència, on gairebé un milió de persones que s’uneixen amb el propòsit de construir noves formes de mirar la realitat mundial. La festa és un escenari inèdit de convergència i de diàleg entre les esquerres; un espai original on ressonen les aspiracions populars, les reclamacions democràtiques. És també una caixa de ressonància dels conflictes socials, una ocasió excepcional per reflexionar junts i per llegir les lliçons que deixen experiències múltiples i diverses.
El color vermell domina l’ambient, no només a les banderes i als símbols sinó a les samarretes que milers i milers de persones porten amb determinació: Conta la grip cApitalista. Un clar acte de rebuig contra els interessos de la gran indústria farmacèutica que és l’única que obté algun benefici de la paranoia mediàtica. Amb aquest precedent, la denúncia està present als fòrums, a les converses de cada cantonada, al que es llegeix, al que s’escolta. Es respira la indignació social, l’esperit de resistència, la necessitat d’unitat per fer front als mals temps. La Fête de L’Humanité té el color de les lluites: solidaritat amb els treballadors en lluita, amb els obrers mal pagats, amb els països empobrits en les seves reclamacions justes per una millor qualitat de vida, amb el moviment estudiantil que ens fa adonar dels pressupostos ridículs dedicats a l’educació; denuncia l’explotació indiscriminada dels recursos naturals, de la poc equitativa situació de les dones en tantes regions i en tantes esferes de la societat; de la carrera armamentística que alimenta les guerres i beneficia als que es lucren del dolor.
Els diferents espais de la Fête de L’Humanité responen a l’ànim d’unió i d’intercanvi, al triomf de la paraula, de l’argumentació, de les idees: l’àgora, el fòrum social, la ciutat del llibre, la botiga del teatre, el pavelló de les nacions i, és clar, al gegantesc escenari dels concerts que van fer vibrar i gaudir, perquè, finalment, aquesta és una festa de la convergència i del diàleg. Mereix una menció especial la cultura en diverses formes, això que convoca a joves de tants països i que permet l’intercanvi intergeneracional: cinema – fòrums amb alta participació (com per exemple la projecció del film “La armada del crimen” de Robert Guediguian), teatre amb la nova peça “La valija” de Jean Jaurés, exposicions de pintura, un recull història a través de la mostra gràfica dels cartells de diferents partits d’esquerra del món i el descobriment de la literatura espanyola contemporània a la Ciutat del llibre. Reiterem, el gran escenari amb una programació musical excepcional, mestissa, diversa amb concerts inolvidables com el de Manu Chao, Deep Purple, Julien Clerc, The Kooks, Keziah Jones i molts d’altres.
Quan aquesta experiència la viu una persona que prové d’un país en guerra, al qual les diferències es tramiten amb l’eliminació de qui pensa diferent, és un gran aprenentatge poder assistir a un escenari formidable de reflexió, de debat d’idees, d’elaboració col·lectiva d’un pla audaç i creïble per sortir de la crisi, procedint a ruptures vertaderes amb les polítiques de dretes i amb el capitalisme. És el lloc on tota l’esquerra es troba per realitzar el seu debat indispensable, per tal de reconstruir una alternativa viable al servei dels que més ho necessiten, situant al centre de tota deliberació pública l’interès dels éssers humans i del planeta.
De cara a l’agreujament de les crisis mundials que s’anuncien, aquest és una gran trobada internacionalista de convergència de moviments progressistes del món sencer, una gran manifestació per la sobirania dels pobles, el desarmament i la pau. El cor de la Fête de L’Humanité palpita al ritme de les mobilitzacions socials, culturals, feministes, antiracistes, i sobre tot les de la joventut dins de la seva diversitat.
En resum, la utilitat de la força de la Fête de L’Humanité resideix en una multitud de debats sobre sortides possibles a la crisi del capitalisme i la creació d’un projecte polític nou: el procés de construcció d’una organització popular d’un nou tipus, per arribar a ser majoria. Sentir-se part integrant d’un col·lectiu en una festa alegre i dinàmica. Una festa de la utopia però també de la possibilitat per inventar un altre món. Una festa de la solidaritat i de la fraternitat.

UNA NOVA REALITAT PREOCUPANT: “SUD-AMÈRICA S’ARMA”

2009-09-15T11:30:00.000+02:00

“Sud-amèrica s’arma”. En efecte, amb aquest titular impactant un diari del nostre país publicava a primers de setembre un informe sobre el salt qualitatiu de la política armamentística d’una bona part dels països d’aquella zona del planeta. L’informe periodístic a què fem referència segueix la informació donada a conèixer a mitjan mes d’agost pel diari argentí Clarín, el qual al seu torn pren com a fonts principals l’Institut d’Estudis per la Pau d’Estocolm (SIPRI) i el Centro de Estudios Nueva Mayoria de Buenos Aires. L’informe esmentat ens explica qui són els protagonistes d’aquesta nova carrera armamentística al subcontinent sud-america (els països compradors d’armes però també els principals venedors), en quantifica el cost global i per països, i també ens ofereix algunes claus per poder interpretar aquest rearmament a la zona. Finalment, l’informe es fa ressò de les tensions internes que aquesta nova cursa armamentística ha provocat entre alguns països de la regió i que es van fer paleses en la darrera cimera de la Unió de Nacions Sud-americanes (Unasur) celebrada a la ciutat argentina de San Carlos de Bariloche a finals del mes passat.

Heus aquí un petit resum de les dades de l’informe i que permetran al lector d’aquest bloc, si no ho ha fet abans pel seu compte en la premsa, conèixer una realitat preocupant:

-Creixement important de la despesa militar: el 2008 la despesa militar va créixer a la regió un 30% respecte de l’any 2007. Això, traduït a “pessetes”, vol dir el següent: el subcontinent sudamericà va gastar 25.000 milions d’euros en la compra d’armament l’any 2008 -font SIPRI- (altres fonts, fan arribar aquesta xifra fins als 51.100 euros).

-La despesa per països: Si deixem de banda Colòmbia (que per raó de la guerra que l’estat manté amb la guerrilla de les FARC i amb el narcotràfic és el país sud-americà amb la despesa militar més alta), el rànquing de països més compradors d’armes és el següent: Brasil, Veneçuela i Xile, per aquest ordre, encapçalen la llista. El país governat per Lula de Silva ha comprat a França cinc submarins –un d’ells nuclears- i 50 helicòpters per un valor de 6.080 milions d’euros, als quals cal afegir-ne 2.850 més per la propera compra de 36 avions caça, també a França. Xile és un cas paradoxal: tal vegada és el país de la zona amb una democràcia més assentada, però manté una despesa militar alta, que a més ha crescut els darrers anys. Una de les raons és que existeix una llei heretada de la dictadura pinochetista ( la Ley Reservada del Cobre) que obliga l’Estat a destinar el 10% dels guanys de les exportaciones del consorci estatal Codelco a la compra d’armament militar. Aquesta norma va permetre transferir a les forces armades milers de milions de dolars en la darrera dècada, uns fons amb què s’ha finançat (segons el SIPRI) la compra de dos nous submarins, 350 tancs moderns, 10 caces F-16, 8 fragates de segona mà, etc. Per la seva banda, Veneçuela ha gastat 2100 milions en nou armament (avions caça, helicòpters i fusells), i fins i tot un país empobrit com Bolívia no ha pogut quedar al marge d’aquesta política de rearmament amb una despesa entre 80 i 100 milions d’euros per la compra de 36 avions.

-Nous països venedors: La novetat d’aquesta nova cursa armamentística a la regió és que, a diferència de les que hi va haver els anys 70 i 80, ara els països venedors d’armes han canviat. Els Estats Units, que mantenen una guerra diplomàtica contra l’eix “bolivarià” liderat per la Veneçuela d’Hugo Chávez, ja no és el principal proveïdor d’armament a la regió. Rússia i la Xina han entrat en aquest mercat i s’han convertit en el proveïdor de Veneçuela i d’altres països afins al que governa Chávez. La recerca de proveïdors orientals o asiátics és perquè EE.UU. es nega a traspassar armament modern a diversos d’aquests països (per exemple, l’informe explica que Bolívia va voler comprar avions Alca txecs i helicòpters Bell UH a EE.UU, pero Washington va vetar-ho). Cal dir que els EEUU sí que venen armament a Xile, i sobretot a Colombia (helicòpters Blackhawk i Bell), país al qual ha concedit 6.000 milions de dolars com a part del Pla Colòmbia d’assistència militar (dada important: després d’Israel i Egipte, Colòmbia és el tercer país del món que rep més suport per a la defensa militar per part del govern dels Estats Units).

-Les raons d’aquesta nova cursa armamentística: Les raons que apunten els països que han entrat en aquesta política de rearmament apunten a un denominador comú: la defensa de les fronteres pròpies. No es tracta, però, com en el passat, de defensar-se d’invasions, sinó que ara del que es tracta és la protecció dels recursos naturals o de la gestió de conflictes interns com ara el narcotràfic. Per exemple, els submarins adquirits pel Brasil estan destinats a la protecció de les importants reserves de petroli descobertes l’any passat davant les costes de Sao Paulo. El caces i helicòpters adquirits per l’estat brasiler tenen com a destinació la frontera de l’Amazones, que el Brasil comparteix amb Colòmbia. Per altra banda, el rearmament de Veneçuela sembla respondre més a la voluntat de “plantar cara” als Estats Units (recordem que assisteix militarment Colòmbia), que no pas a altres motivacions.

-Tensió entre els països sud-americans: En la darrera cimera de la Unasur (28 d’agost) alguns dels països que no han entrat en aquesta cursa armamentística van fer evident el seu malestar i van criticar obertament aquest creixement de la despesa militar. La presidenta de l’Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, va dir, en començar la cimera que el seu país «debe se el único país que no ha entrado en una carrera de tipo armamentista", i va afirmar que la lluita contra el terrorisme i el narcotràfic ha de basar-se, més que en dispositius militars, en dispositius d’intel·ligència i contraintel·ligència (en una clara al·lusió crítica a la política de Colòmbia contra aquells dos grans problemes amb què ha de conviure). El president del Paraguai, Fernando Lugo, amb especial contundència, va denunciar també el nou context de creixement de la despesa militar. Segons Clarin, el mandatari va reivindicar el caràcter pacifista del seu país tot afirmant que el Paraguai és un dels països que ha invertit menys en armament en els darrers 30 anys. Alan Garcia, president del Perú, va qualificar explícitament de “vergonyosa” aquesta cursa armamentística en una regió considerada pacífica i va lamentar, i citem textualment, “que malgrat les bones intencions sortirem d’aquí a comprar més armes”, en al·lusió a l’Estat xilè, amb qui manté una disputa per la seva frontera marítima.

A tall de conclusió de l’informe exposat: unes quantes reflexions
Des de l’òptica de la nostra entitat veiem amb preocupació la situació que acabem de presentar d’una Sud-amèrica que s’arma. Sembla que la història es repeteix, ara en aquella zona del planeta, i constatem, amb desolació, com els estats, els governants de torn, no n’aprendran mai, no en volen aprendre: armar-se i rearmar-se ja sabem que només condueix a generar inseguretat i desconfiança entre els països, i a la llarga –no oblidem que les armes són per ser usades (ni que tinguin caràcter defensiu)– són causa de destrucció fisica i moral dels pobles. Però els Lula, Chavez, Bachellet, Uribe... s’entesten a no voler aprendre’n la lliço, i opten pel camí més fàcil a l’hora de gestionar els seus conflictes però també el més car en tots els sentits.
La crisi de prioritats és clara per als governants d’uns països que haurien d’apostar per polítiques de pau de veritat a l’Amèrica llatina, això és, treballar per estrènyer els llaços de confiança amb els seus veïns (potenciar la diplomàcia preventiva i la resolució pacifíca de les tensions o conflictes que els enfronten) i a nivell intern invertir el màxim en benestar i seguretat, que vol dir, sobretot, en creixement econòmic i en despesa social, el millor que poden fer per a les seves societats en vies de desenvolupament o, en el pitjor dels caos, clarament pobres.

LA JUSTICIA EN TIEMPOS DE LA GLOBALIZACIÓN

2009-08-25T11:49:00.001+02:00

Mirada a un caso que conmueve

En agosto de 2009, Salah Hamouri cumplió más de 1600 días de prisión en Israel. Este estudiante franco-palestino de 24 años ha pasado gran parte de su vida entre rejas. Cuando tenía 16 años y empezaba su bachillerato, fue arrestado y pasó dos meses de confinamiento solitario en Mozkobieh, centro de interrogatorio y detención de Jerusalén, a pesar de su corta edad. Luego fue juzgado y condenado a cinco meses de prisión por colocar “propaganda antisraelí” en las escuelas; pasó su detención en la sección para menores de edad de la prisión de Hasharon, un sitio nefasto y reconocido por las graves violaciones a los Derechos Humanos que ocurren en su interior. Fue liberado en enero de 2002 y terminó la secundaria, ingresando a la Universidad de Belén para estudiar Sociología. En el curso de una investigación fue detenido por segunda vez, cuando tenía 18 años y pasó 4 meses en “detención administrativa”, una forma jurídica británica, utilizada por el estado israelí, que no requiere ni cargos ni juicio; este tiempo estuvo en diferentes guarniciones militares (algo prohibido por el Derecho Internacional).
Esta cadena de persecuciones se agravó cuando Salah fue arrestado el 13 de marzo de 2005 sobre la ruta de Ramallah acusado de participar en un complot para asesinar al rabino Ovadia Yossef, lider espiritual del partido de extrema derecha Shas, y también de pertenecer al Frente Popular de Liberación de Palestina. La prueba acusatoria presentada por las autoridades israelíes consistió en que tres meses antes de la detención, este joven había pasado en coche delante de la casa del rabino. Esto logró saberlo su familia después de que el “acusado” pasara tres meses bajo el régimen de “aislamiento e interrogatorio”. El archivo de su acusación permaneció vacío y estuvo prisionero sin ir a juicio durante tres años. Luego se inició un proceso durante el cual se convocaron más de veinte audiencias que se han postergado debido a la falta de testigos y de pruebas. Hasta el 17 de abril de 2008 cuando un Tribunal militar israelí lo condenó a 7 años de prisión con la acusación de “crimen de intención” y “conspiración”. Bajo la amenaza de una condena mucho más dura, Salah debió declararse culpable, lo cual es una práctica generalizada con los detenidos palestinos. En este momento cumple su condena en la prisión de Gilboa al norte de Israel, en donde sus padres no pueden visitarlo fácilmente; recuperará su libertad en noviembre de 2011.
No solamente la acusación no está sustentada con ninguna prueba sino que el tribunal que lo juzgó es de una jurisdicción de ocupación militar, situada en la colonia de Hofer, en Cisjordania, y por lo tanto, sin ninguna legalidad bajo el Derecho Internacional por ser un territorio ocupado. El de Salah no es un caso aislado; 11.000 prisioneros políticos palestinos llenan actualmente prisiones israelíes, más de 1.000 son menores de edad.
Salah Hamouri es hijo del ciudadano palestino Hassan Hamour y de la maestra francesa Denise Gidoux. Nació en Jerusalén pero es ciudadano francés. Desde 2005, la madre de Salah ha tratado, sin descanso, de lograr la libertad para su hijo sin éxito. La respuesta ha sido la indiferencia que contrasta con la actuación diplomática de Francia para obtener la liberación del soldado franco-israelí Gilad Shalit retenido en 2006, de los franceses del Arco de Zoé o de Florence Cassez, por no citar más que algunos. El poco interés para defender a Salah tiene relación con la política actual de muchos países de sostener incondicionalmente a Israel; con el enfoque erróneo de la globalización para la cual es más importante el comercio que la vida y la dignidad de los seres humanos..
A pesar de las campañas de solidaridad con este chico, que más que prisionero es considerado “rehén” y víctima de la ocupación israelí, existe un gran silencio gubernamental y desconocimiento dentro de la sociedad de casos como éste, que violan tan gravemente los Derechos Humanos.
Para más información se puede consultar la página www.salah-hamouri.fr.

BUSQUEM VOLUNTARIS PER LA PIRÀMIDE DE SABATES

2009-07-28T12:02:00.006+02:00

Moviment per la Pau participarà a la Mostra d’entitats de Barcelona que es farà durant les Festes de la Mercè a la plaça Catalunya amb un estand informatiu i la realització d’una piràmide de sabates el dia 26. Com podeu participar?

1- A la Mostra d’entitats durant els dies 24, 25, 26 i 27 de setembre, l’associació tindrà la possibilitat de donar-se a conèixer a la ciutat, promocionar la campanya de sensibilització, crear xarxes amb altres associacions... Per tal de poder tenir obert l’stand que ens ha cedit l’ajuntament el màxim d’hores possibles necessitaríem la vostra col·laboració, la qual consistiria en atendre al públic durant unes 3 o 4 hores (sempre amb un altre company).

2- A la piràmide de sabates en homenatge a totes les víctimes de mines antipersonal i bombes de dispersió pel dia 26 de setembre en la que si vols pots participar-hi de diverses maneres:
- col·laborant els dies previs a l’acte en diverses tasques (recollida de sabates, logística i organització).
- col·laborant directament en el muntatge i manteniment de la piràmide, o a l’stand de la Mostra d’entitats (donant díptics, informant a la gent, etc.).
- portant un parell de sabates usades però en bon estat als punts de recollida (al C/ Calàbria 120, al C/ Providència 42 o als lluïsos de gràcia a la pç. del Nord) o al mateix stand de Moviment per la Pau a la Mostra d’entitats de la Mercè) per tal de fer créixer la piràmide i avisant als amics, familiars i veïns de per què participin!!!
Si preferiu participar en la preparació prèvia de la Piràmide de Sabates (repartir material de difusió, ajuda per la recollida i el transport de les sabates, etc..) truqueu-nos i us informarem de les accions!!

Us agrairíem que ens comuniquéssiu com abans millor la vostra disponibilitat, ja sigui per telèfon 932193371 o 934242032 o per e-mail jovesxpau@movimentperlapau.org o cooperacio@movimentperlapau.org
Animeu-vos!!!, la vostra col·laboració és vital per fer sentir la nostra veu per una cultura de pau!! A més podreu aprofitar l’ocasió per aprendre i fer contactes amb moltes entitats. Moltes gràcies i fins aviat!

FELICITATS!

2009-07-07T14:25:00.001+02:00

Aquestes darreres setmanes han estat plenes d'esdeveniments novedosos positius per als qui ens dediquem a temes de pau, de desarmament, de vida al cap i a la fi.
El primer va tenir lloc el dia 17 de juny, quan Espanya va ratificar el Tractat d'Oslo sobre la prohibició de les bombes de dispersió esdevenint el 10è país en fer-ho. I què vol dir això? Per fer-ho senzill, actualment, aquest instrument internacional es troba en un compte enrere. Cal que 30 països el ratifiquin perquè entri en vigor i sigui llei aplicable per a tots els Estats que en siguin membres. És just posar nom als paísos que fins ara han fet que el compte enrere estigui en marxa; començant per Irlanda, Noruega, la Santa Seu i Sierra Leone que varen ratificar-lo el mateix dia que varen signar-lo (el 3 de desembre de 2008), seguint per Àustria, Mèxic, RPD de Laos, Níger, Albània i, l'últim fins ara, Espanya. Ara bé, encara falten 20 passes més, i continuem treballant per a fer-ho. Val a dir, però, que el fet que la norma encara no sigui aplicable no vol dir que la situació en relació amb les bombes de dispersió no hagi millorat. Des que el Tractat va començar a prendre forma, diversos governs varen començar a adoptar mesures que limitaven la producció, ús i transferència d'aquest tipus d'armament.
Per una altra banda, divendres passat va inaugurar-se a Barcelona la seu de l'Instituit Català Internacional de la Pau, en ple centre de la ciutat, a la Gran Via, en una planta baixa a peu de carrer i a la vista de tothom. Desitgem des d'aquí que els bons propòsits de la gent que hi treballa i de les paraules pronunciades per les autoritats presents es converteixin aportacions reals a la pau.
Entre aquests dos esdeveniments, va haver-hi dos naixements que ens toquen d'aprop: dues nenes que, de ben segur, s'imbuiran dels principis i el pacifisme de les seves mares: una de les ànimes de la Campanya Internacional per a la Prohibició de le Mines, l'amiga Simona, i la representant de Moviment per la Pau a Colòmbia, la Jimena. Felicitats a totes dues!

SÓN ELS SEUS DRETS NO ÉS BENEFICIÈNCIA

2009-06-12T09:50:00.003+02:00

La darrera videoconferència que va realitzar Moviment per la Pau en el marc del programa de sensibilització i d’educació per la pau va tenir lloc a la Facultat de Dret. L’acte es va celebrar el dia 11 de maig a les 16 hores a Barcelona i a les 9 hores a Colòmbia. A la videoconferència a Barcelona van assistir unes 70 persones tots/es alumnes i professorat de la llicenciatura de Ciències Polítiques, a Colòmbia van assistir 4 persones: tres sobrevivents i un advocat pertanyent a l’organització no governamental Retorno y Vida.
Com sempre l’activitat va tractar d’apropar realitats molt diferents, la de Colòmbia i la de Catalunya. Es van donar a conèixer part de les conseqüències que generen els conflictes i la utilització d’armes com ara les mines antipersonal i d’altres que generen restes explosius de guerra posant en perill a la població civil. Cada videoconferència va canviant en funció de la població educativa a la que va dirigida. Per exemple per aquesta última es va fer participar a un advocat perquè pogués explicar el conflicte i alguns dels procediments jurídics realitzats per aconseguir canvis en les polítiques de reconeixement de víctimes del conflicte i de la consecució integral dels seus drets.

John Eduard, advocat de La Corporació Retorno y Vida, va parlar dels seus objectius principals: la protecció i l’acompanyament de la dona cap de família sotmesa a desplaçament forçós i de les víctimes de Mines Antipersonal i Municions sense esclatar. La Corporació actualment està treballant amb 100 famílies distribuïdes per diversos departaments.
La Corporació neix de la necessitat de realitzar a Colòmbia accions molt diverses per al restabliment dels drets de les víctimes del conflicte especialment en el marc dels conceptes de veritat, justícia i reparació. Aquestes accions es tradueixen en dur a terme denúncies o demandes dirigides al propi Estat Colombià que per acció o omissió d’obligacions legals han ocasionat danys a la població civil. Els casos denunciats són, a tall d’exemple, del nivell del trist episodi de “El Aro” que va acabar amb la vida de 19 camperols i va ocasionar 1.200 persones desplaçades. El govern colombià va ser condemnat per desprotecció total de les víctimes sancionant-lo amb 3.400 milions de pesos destinats a indemnitzar a les famílies afectades.

Els sobrevivents eren tres joves de diversos departaments de Colòmbia. Tres víctimes del conflicte, de les mines antipersonal que són sembrades indiscriminadament al seu país dia rere dia i de les municions sense esclatar. Els tres nois es van oferir a parlar de les seves vivències i dels seus projectes.

Larry Urán de 18 anys amb una lesió ocular des de el any 2006, Juan David Díaz Góez de 29 anys amb amputació de les dues cames des de el 2004, Arley David Mena de 24 anys amb l’amputació de la cama dreta. Tres joves molt simpàtics i comunicatius que durant tota la videoconferència van explicar el seu cas destacant en general dues coses: per una banda la manca de recursos socials i econòmics que reben per poder-se rehabilitar, per altra l’esperança dipositada en les Organitzacions no Governamentals com la Corporació Retorno y Vida, Handicap International i d’altres per tirar endavant, per poder estudiar, per tenir feina i poder reintegrar-se laboralment, en resum per poder acomplir els seus objectius vitals.

Un dels objectius del programa de sensibilització de Moviment per la Pau és mostrar els aspectes positius de Colòmbia. Així doncs, la videoconferència va acabar de forma distesa explicant-nos i recomanant-nos “una bandeja de paisa”! Es tracta d’un plat típic d’Antioquia amb ous, “arepitas”, llardons, mongetes, “papas”, etc. Si aneu a Colòmbia no us oblideu de demanar-la!

Bandeja paisa típica colombiana

Davant d’aquesta situació, a Moviment per la Pau i a altres organitzacions humanitàries ens queda molta feina per davant per aconseguir que s’eradiquin les mines antipersonal, i que s’acompleixin totes les obligacions legals per el restabliment total de les víctimes. El llenguatge és important: s’ha de canviar de concepte i parlar sempre d’aconseguir el respecte i l’acompliment dels seus DRETS en comptes de parlar d’aconseguir AJUDES.

Setmana global contra les bombes de dispersió

2009-06-04T12:57:00.005+02:00

En motiu del primer aniversari de l’adopció per més de 100 països de la Convenció sobre la prohibició de les bombes de dispersió, la setmana del 29 de maig fins al 5 de juny es celebra arreu del món la Setmana Global d’acció per la prohibició de les bombes de dispersió.

Les bombes de dispersió són armes que es descriuen com grans recipients que llançats per terra, mar o aire deixen anar de desenes a centenars de petites bombes anomenades submunicions. El radi d’acció de les bombes de dispersió és molt ampli i massa sovint afecten a zones poblades o d’ús civil, el principal problema és que fins a un 30% de les submunicions que escampen aquestes bombes no exploten en tocar a terra i queden al terreny, a l’espera que algú ensopegui amb elles i les activi, actuant d’una manera similar a les mines antipersonal.

Degut a l’inhumanitat d’aquestes armes que afecten en un 98% dels casos a la població civil, el mes de desembre de 2008 96 països van signar a Oslo la Convenció internacional sobre bombes de dispersió. Aquesta Convenció prohibeix l’ús, la producció, la transferència i l’emmagatzematge d’aquestes bombes.

Amb l’objectiu immediat de l’acceleració de l’entrada en vigor d’aquesta Convenció, que necessita encara la ratificació de 22 països més, la Coalició Internacional per la prohibició de les bombes de dispersió (CMC) coordina la Setmana d’acció global que es celebrarà a 58 països a través d’actes, accions i activitats de tota mena.

Com a una de les accions per aquesta setmana global es demanda la signatura a 5 països que encara no han signat la Convenció: Brasil, Cambodja, Nigèria, Sèrbia i Iraq. Col·laborar en aquesta petició només costa un “clic” en aquesta destinació www.stopclustermunitions.org/tellthemtosign.

Per més informació sobre la situació d’aquestes bombes arreu del món podeu consultar l’informe recentment llançat amb el títol Banning cluster munitions Government Policy and Practice (prohibint les bombes de dispersió polítiques i pràctiques governamentals) al següent enllaç www.lm.icbl.org/cm/2009. A través d’aquest informe podreu consultar la situació de les bombes de dispersió per països i inclús baixar-vos l’informe sencer.

Seguim avançant cap a un món lliure de bombes de dispersió!!

BONES NOVES

2009-05-21T15:44:00.004+02:00

Costa molt tirar endavant un Tractat Internacional. Costa molt que els països que l’han signat compleixin tot allò a què s’han compromès. Però quan les coses bones passen també tenim ganes de fer-ho saber. Anunciar que tot allò pel que treballem val la pena i que poc a poc es va convertint en realitat.
El Tractat d’Oslo que prohibeix la fabricació, l’ús, la transferència i que, a més, obliga a la destrucció dels arsenals de bombes de dispersió està en marxa. El van signar el passat mes de desembre 96 Estats però, per entrar en vigor, necessita que el ratifiquin 30 d’aquests països. Fins ara ho havien fet Àustria, Irlanda, Laos, Noruega, El Vaticà i Sierra Leona. Aquest mes de maig ho ha fet Mèxic. Esperem que els països que el van signar continuïn el procés que van iniciar i es pugui arribar a la xifra suficient perquè aquest tractat entri en vigor. Com a esperança perquè això es compleixi tenim l’antecedent del Tractat d’Ottawa.
Mentrestant, però, ens anirem animant amb les bones noves que provenen de Mèxic i també de Colòmbia. L’Estat colombià ha destruït les dues últimes bombes de dispersió que encara tenia al seu arsenal. Amb aquesta acció ha pretès “reafirmar el seu compromís amb els drets humans i el compliment dels estàndards internacional del dret internacional humanitari”, com ha dit el ministre de defensa colombià. Prenguin exemple els que encara tenen emmagatzemades bombes d’aquest tipus.
I una última bona notícia per alegrar-nos més el dia: Israel ha decidit, finalment, donar detalls d’on va deixar caure els milers de bombes de dispersió que va llançar durant la guerra del Líban del 2006.
Israel va utilitzar uns quatre milions de bombes de dispersió, segons dades de les Nacions Unides, de les quals una quarta part no van explotar. Aquests residus explosius de guerra han causat més de 300 víctimes des de llavors. La majoria d’aquestes víctimes són nens de les àrees rurals del sud del Líban que havien utilitzat les bombes de dispersió com a joguines.
Amb aquestes dades que ha proporcionat el govern israelià es podran accelerar les operacions de desminatge i es podrà augmentar la prevenció d’accidents.
Evidentment, aquestes dades les podria haver lliurat l’exèrcit israelià just després que s’acabés el conflicte armat el 2006. Un cop acabada la guerra no hi hauria d’haver més morts ni ferits per la seva causa. Però malauradament, les guerres porten conseqüències que duren molt més enllà de la seva fi.
Com dèiem, els avenços hi són però costen. Triguen en arribar i es fan esperar tant que, a vegades, desesperen al que més paciència té. Nosaltres esperem no trigar tant poder-vos donar bones notícies. Se’ns acuden moltes, però esperarem a que no només siguin a la nostra imaginació i que es converteixin en realitat.

Per a més informació:

http://news.bbc.co.uk/2/hi/middle_east/8048460.stm

http://www.jornada.unam.mx/ultimas/2009/05/06/ratifica-mexico-convencion-sobre-municiones-de-racimo

http://www.adn.es/politica/20090507/NWS-2949-Colombia-destruye-ultimas-bombas-racimo.html

15 DE MAIG: DIA INTERNACIONAL DE L’OBJECCIÓ DE CONSCIÈNCIA

2009-05-11T13:06:00.005+02:00

La proximitat del 15 de maig, Dia Internacional de l’Objecció de Consciència, és una bona ocasió per recuperar un tema i una realitat que actualment han desaparegut, si no totalment, sí del primer pla de l’agenda de la majoria del moviment pacifista. Cal aprofitar la data, doncs, per recordar que en molts països del món l’objecció de consciència no està reconeguda (Turquia, Israel, països àrabs, llatinoamericans, Estats Units…) o ho està amb moltes limitacions (per exemple, Grècia, Rússia…), de manera que els joves que en aquests països es declaren objectors, al servei militar o directament a la guerra, són repressalitats. Així doncs, en la proximitat del 15 de maig, s’escau, com a mostra de suport i afecte a tots els qui en algun racó del nostre planeta diuen no a les armes, recordar aquella frase d’Albert Einstein que diu que “els objectors són els pioners d’un món sense guerres”.A Europa, una de les organitzacions que segueix tenint com a prioritat la defensa i promoció de l’Objecció de Consciència és el BEOC (Buró Europeu d’Objecció de Consciència/ EBCO, en anglès. www.ebco-beoc.eu/), una entitat que, entre d’altres elements que acrediten la seva importància, és consultora del Parlament Europeu en matèria d’OC. El BEOC agrupa entitats d’objectors i pacifistes d’arreu d’Europa i, des dels anys 90, la seva tasca s’ha focalitzat a donar suport i assessorament a les organitzacions d’objectors que van anar apareixent als països de l’ex-bloc soviètic; i paral·lelament, a organitzar campanyes internacionals de solidaritat amb els objectors empresonats, sobretot grecs, turcs, serbis, etc. I fins i tot, donant a conèixer la situació de soldats nordamericans que s’ha declarat objectors de consciència durant la guerra de l’Iraq. Per altra banda, els darrers anys també s’han fet contactes amb objectors de països de sudamèrica i, darrerament, la situació dels objectors a l’illa de Xipre està ocupant l’atenció de l’entitat. Sobretot, els de la part turca de l’illa, al nord, on el servei militar és obligatori i hi dura 26 mesos. No hi està reconegut el dret a l’OC i només s’accepta un servei militar on no es toquen armes i que dura 42 mesos!! Precisament, per tractar d’aquesta situació i donar suport a les organitzacions locals d’objectors, el proper cap de setmana (15-17 de maig) el BEOC farà una reunió a Xipre. Esperem més endavant, aquí al blog, poder-vos informar dels resultats de la trobada.

Verd: països sense conscripció, amb exèrcit professional.
Groc: països amb objecció de consciència reconeguda i amb un tractament força just.
Taronja: països amb objecció de consciència reconeguda però amb un tractament discriminatori.
Vermell: països amb conscripció; no hi ha reconeixement de l’OC.

(Font: BEOC)

MAIG CONTRA LA GUERRA AL CASAL DE JOVES CASA SAGNIER

2009-05-01T12:46:00.005+02:00

Aquest mes de maig al Casal de joves Casa Sagnier podreu gaudir de “Joves Contra la Guerra”, un seguit d’activitats dedicades a la denúncia de les conseqüències dels conflictes armats i a la difusió de la cultura de pau.

Podreu assistir a l’exposició “Tupper War”, de l’artista i grafiter Sewak, que s’inaugurarà el dimarts 5 de maig a les 20.00h i es podrà visitar durant tot el mes en horari de tarda. Aquesta exposició contraposa que a les guerres l’armament és abundant mentre que els aliments escassegen.

La Secció jove de Moviment per la Pau organitzarà en el marc de “Joves contra la Guerra” un cicle de cinema que es compondrà de 3 sessions que aniran acompanyades de xerrades introductòries i debats post-projecció.

Aquí teniu la programació del Cicle de cinema“Una finestra als conflictes del món” :

Dimecres 6 a les 19.00h

Presentació de Joves de Moviment per la Pau i del cicle de cinema “Una finestra als conflictes del món”
Projecció del film En Tierra de Nadie, de Danis Tanovic. (drama)
Debat: El llenguatge cinematogràfic i el paper dels “Mass Media” en els conflictes.

Dimecres 13 a les 19.00h

Presentació de Joves de Moviment per la Pau i del cicle de cinema “Una finestra als conflictes del món”
Projecció del curt El legado de Khmer Rouge de Manu Ocaña
Projecció del documental Bombies de Jack Silberman
Debat: Les iniciatives de la Societat Civil organitzada per a la prohibició d’armes indiscriminades com les Mines Antipersonal i les Bombes de dispersió

Dimecres 20 a les 19.00h

Presentació de Joves de Moviment per la Pau i del cicle de cinema “Una finestra als conflictes del món”
Projecció del film Las Tortugas también vuelan de Bahman Ghobadi
Debat.

Per finalitzar el mes podreu escoltar la xerrada de cloenda “caminant cap a la pau” a càrrec del president de l’associació Justícia i Pau, l’ Arcadi Oliveres, el divendres 5 juny a les 20.00h.

Totes les activitats es duran a terme al casal de Joves Casa Sagnier al C/ Brusi 61. Metro Pàdua o Plaça Molina dels Ferrocarrils Catalans.

Esteu tots convidats!!

Per a més informació envieu e-mail a jovesxpau@movimentperlapau.org o truqueu al 93 219 33 71.

DECISIONS AMB MASSA CÀRREGA SIMBÒLICA

2009-04-22T14:12:00.000+02:00

El consorci del Centre Internacional per la Pau de Barcelona, que s’encarregarà de gestionar part del Castell de Montjuïc, comptarà amb la presència del Ministeri de Defensa. És a dir, que es crea un organisme perquè vetlli per fomentar el coneixement de la cultura de pau, el diàleg i la difusió de la cultura dels drets humans amb la vicepresidència del Ministeri de Defensa? Bé, podríem dir que algú no s’ha adonat de la incongruència que aquesta implicació duu en sí mateixa.
Originàriament l’Ajuntament de Barcelona i el Govern van arribar a un acord per cedir la propietat del castell a la ciutat perquè aquest passés a ser un espai ciutadà deixant enrera el seu passat històric militar. L’aprovació dels estatuts del Centre Internacional per la Pau la setmana passada comportava la dissolució del patronat gestor del museu i el trasllat de les peces exposades al museu militar que s’inaugurarà a Figueres. Malgrat aquest intent de desmilitaritzar el castell, a l’acord es van establir que es seguirien realitzant exposicions temporals i altres permanents amb peces militars i culturals.
Quina referència mundial vol ser llavors el Centre Internacional per la Pau? Les bones intencions diuen que aquest ambiciós projecte convertirà la ciutat comtal en punt de formació per als professionals actius de la pau i en una metròpoli implicada en la construcció de la pau. Aquestes intencions però estan massa carregades de simbolisme. La presència, en un 20% del consell rector, del Ministeri de Defensa provocarà que al costat d’una aula on s’està impartint una classe sobre, per exemple, mediació i gestió de conflictes, s’hi estigui realitzant un debat sobre quina és l’eficàcia de l’últim F-18 que ha adquirit l’exèrcit. Potser exagero, és cert, però hi ha masses incoherències que enterboleixen la creació d’aquest centre.
Potser si en algun moment s’hagués tingut en compte la veu de les persones de la societat civil implicades en els moviments de pau les coses s’haurien fer d’una altra manera.

60 anys són més que suficients: “No a la OTAN, no a la guerra”

2009-04-07T13:29:00.005+02:00

Bé, ja hem tornat d'Estrasburg! Potser encara estem una mica esgotades i esgotats per tot el que hem viscut, però a ben segur estem amb les piles ja posades per analitzar l'experiència i continuar d'ara en endavant treballant tots i totes plegats per reforçar un teixit social català i espanyol que aposti per un pacifisme actiu amb accions de resistència noviolenta. De fet, durant el camí de tornada, ja van sorgir moltes propostes de futur que haurem d'anar canalitzant. Gràcies grup per l'entusiasme i l'actitud positiva de tothom en tot moment!

La setmana vinent, els membres de MxP que hem anat, us farem una reflexió pròpia del viatge i del desenvolupament de la contra-cimera, a més del reportatge que sortira al pròxim programa de ràdio de la secció jove, el Bonobolitza't!. De moment, però, us deixem el text del comunicat fet i publicat per la Campanya "No a la Otan, no a la guerra" a la tornada del grup a Barcelona:

60 anys són més que suficients: "No a l'Otan, no a la guerra"

Les nostres accions contra la política militar agressiva de l’OTAN durant el seu 60è aniversari celebrat de l’1 al 5 d’abril, formant part de la setmana d’acció global del Fòrum Social Mundial proposada a Belem (Brasil) les considerem positives, malgrat les constants i evidents obstruccions que hem trobat per un normal desenvolupament de les nostres accions de protesta pacífica.

Dins de la campanya “No a la OTAN, no a la guerra”, al voltant de 30.000 persones, segons el comitè organitzador internacional, s’han manifestat i participat en les conferències internacionals, accions de desobediència civil i al campament d’activistes, tant a Estrasburg (França) com a Kehl (Alemanya).

Considerem tot un èxit que per primera vegada milers d’activistes del moviment per la pau de tots els països de l’OTAN s’hagin unit, per demanar la democratització i desmilitarització de les relacions entre les persones, amb l’alternativa de usar noves formes de cooperació pacífica entre els pobles. El rebuig de la violència per la gran majoria dels membres de la campanya i dels manifestants ha estat evident en tot moment, mostrant el seu rebuig a la violència provinent tant per part d’alguns manifestants com de la policia. Els participants a Estrasburg considerem que l’únic camí per demanar un món en pau, sense guerres i sense OTAN són els mitjans pacífics i noviolents.

Ha estat evident que el govern francès i alemany, han tractat d’atemoritzar els seus propis ciutadans i tots els manifestants arribats de tot arreu. Aquesta és l’única explicació a la massiva obstrucció a la participació en les protestes a la gent que viu a la regió, la també massiva presència policial, el tancament de les fronteres i la invalidació del tractat Schengen. Els drets democràtics a la manifestació, reunió i protesta democràtica van ser clarament vulnerats, amb l’obstaculització a un desenvolupament normal d’una manifestació per la ciutat d’Estrasburg, i un campament i centre per les conferències en un lloc digne i accessible de la ciutat.

La nova “OTAN global” amenaça tot el món perquè es tracta d’una organització de caràcter bel·licista, que incrementa el perill de noves guerres amb les seves intervencions militars per tot arreu. A més, es tracta d’una organització no democràtica que ha amenaçat la democràcia recolzant a règims dictatorials (com la dictadura neofascista de Portugal i la dictadura dels coronels de Grècia).

Tampoc s'ha d'oblidar que quan es va quedar sense enemics, amb la caiguda de la Unió Soviètica, quan hauria d'haver desaparegut, s'han inventat un objectiu estratègic que els garanteix treball per molt temps: es tracta de la guerra contra el terrorisme, que ara per ara els serveix per a justificar la seva intervenció a l'Afganistan. L’augment de 5.000 soldats, compromès pels membres de l’OTAN a Estrasburg, és superior als 4.000 que recentment va demanar els Estats Units amb motiu de les eleccions afganeses. El govern espanyol, complint tots els pronòstics, segueix la seva estratègia de militarització de les seves relacions internacionals i ha promès l’enviament de 450 soldats més, la qual cosa pràcticament duplicarà la presència militar espanyola a la guerra d’Afganistan.

Per altra banda, l’elevada despesa militar de l’OTAN, que suposa el 67% de la despesa militar mundial, impulsa noves carreres d'armament, i és directament responsable de l'increment de les despeses militars dels governs dels seus membres i dels que se senten amenaçats per les seves intervencions; per aquesta raó és responsable també de l'impuls de la indústria i el comerç d'armes mundials.

És per tot això que ens hem manifestat el 4 d’abril, per proposar respostes polítiques i pacífiques als conflictes internacionals, pel desarmament, la fi de la pobresa, la protecció del medi ambient, la justícia social i el respecte dels drets humans. Volem que els pressupostos militars es redueixin de manera considerable per transferir aquests recursos a la solució dels problemes de l’actual crisis global.

La nostra participació en la celebració de l’aniversari de l’OTAN i les activitats realitzades a altres llocs del món (Estats Units, Turquia, Xipre, Argentina, Catalunya,...) són l’inici de futures accions contra l’OTAN el 2009 i els anys vinents. Continuarem la nostra cooperació, contra la guerra, els estats autoritaris i l’OTAN.

60 anys després de la seva fundació, 20 anys després de la fi de la guerra freda, diem no a la OTAN com a requisit per tenir un món sense guerres, en pau, amb justícia, solidaritat i democràcia.

Campanya “No a la OTAN, no a la guerra”.
Barcelona 6 d’abril de 2009.

Fotos de: www.jovesactivistes.org

NO A L’OTAN, NO A LA GUERRA, NO A LES MINES ANTIPERSONAL

2009-03-27T15:13:00.002+01:00

Avui marxa un autocar amb 40 persones cap a Estrasburg per dir que amb 60 anys d’OTAN n’hem tingut més que suficient. Allà s’organitzaran xerrades, conferències, s’intentarà bloquejar pacíficament la seu del Parlament Europeu perquè no entrin els comandaments de l’OTAN i es faran vàries manifestacions.
S’espera que gent d’arreu d’Europa hi assisteixi i que es congregui un elevat nombre de persones perquè la protesta sigui suficientment gran com perquè tothom se’n faci ressò. Moviment per la Pau hi serà present amb una representant.
La campanya No a l’OTAN dóna 10 raons per dissoldre aquesta institució prou convincents, si feia falta convèncer-nos...

Però els que ens quedem aquí també volem fer-hi alguna cosa. Per això, el dia 4 d’abril a les 17.30h celebrarem un acte a la Plaça Sant Jaume de Barcelona conjuntament amb la Campanya No a l’OTAN, No a la guerra i la Plataforma Aturem la Guerra. Durant l’acte es faran diversos parlaments. Hi intervindran:
- Eman Ahmed Khammas, periodista iraquiana i exdirectora de l’Occupation Watch Centre a Bagdad
- Salam Almaslamani, presidenta de la Comunitat Palestina de Catalunya
- Representant de la Comunitat Afganesa de Catalunya
- Representant de la Campanya No a l’OTAN, No a la guerra
- Francesc Tubau, membre de la Plataforma Aturem la Guerra
A més, una representant de la Campanya Colombiana Contra les Mines farà un breu discurs sobre la situació actual d’aquests residus explosius i reflexionarà sobre la situació de les víctimes. Perquè el dia 4 d’abril és el Dia Internacional contra les Mines Antipersonal. Per això, Moviment per la Pau muntarà també una taula a la Plaça Sant Jaume on a més d’aportar el seu gra de sorra a la concentració contra l’OTAN informarà sobre la problemàtica de les Mines Antipersonal i sobre la Segona Conferència de Revisió del Tractat que tindrà lloc a Cartagena (Colòmbia) del 30 de novembre al 4 de desembre.

Per més informació mireu-vos l'octaveta!

UN RECORREGUT PROFITÒS

2009-03-27T15:08:00.002+01:00

Durant el primer trimestre d’enguany, Moviment per la Pau ha estat fent un recorregut per algunes de les escoles i instituts del Tarragonès i l’Alt Camp. L’objectiu principal d’aquest viatge era promoure la cultura de pau tot donant a conèixer als alumnes la problemàtica de les mines antipersonal i els residus explosius de guerra que són el centre dels esforços de la nostra organització. Durant el nostre recorregut les activitats han estat molt diverses: xerrades, mostra de imatges, petits documentals, cançons, mostra d’una exposició de desminatge.
Totes aquestes activitats s’han desenvolupat dins d’un programa general d’Educació per la Pau que existeix des de fa 12 anys i que treballa per despertar l’interès i obrir una finestra als joves i infants a altres realitats socials difícils i molt desconegudes tot despertant sentiments de participació social i de solidaritat vers situacions socials greus.
Aconseguir aquests objectius és una tasca difícil però apassionant i per garantir el seu èxit l’acollida de la proposta i l’acompanyament del professorat és bàsica.
El nostre viatge pel Tarragonès i l’Alt Camp ho valorem com molt satisfactori sobretot degut al grau de compromís que van adquirir tots els actors implicats: escoles, alumnes i centres de recursos pedagògics.
Quan una escola decideix una activitat complementària ha de ser partícip i responsable d’aquesta decisió, és un error actuar com una mera receptora de propostes. Explicar als alumnes l’activitat prèviament, pensar en desenvolupar activitats creatives a posteriori, i no deixar que l’activitat quedi aïllada del projecte educatiu, suposa abonar dia a dia el terreny curricular per propiciar la integració d’una veritable cultura de pau a les escoles i sobretot suposa ajudar als alumnes a integrar correctament els diversos aprenentatges que escull l’escola.

Un exemple de docent: En Gumer Ortega de l’escola CEIP CENTCELLES. Durant el mes de febrer vam estar al centre i van realitzar xerrades per als nens/es de 5è i 6è i van cedir l’exposició “El Cultiu Mortal”, el Gumer es va interessar des de un primer moment en la nostra activitat, van preparar als alumnes prèviament i a posteriori van donar continuïtat realitzant diverses activitats com relats, pòsters i altres.

Un exemple de tècnic: La Belén Saragossa, tècnica i docent del Centre de Recursos Pedagògics del Tarragonès. Des de un primer moment va creure en el nostre projecte ens va impulsar i acompanyar en el nostre viatge, donant-nos suport i possibilitant la difusió de la nostra activitat als centres educatius i la seva implementació i essent present en algunes de les activitats.

Un exemple d’alumnes: Els prop de 900 alumnes que van participar. Continuem constatant que els centres educatius de comarques tenen menys saturació de propostes i els alumnes les encaixen amb més entusiasme.

Aquestes actituds són les que ens engresquen i animen a continuar desenvolupant projectes de cultura de pau als centres educatius. Hi ha interès de molts professionals con hem exemplificat anteriorment per això cal seguir millorant i incorporant aspectes de forma consensuada amb els diversos professionals que ens ajudin a crear activitats i materials realment útils i que puguin encabir dins del seu programa curricular. Si com diu el lema ENTRE TOTS/ES CONSTRUÏM LA PAU, també ENTRE TOTS/ES EDUQUEM PER LA PAU.

LES NOVES TECNOLOGIES COM A EÏNA DE SENSIBILITZACIÓ

2009-03-11T13:51:00.002+01:00

La setmana passada vam viure un dia molt especial amb el programa de sensibilització de Moviment per la Pau-AOC. El dia 2 de març, vam realitzar la primera videoconferència amb nenes i nens de Primària de l’Escola Patronat Domènech, del barri de Gràcia, amb nens de Colòmbia que han patit un accident amb una mina antipersonal (MAP) o amb una munició sense esclatar (MUSE). També vam poder parlar amb els seus familiars que els van acompanyar fins a Bogotà i amb les persones responsables del projecte com ara la Jimena, representant de Moviment per la Pau a Colòmbia, i la Maria Josep, coordinadora de l’entitat, que es trobava a Colòmbia.
Aquests alumnes del Patronat Domènech van participar a les xerrades de sensibilització sobre l’impacte de les MAP i MUSE al desembre [veure enllaç a les xerrades]. Per això, sabíem que estan molt motivats i que han treballat el tema a fons. Tot i això, hem de reconèixer que estàvem una mica preocupats per la reacció que poguessin tenir ambdues parts (tant l’alumnat de Barcelona com els nens de Colòmbia) durant la conversa. Són molt joves i mai havíem fet una videoconferència d’aquestes característiques.

La Lídia, responsable de sensibilització de Moviment per la Pau, va començar fent la presentació de l’activitat i va explicar una mica als nens i nenes de l’escola amb qui parlaríem i va descriure la zona on viuen a Colòmbia. A continuació, vam establir la connexió amb Bogotà i va començar la ronda de presentacions. Les cares ho deien tot. Molts i moltes no treien els ulls de la pantalla i contínuament tenien ganes de preguntar alguna cosa. Vam haver de repetir algunes preguntes.

Us deixem alguns dels comentaris que els nens i nenes van fer després:
“Ha estat una experiència molt bona perquè és diferent explicar-ho o parlar per telèfon que parlar directament amb ells”
“M’ha semblat molt curta, m’hagués agradat que durés una mica més per poder parlar més amb ells”
“M’agradaria que continuéssim en contacte, m’agradaria tenir amics com ells en la distància”
Ja podeu veure com n’ha estat d’enriquidora aquesta experiència!

Aquesta activitat, que ha coincidit amb el 10è aniversari de l’entrada en vigor del Tractat d’Ottawa, ens ha fet reforçar la idea que les noves tecnologies, i les oportunitats de interconnexió que ens proporcionen, realment poden propiciar un coneixement mutu. Un apropament i intercanvi de realitats, diferents i aparentment llunyanes, que serveixi per fer-nos sentir i viure que tots i totes estem interrelacionats. Compartim un món en el que allò que fem pot afectar directament algú i per tant, totes i tots podem desenvolupar un paper molt important.

Partir de la quotidianitat cap a la reflexió sobre la inutilitat de la guerra o aconseguir que aquest joves aprenguin que la violència no porta mai a cap solució duradora són petites passes de base per crear un futur menys violent. Perquè un món millor ha de ser possible!!

Us esperem a la propera el dimarts 24 de març al IES Les Corts i cap a finals d’abril en realitzarem una altra a la Facultat de dret de la UB. Us mantindrem informats!

ACTIVISTES DE LA PAU, UN LLIBRE NECESSARI

2009-03-09T11:03:00.002+01:00

Donar notícia de les novetats bibliogràfiques també ha de ser un dels objectius del nostre blog. Avui volem parlar d’un llibre que no hauria de passar per alt als “activistes de la pau” i, més enllà, a qualsevol persona interessada pels ets i uts del pacifisme català. Es tracta d’un estudi que du per títol, precisament, Activistes de la pau, degut a l’historiador Enric Prat i que va ser publicat l’octubre de l’any passat (1). Aclarim que l’autor també ho és d’una tesi doctoral sobre el moviment pacifista a Catalunya en la dècada dels vuitanta del segle passat (2), de la qual el llibre que aquí comentem n’és una part.
El valor primer que cal concedir a aquest estudi és justament el de la seva existència. M’explico: el moviment per la pau al nostre país té una forta implantació. Compta, d’una banda, amb un gruix important d’associacions, entitats, de col·lectius i grups que treballen, amb major o menor continuïtat, dins aquest món divers i plural, generós i a voltes contradictori, de la construcció de la cultura de la pau; de l’altra, el moviment també té en “nòmina” una valuosa llista d’investigadors i analistes, els quals des del camp del pensament i la reflexió proveeixen de consistència tèorica i arguments –i, per tant, legitimitat– l’acció de les organitzacions pacifistes. Però la solidesa i el poder d’influència del moviment pacifista català també ha de passar perquè aquest pugui comptar amb els seus “relators”, això és, amb historiadors que amb descripcions i interpretacions ben fetes donin visibilitat a allò que el pacifisme ha anat fent a casa nostra des de la seva emergència amb força els primers anys 70.
Enric Prat, pioner a Catalunya a historiar globalment el moviment per la pau, posa amb el seu estudi fil a l’agulla d’aquesta necessària reconstrucció històrica del pacifisme català, i ho fa amb l’objectiu de determinar el “Who is who”, o més exactament, el “Who were who” en el moviment pacifista dels 80 a Catalunya per oferir-ne una caracterització global sociològica i política. L’objectiu de la recerca és ben precís doncs, però alhora complex d’atènyer, perquè, com escriu la professora Anna Alabart en el pròleg del llibre, «els moviments socials –i el de la pau no és cap excepció– són pocs donats a la burocràcia i al registre. En general ni tan sols pensen a arxivar els documents que generen» i «els seus protagonistes són poc proclius a mostrar-se i menys encara a deixar constància de les seves circumstàncies i opinions personals». Prat, en virtut d’una recerca ben planificada i de l’ús d’una metodologia adequada als fins proposats, reeix en aquest objectiu de donar compte de qui foren, com eren i com pensaven els homes i les dones que amb regularitat, enquadrats en col·lectius de caire ben divers (comitès de barri, de poble, associacions més estables, etc), militaren de forma activa a favor de la pau en la dècada esmentada.
La descripció sumària de l’estructura del llibre permetrà al lector del nostre blog fer-se una idea global del contingut de l’estudi que per raons d’espai no podem ressenyar de forma més extensa. Així, després de l’interessant pròleg a càrrec de la doctora Alabart, una introducció on es fan explícits els objectius i el mètode de treball seguit obre el llibre, i a continuació es dóna compte dels resultats de la recerca en cinc capítols:

1) característiques sociològiques;

2) motivacions, autoidentificacions i influències;

3) ideologies i valors;

4) trajectòries activistes i

5) opinions sobre objectius, alternatives i pràctiques del moviment per la pau.

Les preceptives conclusions de l’estudi; un annex on es fa la relació de grups pacifistes i antimilitaristes i de les persones enquestades per Prat per a l’elaboració de les dades del seu treball; i la llista de la bibliografia citada tanquen el llibre.
En darrer terme, i més enllà del gran valor documental de l’estudi, el llibre d’Enric Prat honora, en fixar-ne la memòria per escrit, una generació compromesa amb la construcció de la pau i la denúncia del militarisme i que no hauria estat just que caigués en l’oblit. Prat ho ha impedit amb aquest magnífic i necessari estudi, una aportació valuosa al coneixement de la història del moviment pacifista català que val la pena de tenir ben present. La invitació a la lectura, doncs, ja està feta.

_____________________

(1) Enric Prat i Carvajal, Activistes de la pau (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008. Col·lecció “Biblioteca Serra d’Or”, 402)

(2) Enric Prat, El movimiento por la paz de los años ochenta en Cataluña, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona 2004 [tesis doctoral].

HO HEM ACONSEGUIT!

2009-03-02T11:17:00.002+01:00

Moltes gràcies a tots els que vau fer possible que la jornada de l'1 de març fos tot un èxit! Gràcies per venir, per participar en la nostra causa i per fer-nos creure que era una Missió Possible!

1 DE MARÇ DE 2009 – MISSIÓ POSSIBLE!

2009-02-18T17:28:00.007+01:00

Creiem que un MÓN LLIURE DE MINES és possible. Potser per això, perquè som uns idealistes i lluitem per allò que sembla inabastable, se’ns acudeixen aquestes idees...
El diumenge 1 de març celebrarem el 10è aniversari de l’entrada en vigor del Tractat d’Ottawa. El Tractat que prohibeix les Mines Antipersonal. Perquè l’acte tingui ressò i tots hi pugueu participar ens reunirem aquell dia a la Plaça Joanic de Barcelona, al barri de Gràcia, per fer una MACROPUNXADA D’EXCREMENTS DE GOS.

Doncs sí... Punxarem amb banderoles tots els excrements de gos que trobem simulant que són una mina i la senyalitzem per advertir del perill que comporten. Amb missatges com: Això podria ser una Mina Antipersonal, Aquí són caques allà són mines o zona minada – zona emmerdada, volem no només sensibilitzar la població sinó també aconseguir renovar el compromís que van acceptar els governs quan van signar i ratificar aquest Tractat.
Aquesta iniciativa s’emmarca en una setmana d’acció global a tot el món. 40 països organitzaran actes entre el 23 de febrer i l’1 de març per pressionar a alguns estats perquè s’adhereixin al Tractat o l’apliquin amb totes les conseqüències.
No ens oblidem tampoc de la signatura, el passat mes de desembre, del Tractat d’Oslo per la prohibició de les Bombes de Dispersió. Amb aquesta acció pretenem també accelerar l’entrada en vigor d’aquest Tractat, tot esperant que aconsegueixi els mateixos èxits i tingui la mateixa trajectòria que el d’Ottawa.

Per aquest esdeveniment comptarem amb el grup BCMerda. D’ells va néixer aquesta idea i amb ells volem compartir el compromís social amb un món més net: tan d’excrements de gos com de mines. Els volem donar les gràcies per les seves ganes de treballar i tota l’ajuda que ens estan aportant.

Ja ho sabeu, si voleu apuntar-vos, hi sereu benvinguts!

Us esperem el diumenge 1 de març de 2009 a les 11.00h a la Plaça Joanic de Barcelona.

Descobrireu perquè DESMINAR ÉS UNA FEINA DE MERDA.

DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS, ELS INICIS

2009-02-04T14:56:00.003+01:00

La Declaració dels Drets Humans va ser un enorme crit de la humanitat després de l’Holocaust. La societat, després de la devastació humana, necessitava tornar a viure moralment. Per primera vegada en la història, l’ésser humà va tractar a un altre ésser humà com si no ho fos. Les persones dels camps de concentració eren animals amb els que es podia experimentar, torturar o matar sense cap tipus de mirament. No hi havia remordiment ni consciència del que allò suposava.
Aquesta va ser la gran ferida de l’Holocaust: la fractura moral. S’havia de restituir la moral abans de crear un nou ordre polític. La Declaració dels Drets Humans va ser l’intent de restablir aquest ordre moral.
Com és possible que es produís aquella massacre al cor d’Europa on hi havia corrents de pensament com el Liberalisme o la Il·lustració? Com és possible que triomfessin els totalitarismes davant les ideologies que defensaven la llibertat i la igualtat dels homes?

Alguns pensadors, com Ortega y Gasset, creuen que és degut a que l’home d’aquella època havia perdut de vista que els drets eren una conquesta i que, per tant, s’havien de defensar cada dia i amb totes les conseqüències.
Aquell era un home sense memòria i sense passat, que només tenia drets i no havia de donar cap raó. Primava el desig per damunt de tot, sense pensar en el resultat de les seves accions. I així arriben els totalitarismes i la manera d’actuar sense haver de respondre davant de ningú.
Com és que l’home, quan no té limitacions que el guiïn, desemboca en aquest cataclisme? Com és que racionalment és incapaç de saber què és correcte i què no, de fins a on és moral que arribi i quan ha traspassat la barrera del que es considera humà?

Sempre se li han d’exigir raons a l’home, per què actua com actua i quines són les motivacions de la seva conducta. Així, neix el 10 de desembre de 1948 la Declaració Universal dels Drets Humans. Una nova gramàtica de l’ésser humà en el que es contenen tots els drets que no es poden vulnerar ni violar sota cap circumstància.

Llavors, què li passa ara a l’home? Quina excusa té?

La natura humana i els objectors de consciència israelians

2009-01-28T20:59:00.002+01:00

Reflexionant sobre la flagrant agressió humana produïda en els últims dies a Gaza no he pogut evitar que em tornessin al cap preguntes sobre la natura de la conducta humana.

Des de la mirada psicològica els humanistes ens dirien que tot ésser humà neix naturalment bo i que és aquesta la seva tendència, que és el contacte amb la vida social el que l’empeny a cometre conductes agressives cap als altres.

Des del psicoanàlisi (simplificant) cadascú té un instint de vida definit com libido molt relacionat amb l’impuls sexual, però també tenim un instint de mort o destructiu: thanathos.

Els conductistes ens assegurarien que tots som fruit de les nostres experiències i el que n’aprenem d’elles, per tant, la nostra conducta dependrà d’aquestes. En aquest cas es podria dir que les conductes agressives es donen perquè qui les comet ha après a fer-les, i també, que en el cas que no s’haguessin experimentat no es podrien aprendre ni realitzar. Si els soldats no coneguessin la utilitat d’una arma no sabrien que fer-ne.

Els biologicistes argumentarien que l’agressivitat i la violència són respostes del Sistema nerviós, que davant un estímul exterior o interior amenaçant respondria disparant emocions de por o ira, i a través de les hormones, ens portarien a cometre actes violents. Això vindria a explicar que si detectem un acte agressiu cap a nosaltres, el nostre impuls biològic sigui tornar-nos-hi per defensar-nos o fugir.

Totes les explicacions, però, són parcials. El fet que no encaixa és que estem parlant d’un acte de violència col·lectiu, que des de la nostra visió és clarament inexplicable.
Caldria escoltar en aquest cas la versió de la Psicologia Social, que ens parlaria dels valors socials imperants, de les creences dominants en la societat, sobre el que ens arriba des dels mitjans de comunicació. Sobre la diferenciació entre “nosaltres” i “ells”, sobre la despersonalització del individu quan actua en massa i la difuminació de la responsabilitat.

Desenganyem-nos, les coses no son com son i nosaltres tampoc. Entre tots anem construint la realitat, hem de refusar ser mercenaris dels senyors de la guerra o espectadors passius de les desigualtats i els abusos.
Els objectors de consciència israelians, que han refusat agafar una arma per cometre un crim estant sent empresonats, signa aquí per expressar el teu suport:

http://december18th.org

I vosaltres, què en penseu de la natura humana?

BOGERIA COL.LECTIVA

2009-01-14T11:47:00.010+01:00

Des que Israel va llançar la primera bomba sobre la franja de Gaza, perquè, varen dir, volien aturar el llançament de coets al seu territori per part de Hamàs, han passat 17 dies; temps suficient perquè hagin mort prop d'un miler de persones i els ferits siguin incomptables. Temps suficient perquè un país que ha decidit des de fa anys que l’Organització de Nacions Unides no significa res per a ells, ni les seves decisions l'obliguen moralment ni legal a respectar els drets que aquesta organització mira de defensar, hagi abocat de manera totalment desmesurada i sagnant la seva forta maquinaria de guerra matant, sobretot, població civil. Diuen que és per aconseguir que la seva població visqui en pau... a quin preu? Que la població veïna mori?

Res no justifica la violència, per cap banda. Res no justifica, encara menys, l'acarnissament d'un Estat fortament armat contra un poble la força militar del qual, malgrat tot, és limitada.

S'han violat tants drets humans, tantes disposicions del Dret Internacional Humanitari en aquests 17 dies que fins i tot el Comitè Internacional de la Creu Roja (que, normalment, excusat en la seva neutralitat, no es pronuncia) ha dit que el que està fent Israel no té cap mena de justificació. Hi ha hagut atacs a vehicles i edificis de les Nacions Unides, a centres educatius, a zones habitades per persones que es troben en una ratera perquè no tenen escapatòria possible ja que tots els camins per sortir de l'infern estan tancats. S'està impedint l'ingrés regular de l'ajut humanitari a la zona, es fan servir armes tan controvertides com el fòsfor blanc que, segons el DIH, no es pot fer servir en zones civils.

I, cap on hem de mirar a l'hora de trobar responsabilitats? Si les cerquem totes, probablement ens marejarem de tant girar el cap. De la situació de crisi humanitària total actual (no crec que, a hores d'ara, ningú tingui la poca vergonya de negar-la) la tenen, indubtablement, els qui governen Israel i han donat les ordres que han porta la zona a aquesta situació. De la intransigència, l'entossudiment i no voler escoltar què els diuen veus assenyades, en són responsables a parts iguales Israel i Hamàs. D'haver deixat després de més de mig segle que les coses hagin arribat en aquest punt, la responsabilitat cal cercar-la en la comunitat política internacional, des dels països europeus fins als països àrabs, passant, evidentment, pels Estats Units, els grans valadors i mestres dels mètodes d'Israel. Tots ells, dins i fora de l'ONU, en grup o individualment han afavorit les greus desigualtats de la zona, la discriminació i l'odi que han portat a on som ara. Per quan un Estat Palestí d'acord amb criteris de justícia? Per quan deixar de girar l'esquena als assentaments il·legals? Per quan deixar de finançar grups que només entenen el llenguatge de les armes?

La utilització de les armes i el menyspreu per la vida d'altres éssers humans que porta a la seva mort és una cosa que, per definició, em repugna. És molt fàcil ser valent amb una arma a la mà; ho hem vist al llarg de la història en tots els països del món. I què difícil és ser valent per deixar les armes a una banda i dialogar, i mirar de solucionar les diferències sense abusos, sense perdre el respecte a l'ésser humà, sense cometre violacions dels drets fonamentals! Però, ni tan sols ara, davant d'aquesta barbàrie, no sé si qui en té la responsabilitat serà capaç de mirar de posar fi d'una vegada i per sempre a tot això, i fer-ho d'una manera seriosa, mirant, per damunt d'interessos econòmics i polítics, pel benestar i el gaudi dels drets fonamentals de les persones.

180 minuts d’alto el foc a Gaza

2009-01-08T11:52:00.010+01:00

El reis mags aquest any no van passar pel nord de Gaza, no van ploure caramels sinó bales i bombes i la tradicional cavalcada dels reis es va substituir per la incursió terrestre dels israelians. Això sí, avui el prepotent exèrcit israelià ha fet una concessió: 180 minuts d’alto el foc per poder introduir ajuda humanitària.
Aquest és el temps sense bombes del que han pogut gaudir avui els palestins de Gaza. 180 minuts per somiar que s’acaba l’horror que pateixen des de fa 11 dies. 3 hores per pensar en sobreviure i per no sentir el soroll continuat de les bombes i l’artilleria.

Vinyeta FER, publicada a l'AVUI el 7/01/09

60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. Molts anys de treball, molts anys per aprendre a aplicar els Drets de la Declaració i regular-los. Però també molts anys de frustració amb el conflicte àrab-israelià. L’ONU té les mans lligades amb el tracte preferent que té EEUU vers Israel i mentrestant s’incompleixen moltes resolucions contra l’actuació d’Israel a Palestina, moltes ja oblidades. La violació continua i impune dels drets humans individuals i col·lectius del poble palestí, amb el bloqueig, amb l’assetjament continuat, amb la pèrdua de mobilitat, amb la inseguretat, és el seu pa de cada dia. I per si no tinguessin prou, sembla que el govern israelià ha passat per alt el dret universal més bàsic: el dret a la vida i contempla com un mal inevitable i menor les ja 669 vides (contant les 9 víctimes d’Israel, la meitat civils i més de 100 infants) que s’han deixant pel camí.

L’actuació d’Israel no hauria de quedar impune. S’està cometent un crim contra la humanitat. Els tancs israelians, els avions i l’artilleria obren foc en zones densament poblades i l’ONU i els governs Occidentals no reaccionen de forma contundent, es demoren entre reunions i s’encallen entre la diversitat dels interessos que volen preservar.

Em resulta complicat creure que el detonant hagi estat el llançament dels coets casolans de Hamas. La resposta és totalment desproporcionada. Més aviat tot apunta a un desig de control total i d’aniquilació d’un poble. Gaza està en una situació de crisi humanitària per molt que la ministra d’exteriors israeliana, Tzipi Livni, la negui. Amb manca de metges i infermeres per atendre tots els ferits, de medicaments, d’aliments, de combustible, etc. Es necessita un urgent alto el foc que protegeixi els civils i que obligui el cessament dels atacs per ambdues parts per possibilitar l’entrada d’ajuda humanitària i per aturar la barbàrie d’aquests últims dies que viola totalment el Dret Internacional Humanitari.

Quines coses podem fer davant aquesta situació:

- Concentració: Aquests darrers dies s’han celebrat concentracions de condemna a l’ofensiva israeliana a molts punts del territori català i a molts llocs del món. La Plataforma Aturem la Guerra ha convocat una manifestació unitària per al pròxim 10 de gener a les 17 hores a la Plaça Universitat de Barcelona.

- Més de 190 entitats s’han adherit ja al manifest “Prou impunitat amb la massacre del poble palestí”. S’ha d’arribar a les 200 adhesions d’entitats per enviar-ho a la vicepresidència de la Generalitat! Col·labora per aconseguir-ho! Envieu les adhesions a: comunitat.palestina@gmail.com

- Més de 75 professors han signat perquè el departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat suspengui el foment de relacions comercials amb Israel. Ajuda’ls a reunir les 150 signatures que es necessiten! Envieu adhesions a manifest@palestina.cat

- Recollida de signatures de l’organització Avaaz per tal d’exigir als governs l’alto el foc a Gaza.- Amnistia Internacional promou l’enviament de cartes al Ministre de Defensa Israelià.

- Boicot als productes israelians per aturar la guerra, per conèixer alguns d’aquests productes mireu el link.

- Podeu seguir l’actualitat a http://www.palestina.cat/

UN 2008 AMB ÈXITS

2008-12-23T11:32:00.006+01:00

Des de Moviment per la Pau us volem desitjar unes bones festes.

Per a nosaltres aquest ha estat un any de celebració. S’ha signat el Tractat d’Oslo, una fita històrica pel fet d’arribar a la prohibició de les Bombes de Dispersió però, a més, per tot el que aquest Tractat comporta.

Volem celebrar-ho amb vosaltres, desitjant-vos un 2009 ple de pau i d’esperança. I garantint-vos que seguirem endavant per aconseguir un món lliure de Mines Antipersonal i Bombes de Dispersió.

Gaudiu les festes!

POLÍTICA DE GUERRA

2008-12-11T11:21:00.002+01:00

Tenim una noticia trista als mitjans de comunicació.

http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=569608&idseccio_PK=1008&h=

Fa uns 15 dies la ministra de defensa Carme Chacón es va presentar davant els mitjans de comunicació per declarar ben alt que Espanya destruiria en pocs mesos els seus stocks de municions de dispersió i que el govern signava el tractat d'Oslo. Això va ser motiu de gran alegria per totes les persones pacifistes, especialment potser per totes aquelles que hem seguit de més prop el procés previ a la cimera o hi continuem involucrats en el seu desenvolupament actual. El dia 10 de desembre llegim als diaris que la senyora Chacón planeja, de cara l'any vinent, poder augmentar el nombre de soldats que participin en missions militars a països estrangers.
L'últim acord de govern (del 28 de desembre de l'any passat) fixava en 3000 el nombre màxim d'efectius militars que podien estar participant en missions a l'exterior. La ministra afirma que la nova llei actual de Defensa (LODN), que està a punt d'entrar en vigor, no limitarà el nombre màxim d'efectius que Espanya podrà tenir a l’estranger. Si considerem com a factor limitant el percentatge de participació d'Espanya que permet l'acord amb l'OTAN (el 8%) podrem arribar a tenir fins a 7700 soldats fent operacions militars en territoris estrangers si el parlament ho aprova!

És a dir, que el govern espanyol sembla que juga a dues bandes. Per una banda demostra voler satisfer al sector de gent més pacifista, signant l'acord d'Oslo per eradicar les bombes de dispersió i comprometent-se a col·laborar amb països que estan afectats per mines a que les eliminin. I d’una altra banda fa contents al sector de la opinió pública més pro-militarista, prometent aquest fort increment de soldats espanyols en territoris envaïts per les tropes de l'OTAN. Una coalició d’"estats amics" que com tots i totes sabem està liderada per els EUA; estat que no ha signat el Tractat d'Oslo, ni el d'Ottawa ni demostra tampoc cap ganes de fer-ho en un futur proper.

Estem anant cap a dues direccions antagòniques i cadascuna amb una sèrie d'arguments i justificacions independents, com si no hi hagués cap problema de que sigui així. Això em sembla que és com donar medicina i al mateix temps verí a un malalt. D'això, em sembla que se'n diu cinisme.
Estic segur que la majoria del poble afganès preferia que uns quants països de l'OTAN no haguessin signat el Tractat d'Oslo però que, en canvi, no estiguessin envaint i ocupant militarment les seves terres, perquè si l'OTAN no hi fos, no podria fer més mal..

Els nostres governs intenten justificar una suposada "ètica de la invasió" apel·lant a la vessant "pacificadora" dels nostres exèrcits, mirant de convèncer-nos que els estats envaïts en realitat son "estats oprimits per ells mateixos". Que les persones que hi viuen no tenen els seus drets garantits com a persones humanes. Ens diuen que son països en situacions de risc (cas de Kósovo per exemple) o capaços de provocar riscos a la resta del mon civilitzat (el cas d'Afganistan o de l’Iraq per exemple, amb les seves suposades armes de destrucció masiva). Quan ja no valen aquestes excuses s’apel·la a que "encara" no son països estabilitzats ni democràtics.
Per avaluar bé el sentit d'aquest argument ens hauríem de posar hipotèticament dins de l'experiència de les persones dels països envaïts. No cal anar lluny per fer aquest exercici imaginari, simplement mirar enrera, al nostre passat.
A principis del segle XIX l'estat espanyol, monàrquic, autoritari i decadent en molts sentits va ser envaït per una potencia europea moderna que enarborava els ideals dels drets humans sorgits de la Revolució Francesa. Alguns il·lusos, com Goya, van celebrar al principi la invasió, però ben aviat es van adonar que una ocupació militar és el que és, siguin quins siguin els ideals que l'acompanyin. Ocupacions equivalents a les actuals, amb l'afegit de que ara es bombardeja des de l'aire i afecta a molta més gent, com està succeint a l'Afganistan.

Penso que mai cap persona pacifica a una altre ésser humà amb la metralleta sota el braç. Cal que ens posicionem sòlidament i que diguem NO a la política bèl·lica del govern i de tota la coalició atlàntica. Hem de canviar les polítiques de guerra per polítiques de Pau. Les forces militars d'un país mai poden pacificar un altre, ni tant sols amb el recolzament de la majoria dels estats del parlament de l'ONU o del seu selecte Consell de Seguretat, estats bel·ligerants que d'una o altre manera tenen sempre alguna cosa a guanyar amb la dominació d'altres petits estats. No ens enganyem. No hem canviat la història.

BENVINGUT, NADÓ!

2008-12-03T20:32:00.003+01:00

Mentre el seu germà gran, el Tractat d'Ottawa, va fent-se adult i comença a haver de fer front a la vida real i els seus obstacles i reptes, avui ha nascut el Tractat d'Oslo en el moment que la primera signatura ha quedat plasmada sobre el paper. És el final del Procés en què, durant dos anys, ONG de tot el món (i alguns països, cada cop més) hem treballat molt dur amb aquest únic objectiu: la signatura d'un instrument internacional que prohibeixi la producció, ús, comerç i transferència de bombes de dispersió (segons la definició del propi tractat) i que obligui els Estats a destruir-ne els seus arsenals, a treballar per la universalització del tractat i a ajudar els països afectats en la neteja de zones contaminades, l'assistència a les víctimes, i amb programes d'educació a la població en risc.

Malauradament, el nou nat té alguns defectes que haurem de mirar de polir, posar-hi remei o eliminar-los al més aviat possible. És la nova etapa que d'ara endavant, tan aviat com hàgim reprès l'alè, se'ns presenta: procurar que el Tractat entri en vigor ben aviat, que els països que encara no l'han signat ho facin, que els governs no s'adormin a l'hora de complir amb les seves obligacions. En aquest sentit, val a dir que Espanya, aquesta vegada sí, sembla que s'ho ha pres seriosament i ahir, tothom va poder veure la Ministra de Defensa presenciant la destrucció de les primeres bombes i manifestant que en mig any, no en quedarà cap. Avui serà el torn del seu homòleg d'Afers Exteriors, que anirà a Oslo a signar la partida de naixement en nom de l'Estat espanyol.

Vegeu la notícia:

http://www.elpais.com/articulo/espana/Adios/bombas/racimo/meses/elpepuesp/20081202elpepunac_5/Tes

Quant al germà gran, divendres passat va acabar a Ginebra, la 9a Reunió d'Estats Part del Tractat d'Ottawa (el que prohibeix les mines antipersonal).

Era el primer cop que havia de fer front a la sol·licitud de pròrroga per part d'alguns Estats, del termini de 10 anys (article 5 de la Convenció d'Ottawa: http://www.icbl.org/treaty/text/spanish) que tenien per a desminar les zones controlades per l'Estat, ja que, per molts d'ells, aquest termini venç l'any 2009. Un grup d'anàlisi (creat l'any passat a Jordània en la darrera Reunió d'Estats Part) havia analitzat cadascuna de les sol·licituds i va fer, en general, una bona feina, aconseguint que els govern aportessin més informació, escurcessin els temps de més que demanaven, presentessin plans de desminatge concrets, etc.
Entre aquests països, hi havia el Regne Unit que (havent-los sentit en viu i en directe amb els seus arguments i posició inamovible) simplement NO VOL treure les mines que té a les Illes Malvines. El representant britànic va respondre amb contundència, de manera insolent i de vegades insultant, els comentaris que altres delegacions de països i organitzacions internacionals com ara el Comitè Internacional de la Creu Roja havien fet dient que el Regne Unit no havia complert les obligacions del Tractat, no havia respost les sol·licituds d'informació del grup d'anàlisi i no mereixia una pròrroga de deu anys més sense ni tan sols presentar un pla de desminatge (calendari, recursos econòmics, etc.) El Tractat tremolava i podia quedar molt debilitat si el Regne Unit se sortia amb la seva així, sense més, i temia que, si es votava sobre aquesta sol·licitud, molts països-David no gosarien votar en contra dels britànics-Goliat.

Finalment, una solució de consens, negociada fora de la sala, com sempre, va fer que el Regne Unit rebaixés una mica les seves pretensions però sense reconèixer-ho en públic. El jove Tractat va respirar més tranquil i ara agafa forces perquè al davant té una altra dura prova.

L'any vinent es farà la 2a Conferència de Revisió del Tractat, a Colòmbia; al país on hi ha més accidents, al país on el govern diu que tot és culpa dels terroristes i polititza el tema, al país on els grups armats no estatals segueixen fent servir mines perquè diuen que són la seva principal arma de guerra i polititzen el tema, al país on als sobrevivents els costa Déu i ajuda (sobretot internacional) que l'Estat compleixi amb les seves obligacions i rebre els ajuts, les pròtesis i l'atenció mèdica adequada i veuen polititzades les seves desgràcies, al país on les ONG (fins i tot les polititzades) diuen que l'Estat no fa prou. Ni de lluny, no fa prou!

Així doncs, cal que els dos germans humanitaris (amb el suport de totes les organitzacions i països que els recolzen) s'ajudin, segueixin creixent i es facin més i més forts.

Bona sort! Estem amb vosaltres!

NOVENA REUNIÓ DELS ESTATS PART DEL TRACTAT D’OTTAWA

2008-11-26T15:06:00.009+01:00

Comença a Ginebra la novena reunió dels Estats Part del Tractat contra les Mines Antipersonal. Ja fa onze anys que es va signar i encara hi ha molts supervivents que esperen rebre l’ajuda que el tractat els havia promès. Abans que la reunió comencés oficialment al Palau de les Nacions Unides de Ginebra (ONUG), els membres de la Campanya Internacional per la Prohibició de les Mines (ICBL) i altres organitzacions que es dediquen a treballar en el tema de les Mines Antipersonal es van reunir per avaluar les necessitats concretes dels afectats per accidents de mines i decidir quines serien les línies d’acció durant la reunió. Tot això abans que se celebri la Segona Conferència de Revisió del Tractat el 2009.

Cadira creada per l'artista suís Daniel Berset, erigida

el 1997 davant del Palau de les Nacions Unides a Ginebra

per Handicap International. Simbolitza una crida de tota la societat civil

als caps d'estat que visiten Ginebra.

Malauradament, pocs són els Estats que han fet avenços els últims anys. La majoria no podran acomplir els terminis de desminatge que se’ls havien imposat des del tractat. Durant aquesta reunió es decidirà també si s’amplien aquests terminis per a aquells països que no han respectat la data límit del 2009. Veneçuela i el Regne Unit són dos dels Estats que estan al punt de mira de la ICBL. Cap dels dos ha complert el termini de temps acordat en deu anys. Durant aquesta convenció, aquests dos governs hauran de justificar el seu retard en el compliment del desminatge i els altres assistents hauran de valorar-ne els motius. El que demanen les ONG i Moviment per la Pau des de Ginebra és que els altres Estats siguin prou valents com per no permetre que no es respectin els terminis marcats al Tractat perquè això tiraria per terra molta de la feina feta.
I no només es parlarà sobre l’incompliment de l’assistència a víctimes i al desminatge. També hi ha països que, malgrat han signat el tractat, segueixen emmagatzemant Mines Antipersonal. Bielorussia, Grècia i Turquia han incomplert el termini de quatre anys per destruir els seus arsenals de Mines Antipersonal. Aquests tres països hauran d’explicar també el perquè del seu retard en el compliment de les seves obligacions.

Maison des Associations a Ginebra

Aquests dies Moviment per la Pau estarà treballant fort des de Ginebra per ajudar en tot el possible, a través del lobby i l’assistència a les reunions, per aconseguir que els Estats Part del Tractat d’Ottawa compleixin amb les obligacions a les que es van adherir amb la signatura d'aquest.

El lema de la novena reunió dels estats part és clar: COMPLIU LA VOSTRA PARAULA! La ICBL i totes les entitats implicades en la prohibició de les mines demanen als estats que siguin conseqüents amb allò a què es van comprometre quan van adherir-se al Tractat.

15 pescadors palestins i 3 pacifistes internacionals segrestats per l'Armada Israelí

2008-11-19T13:32:00.006+01:00

Quinze pescadors palestins i tres pacifistes internacionals han estat segrestats en aigües palestines per l'armada israeliana. Es trobaven pescant a set milles de la costa de Deir Al Balah, en aigües pesqueres clarament pertanyents a Gaza, dins dels límits establerts en els Acords d'Oslo el 1994. Els pescadors i els observadors internacionals de drets humans van ser traslladats des de tres vaixells diferents als vaixells de guerra israelians. Un altre pescador palestí va informar que els tres vaixells havien estat traslladats al nord per l'armada israeliana.

Si us plau truca al Ministre de Justícia Israelí al telèfon +972 26 46 66 66 i manifesta la teva indignació per aquestes accions il · legals dutes a terme per l'Armada israeliana. Després telefona a les Ambaixades a Tel Aviv o els Consolats Generelas a Jerusalem d'aquests tres activistes internacionals i fes saber que molts/es de nosaltres ens sentim horroritzats per l'atac i la i la captura il · legal efectuat per l'Estat d'Israel.

Per a més informació dels noms dels 3 activistes, els seus nacionalitats i els telèfons de Ambaixades o Consolats Generals i del Ministeri de Justícia de l'Estat d'Israel a la web de Paz Ahora.

Greta Berlin

Equip de premnsa.

Free Gaza Movement

FONTS: ISM Premsa (Movimient de Solidaritat Internacional) i el vaixell "The Free Gaza Movement"

ELS ALUMNES DE SANTA COLOMA EXIGEIXEN ALS GOVERNS: STOP BOMBES DE DISPERSIÓ!

2008-11-07T11:41:00.003+01:00

En el marc de la setmana d’acció contra les bombes de dispersió (del 27 d’octubre al 02 de novembre) i de les Jornades per la pau i la cooperació de Santa Coloma de Gramenet (octubre 2008) des del nostre programa de sensibilització vam poder engrescar als estudiants i professorat per desenvolupar al seu centre algunes accions de caire simbòlic i activista. El municipi on es van centrar aquestes activitats va ser a Santa Coloma de Gramenet concretament als Instituts Numància i Puig Castellar. Uns 250 estudiants d’aquests instituts havien assistit prèviament a les activitats del nostre programa: sessions de xerrades, simulacions de camp de desminatge i una projecció explicada de la pel·lícula “Las Tortugas también vuelan” i desprès van realitzar l’acció simbòlica.

Què quina acció simbòlica van fer els joves per reivindicar la prohibició total de les bombes de dispersió? Doncs una de tall clàssic però no per això menys interessant: la confecció d’un mural. En el cas de l’IES Puig Castellar els joves es van pintar els braços i les mans amb els colors de la Coalició contra les Bombes de dispersió, les van alçar per exigir la prohibició total d’aquestes armes i després van deixar l’empremta al mural, afegint alguns d’ells un petit escrit, finalment es va fer un minut de silenci i els joves es van desplomar a terra, representant la mort i les ferides que ocasionen. En el cas de l’IES Numància els joves es van proposar fer-ne dues activitats: la primera un mural fotogràfic que mostra alguns dels “joves solidaris” amb les mans i braços pintats, la segona la treballaran durant un espai de temps més llarg i consistirà en la confecció d’un mural a la paret ple de dibuixos i missatges escrits relacionats amb la temàtica que han treballat amb nosaltres.

El millor de tot va ser la reacció dels alumnes, uns s’apropaven tímidament a l’activitat i d’altres de forma molt participativa i resolutiva mostrant la seva solidaritat. Va ser sorprenent que els alumnes amb una actitud més passiva durant la classe teòrica amb aquesta activitat es van pintar “fins els colzes” mostrant així el seu rebuig. Què he de fer? On he de posar l’empremta? preguntaven. I tot això no va acabar aquí ja que com activitat de caire activista els joves s’esforçaran durant alguns mesos en recollir signatures per fomentar legislacions que prohibeixin aquestes armes i el professorat treballarà la temàtica més a fons a tutories.

Ja veieu, activitats senzilles però que deixen lloc a l’expressió i canalització dels sentiments. Des de l’entitat cada cop apostem més per les accions creatives i simbòliques que connectin directament amb els afectes i possibilitin la sortida dels sentiments de solidaritat, d’impotència, de crítica social que afloren quan s’expliquen situacions socials molt greus i injustes com és la problemàtica de les mines antipersonal i municions sense esclatar. I de ben segur una cosa hem après durant tots aquests anys de treball amb joves, la cultura de pau es fomenta i es consolida treballant des de les emocions, el coneixement i la participació.

SETMANA D'ACCIÓ GLOBAL PER LA PROHIBICIÓ DE LES BOMBES DE DISPERSIÓ

2008-10-28T12:23:00.007+01:00

La setmana del 27 d’octubre al 2 de novembre se celebra la Setmana d’Acció Global per la Prohibició de les Bombes de Dispersió. 71 països realitzaran diverses activitats per demanar als governs la signatura del Tractat que tindrà lloc el 3 de desembre a Oslo, Noruega.

La Cluster Munition Coalition ha realitzat una animació en vídeo per a prendre consciència sobre el Tractat i demanar la signatura de tots els ciutadans.

Les Bombes de Dispersió causen danys sobre la població civil tant en el moment de la seva utilització com molts anys després del conflicte. Aquestes armes són moralment inacceptables violant, a més, el Dret Internacional Humanitari.

Fets i estadístiques

Les Bombes de Dispersió s’han emprat en 32 països: Afganistan, Albània, Angola, Aràbia Saudita, Bòsnia i Herzegovina, Sierra Leona, Cambotja, Croàcia, la República Democràtica del Congo, Eritrea, Etiòpia, Illes Malvines, Geòrgia, Iraq, Israel, Líban, entre d’altres.

34 països han produït més de 210 tipus de Bombes de Dispersió. Com a mínim, 13 països han transferit més de 50 tipus de municions de dispersió a uns altres 60 països. Milers de milions de petites Bombes de Dispersió es trobem emmagatzemades per uns 78 països a tot el món. Desenes de milers de civils de tot el món han mort o han estat ferits per les Bombes de Dispersió.

PER TOT AIXÒ...

Durant els dies 3 i 4 de desembre més de 100 governs es reuniran a Oslo per signar el Tractat que prohibeix l’ús, la producció, la transferència i l’emmagatzematge de bombes de dispersió i proporciona ajuda a les comunitats afectades per aquestes armes.

AJUDA’NS A FER REALITAT AQUESTA PROHIBICIÓ SIGNANT EL TRACTAT DEL POBLE!

CRISI, SÍ, PERÒ NO NOMÉS ECONÒMICA.

2008-10-21T16:20:00.000+02:00

Abans d'escriure aquest text per al blog, anava a documentar-me una mica amb xifres i dades estadístiques, però al final no ho he fet, no he volgut fer-ho. M'he perdut en els milers de milions d'euros, de dòlars, de lliures esterlines... A més, d'economia no n'entenc ni un borrall, jo entenc de raonar, de lògica i de drets humans.
Diuen que la crisi financera, econòmica, és molt greu, i m'ho crec. Diuen que encara n'hi ha per temps, i m'ho crec. Sento que els màxims responsables dels països industrialitzats no paren de reunir-se, de trobar-se, d'enginyar solucions i, fent esforços comuns, per superar aquesta situació... i llavors se'm barregen els sentiments: sorpresa, satisfacció, ràbia i temor.
Sorpresa perquè veig que sí són capaços de fer-ho, de parlar, de posar-se d'acord. No ha fan per trobar solucions comunes a la fam, a les guerres, al medi ambient i d'altres temes menors, però sí que, quan l'estat del benestar del capitalisme radical està en perill de mort, tots fan corredisses amunt i avall per curar-lo. Satisfacció perquè veig que aquests esforços tenen resultats i que el “pare Estat” mundial ha despertat per fer front al mal comú i sembla que satisfactòriament. Ràbia perquè tots aquests milers de milions d'euros, de dòlars, de lliures esterlines han aparegut per ajudar a bancs i grups financers que durant molts anys han estat enriquint de manera insultant uns quants, que han pres decisions arriscades, sense senderi que es dirigien al caos actual amb els diners de les persones del món, que han fet viure aquestes persones per damunt de les seves necessitats i possibilitats i que, acompanyats per totes les perversitats d'aquest sistema econòmic (consumisme brutal, creació de necessitats super supèrflues, pressió constant de la publicitat, valoració exacerbada de la persona pel que té i no pel que és) ens han portat on som ara. Ràbia perquè amb una inversió molt menor, fa anys que es podrien haver fet moltes coses per a erradicar la fam del món i per posar remei a mals exportats a l'Àfrica i d'altres parts del món que fa dècades que viuen en crisi (financera, econòmica, humanitària). Ràbia perquè moltes empreses que fins ara han tingut guanys milionaris, estan trobant en la crisi l'excusa perfecta per fer fora milers de treballadors, per prendre mesures restrictives que van més enllà del què seria raonable per adaptar-se a aquesta situació, per què no fan servir els estalvis (com ens demanen els governants a la gent “del carrer”) dels guanys d'anys anteriors i fan un esforç solidari per mantenir les plantilles i les condicions de treball, i col·laborar a fer front a la crisi? I els governs? Per què no aproven lleis amb vigència temporal per evitar que això passi i posant requisits molt més estrictes per acceptar expedients de regulació i mesures d'aquest tipus que presenten les empreses? O seguiran fent un paper d'estrassa com està fent la nostra Conselleria de Treball amb el tema de Nissan, per exemple?
Temor. Temo que els principals retalls pressupostaris que es faran, per causa de la crisi, seran en les partides d'ajut internacional al desenvolupament, en les partides de protecció al medi ambient, en les partides (si n'hi hagués, de fet, n'hi hauria d'haver) per acabar amb la fam al món, per evitar que malalties que fa segles estan erradicades en aquesta banda del món, segueixin matant persones a l'altra banda, per lluitar contra la prostitució infantil, contra el reclutament de menors, contra els efectes de les mines antipersonal i altres restes explosives de guerra, etc, etc, etc. Temo que, un cop més, qui patirà més les conseqüències de les crisis del “primer món”, serà la gent dels “altres mons”, però això sí, tothom tranquil, el “pare Estat” vetlla per nosaltres! Però, sap el pare Estat quines són les veritables necessitats de la humanitat? I si ho sap, per què no fan el que han de fer els líders mundials? Per què això no son capaços de fer-ho? Simplement, no ho volen.

COMPTE ENRERE CAP A OSLO

2008-10-10T11:46:00.002+02:00

Ja ha començat el compte enrere cap a la cita a Oslo el 3 de desembre, on s’obrirà a signatura la Convenció sobre Bombes de dispersió (CCM). La Coalició Internacional contra aquestes armes comença a cremar els últims cartutxos per aconseguir el màxim nombre de signataris. Les Conferències regionals de Sofia (Bulgària) i Kampala (Uganda) que ja han tingut lloc i les de Laos i Equador que se celebraran en el transcurs del proper mes, intentaran apropar el nou Tractat als Governs del món.
A Sofia el 18 i 19 de setembre hi va haver declaracions de tots els colors, Albània, Bulgària i Croàcia van fer pública la seva intenció de signar la CCM a Oslo. Bòsnia Hercegovina i Sèrbia, que estan totes dues afectades pel problema de les bombes de dispersió al seu territori van fer declaracions positives; Macedònia va indicar, en privat, que tenien confiança en signar. Grècia, Turquia i Romania encara es mostren contraris a signar, tots tres Estats són productors i emmagatzemadors d’aquestes armes.
A la Conferencia regional de Kampala del 28 al 30 de setembre, 42 Governs africans van discutir el Tractat dels quals 28 van fer declaracions fermes en relació a la signatura del CCM a Oslo. La gran absència la van protagonitzar els països nord-africans que no van accedir a la invitació per venir a la Conferencia, només Líbia va assistir.
Complementant les reunions regionals, una caravana anomenada “the Ban Bus” (l’autobús de la prohibició) ha iniciat un viatge a Belgrad (Sèrbia) el 2 d’octubre que finalitzarà a Oslo el 3 de desembre coincidint amb la jornada d’obertura de la signatura de la CCM. L’objectiu de la caravana serà sensibilitzar, difondre i fer incidència política sobre la importància del nou Tractat sobre les bombes de dispersió i de la necessitat global del suport de tots els Estats. “The ban bus” recorrerà 19 països en la seva ruta, entre ells alguns que encara no han manifestat el seu suport a la CCM com Grècia, Turquia, Finlàndia, Polònia i alguns estats Bàltics.
Cal dir que fins ara 46 països han fet pública la seva intenció de signar la CCM a la Conferència d’Oslo, fet que habilitaria la seva entrada en vigor després de la conseqüent ratificació. Tot i això, esperem que siguin més perquè van ser 107 Governs els que van acordar el text de la CCM al maig a Dublín, el Tractat amb fi humanitari més significatiu dels últims 10 anys.

ESGOTATS PERÒ CONTENTS...

2008-09-26T11:15:00.006+02:00

És com estem després dels dies de feina que ens ha suposat construir la Piràmide de Sabates d'aquest any. La piràmide es va iniciar a les 11 del matí a la Plaça Catalunya. Quan vam arribar tot eren nervis, una trentena de caixes enormes per desembalar i un espai buit on se suposava que es construiria la piràmide. I així va ser. Com en una obra de teatre, poc a poc, es va anar construint l'escenari. Es va fer una base inicial amb les sabates que havíem recollit de vàries empreses com Camper i Toni Pons, que van mostrar una gran sensibilitat vers la problemàtica amb les seves donacions, i vam començar a llençar totes les sabates que durant el curs escolar s'havien recollit dels alumnes participants en els nostres projectes de cultura de pau. Sobre les 13 hores es va acabar de muntar la base de la piràmide i tot l'atrezzo.

A més, es van recollir unes 700 sabates més que la gent que va participar durant aquell dia anava llençant. Les sabates, poc a poc, van anar formant una piràmide prou gran com perquè tots els que passaven per allà s’aturessin per veure què estava passant.

Als costats de la piràmide es va posar una exposició de quadres acompanyats amb senyalitzacions i mines i tot estava rodejat amb les banderes dels països que no han signat el Tractat d’Ottawa. Tot complementat amb uns panells amb material informatiu i amb una taula on la gent podia emportar-se informació i signar per aconseguir la signatura dels països que han aprovat el Tractat d’Oslo i per continuar universalitzant el Tractat d’Ottawa.

Un dels punts forts de l’acte va ser l’actuació de l’artista Xavier – G – Solís que, com l’any passat, ens va fer una performance que mostrava la indiferència de la societat davant d’aquesta problemàtica i instava als governs a signar els Tractats per la total eliminació d’aquestes armes.
Davant d’aquest escenari, ens vam trobar de tot. Des de gent que abans de muntar l’escenari pensava que muntaven un petit mercat de sabates de segona mà fins gent que es mostrava molt interessada per l’acte i que van donar un cop de mà espontani per muntar tot l’escenari. El balanç de l’acte és molt positiu. Prop de 800 signatures i 1.000 parells de sabates recollides per la piràmide per manifestar el nostre rebuig a la utilització de MAP i Bombes de Dispersió i per recordar a totes aquelles persones que han estat víctimes d’aquestes armes. Les sabates van ser donades després a Arrels Fundació que les entregarà a gent sense llar.
En resum, va ser un acte molt bonic que va acaparar durant tot el dia l’atenció dels vianants possibilitant una molt bona sensibilització.

Volem donar el nostre agraïment...
... als donants: Toni Pons i Camper
... als participants: escoles Sagrat Cor de Sant Martí i Escola Tècnica Professional Xavier, i a Bicentury
... artista performance: Xavier – G – Solís
... dissenyadora del punt de llibre: Patricia Lozano
... captació de sabates: Arrels Fundació
... finançament: Generalitat de Catalunya, Secretaria d’Acció Ciutadana

... difusió: Mercats de Barcelona, Fundació per la Pau, Escoltes i Guia, Llista Aturem la Guerra, Universitat Internacional de la Pau, CNJC, Ràdio Prat, Ràdio Diversitat, Fiesta Latina, BTV, Diari Avui, El Periòdico, FEDELatina i Tribuna Latina
... suport: Ajuntament de BarcelonaI a tot l’equip de Moviment per la Pau, treballadors i voluntaris que van treballar de valent per fer possible l’acte!

PIRÀMIDE DE SABATES PER LA PAU 2008

2008-09-17T11:42:00.003+02:00

L’any passat amb motiu del desè aniversari del Tractat d’Ottawa es van fer diversos actes al món que reivindicaven la universalització total d’aquest Tractat per tal de prohibir a tot el món les mines antipersonal (MAP). Els actes també volíem mostrar el rebuig cap a les bombes de dispersió, un arma de la que hem parlat en moltes ocasions i que genera en la població civil conseqüències molt similars a les de les MAP (morts, mutilacions, ferides greus, impossibilitat de conrear grans extensions de terreny ocasionant subdesenvolupament econòmic, etc.).

Arreu del món es van celebrar actes commemoratius i un d’ells va ser la construcció d’una Piràmide de sabates per simbolitzar el rebuig contra les MAP i les bombes de dispersió i alhora retre homenatge als milers de víctimes d’aquestes armes. Aquest esdeveniment es realitza a França des de fa 13 anys i està institucionalitzat com un acte clàssic on cada any la població civil s’apropa a la piràmide i manifesta el seu rebuig contra aquestes armes llençant un parell de sabates usades.

L’any passat Moviment per la Pau a Barcelona va construir per primer cop una piràmide, en el marc de les festes de la Mercè. El resultat quantitatiu va ser modest però suficient pel primer any, el resultat qualitatiu va ser molt positiu. Persones d’una gran diversitat es van apropar interessant-se per l’acte i alhora per la problemàtica. Va ser un moment idoni a nivell de sensibilització ja que la gent es mostrava encuriosida i oberta a escoltar perquè i per a què es construïa aquella muntanya de sabates.

Cada sabata és un gra de sorra cap a

la construcció d’un món més just i solidari.

Aquest any durant tot el dia 21 de setembre amb motiu del dia Internacional de la Pau i en el marc de les festes de la Mercè, concretament a la Plaça Catalunya, tornarem a construir la piràmide però per aconseguir-ho necessitarem la vostra col·laboració. Volem construir una gran piràmide solidària que mostri el total rebuig de la població catalana vers la utilització, fabricació i comercialització de aquestes armes alhora que també facilitar informació més profunda sobre el tema a totes les persones interessades. Per dinamitzar l'acte, comptarem també amb la participació de l'artista Xavier G-Solís qui a les 12.30 hores farà una petita performance al voltant de la piràmide. D'altra banda, totes les sabates seran donades finalment a Arrels Fundació, organització que treballa amb el col·lectiu de persones sense sostre.

Aquest acte juntament amb la suma del treball intens de 1.400 ONG del món fa que any rere any s’avanci en el tema aconseguint objectius importants com el creixement del número de països membres del Tractat d’Ottawa (actualment 156) o l’aprovació al maig del Tractat d’Oslo per eliminar totalment les bombes de dispersió.

Per tot això, t’animem a participar en la Piràmide de sabates 2008 per aconseguir avançar cada cop més cap a món lliure de MAP i bombes de dispersió!!

FOC CREUAT DE BOMBES DE DISPERSIÓ AL NORD DE GEÒRGIA

2008-09-10T21:00:00.003+02:00

Les bombes de dispersió són encara una arma en actiu, així ho confirma el seu ús en el recent conflicte armat a Geòrgia. El Ministeri de defensa georgià va admetre la passada setmana que va utilitzar-les durant els enfrontaments de l’últim mes d’agost a “South Ossetia”, la regió georgiana fronterera amb Rússia. Segons “Human rigths Watch” (HRW) Rússia, tot i que el Govern Rus no ho ha confirmat, també en va llençar en resposta a l’atac que va dur a terme l’exèrcit georgià sobre el seu propi territori.

El Ministre de Defensa georgià va declarar que el tipus de bomba de dispersió usat per les Forces Armades va ser l’únic tipus que posseeixen, també va dir que aquestes anaven dirigides cap a equipament i armament militar rus en moviment entre el túnel “Roki” i la carretera de “Dzara”. Va aclarir que en cap cas anaven

dirigides contra civils, però això no justifica el seu ús perquè les

bombes de dispersió afecten precisament als civils perquè una part de les submunicions que escampa no exploten i queden al terreny a l’espera que algun civil s’hi apropi i les activi.

Estem en ple procés internacional per a prohibir aquestes armes, de fet la Convenció contra les Bombes de dispersió (CCM) ja té cara i ulls, va ser aprovada al maig per 107 països a Dublín i només cal que els països el signin i el ratifiquin perquè entri en vigor.
Ni Rússia ni Geòrgia van aprovar aquest Tractat i només Geòrgia va assistir a una de les reunions que es van fer durant el procés d’elaboració del Tractat, el Procés d’Oslo.

No és el primer cop que Rússia usa aquest tipus d’armament, malgrat això és el primer cop que Geòrgia utilitza les seves bombes de dispersió i el més estrany és que ho ha fet sobre el seu propi territori.
Des de les xarxes internacionals contra aquestes armes hem aconseguit un Tractat per prohibir aquestes bombes, cal que els països el ratifiquin i que els que no signin sentin l’estigmatització internacional d’aquesta arma, per pressionar els Governs a que això es faci realitat signa “El Tractat del poble” a l’adreça http://www.minesactioncanada.org/peoples_treaty/index.cfm?lang=es

EEUU és present a Geòrgia i juntament amb la OTAN ha enviat uns quants vaixells al mar negre. Sembla que sota la aparença d’un conflicte entre Geòrgia i les seves regions independentistes, ens trobem davant d’una polèmica mundial entre superpotències sobre el control estratègic de zones amb grans interessos en matèries primeres.
Però lluny d’això la població civil afectada necessita que les seves víctimes tinguin assistència i rehabilitació, i que els residus explosius de guerra es netegin de casa seva, dels seus camps i les seves ciutats.

TREBALLAR COM A DESMINADOR: UN PERILL MÉS ENLLÀ DE LES MINES

2008-09-01T12:44:00.002+02:00

El 19 d’agost a la província de Gardez, a l’Afganistan, van segrestar un grup de desminadors que treballaven per l’organització afgana de desminatge Mine Detection and Dog Center (membre de la Campanya Internacional per la Prohibició de Mines Terrestres, ICBL per les seves sigles en anglès). El grup estava format per tretze persones – onze desminadors i dos conductors -, set d’ells han estat alliberats, però de la resta no es coneix ni el seu estat ni on estan retingudes.
Els desminadors posen cada dia la seva vida en perill per netejar territoris de mines antipersonal i altres residus explosius de guerra i retornar-los a la població civil per permetre la reconstrucció del país. Només així, la població desplaçada pot tornar a instal·lar-se a les zones afectades després d’un conflicte, recuperar-se econòmicament i construir una pau duradora.

Aquests atacs suposen un risc afegit a la feina d’aquestes persones, que a més del perill de la seva pròpia tasca de desminatge, s’han d’exposar als atacs de grups que no volen que la pau s’estableixi sobre el territori. Malauradament, els atacs són freqüents. El març de 2008, dos incidents van provocar set morts i set ferits i, durant l’any 2007 van morir un total de sis persones i disset més van ser segrestades a l’Afganistan durant les seves tasques com a desminadors humanitaris.
La ICBL denuncia aquests atacs i insta al govern afgà a prendre mesures urgents per evitar-los, garantir la seguretat de les persones involucrades en les tasques de desminatge i portar davant la justícia els responsables.
Segons l’informe que elabora la ICBL cada any sobre l’estat del compliment del Tractat d’Ottawa, l’Afganistan és un dels països més afectats per les mines antipersonals i la munició sense esclatar. Malgrat és Estat Part del Tractat des de l’1 de març de 2003, encara no ha complert les dates límits que s’havien establert per destruir les mines emmagatzemades i netejar el seu territori. S’estima que l’àrea contaminada de l’Afganistan l’any 2007 arribava fins als 778 quilòmetres quadrats i es van produir 98 morts en accidents (32 civils, 58 nens i 8 militars) i van resultar ferides 698 persones (243 civils, 411 nens, 3 desminadors i 41 militars).
Donat que cap de les parts del conflicte ha deixat localitzats els territoris on es van sembrar les mines, trobar-los i netejar-los resulta un procés llarg i molt costós. I, si a més afegim l’atac constant de grups armats no identificats per les autoritats, fan que cobrar 180 dòlars al mes per fer aquesta feina resulti un sou insignificant per jugar-se la vida cada dia.

2008-08-22T00:51:00.003+02:00

MALES NOTICIES DES DE GEORGIA

L'estat rus ho nega però l’organització de defensa dels drets humans Humans Rights Watch afirma que Rússia ha utilitzat recentment bombes de dispersió en la seva ofensiva contra Geòrgia. La CMC internacional dóna credibilitat a les fonts i en conseqüència nosaltres, com a membres actius a Catalunya de la coalició, creiem urgent reportar la noticia.

Human Rights Watch explica que l’aviació militar russa el passat dia 12 d’agost va deixar caure nombroses bombes de dispersió del tipus RBK-250 sobre la població de Ruisi, al districte georgià de Kareli. A resultes d’aquest atac s’han donat per mortes 3 persones i 5 n’han resultat ferides. Simultàniament el mateix dia 12, a la ciutat de Gori, molt propera a Ossètia, un altre bombardeig amb bombes de dispersió ha causat la mort de com a mínim 8 civils, entre ells un periodista danès, i ha ferit també a dotzenes d’altres individus, alguns dels quals eren també periodistes estrangers.

Els investigadors de HRW van interpel·lar a nombroses persones que han estat víctimes o bé testimonis directes de l’atac, així com a militars coneixedors experts en els artefactes. Segons expliquen, van visualitzar fotografies de cràters y gravacions de vídeos dels atacs* on s’aprecien explosions que ocorren de manera simultània; característiques de funcionament que òbviament son molt pròpies de les bombes de dispersió. ..Fins i tot -explicaven- han hi ha unes imatges del muntatge y del capçal d’una munició RBK-250 a Gori. Els vídeos també semblen coherents amb les afirmacions dels testimonis, els quals van dir que van haver-hi moltes explosions simultànies en el moment de l’atac. Per últim, desgraciadament, les ferides i els tipus de traumatismes soferts per les víctimes dels atacs encaixen amb les que solen comportar les explosions causades per les submunicions de dispersió.

Tot això ha succeït en un sol dia, però com gairebé tots els lectors d’aquest blog ja sabem, aquestes armes tenen la particularitat de seguir matant i causant mals en el futur, quan la guerra, l’ofensiva, la represàlia o com li vulguin anomenar al desastre ..ja haurà acabat. I farà falta aleshores molt de treball humanitari per protegir la població civil d’aquests mals i d’aquestes amenaces latents. ..I no sols treball mèdic, d’atenció a les víctimes presents i futures, no sols tampoc tasques de neteja de residus de guerra als camps i a les ciutats, sinó una gran tasca educativa, o informativa com a mínim!, adreçada a tota la població que tingui relació amb les àrees afectades, perquè no es produeixin comportaments temeraris per part de ningú. I també al darrera i paral·lelament és clar, una tasca de "ètica política", de denúncia, de pressió internacional, d’altaveu social a nivell global, per dir a Rússia i a d’altres nacions que utilitzar bombes de dispersió, a més de ser accions humanes criminals de per si, son accions que violen ja en certa manera, la legalitat internacional.

Punts de vista: El general A. Nogovitsin, cap adjunt de l'Estat Major de les Forces Armades de Rússia, ha qualificat les denúncies de HRW de "mentides preparades" i de ser en realitat "desinformacions produïdes per la part georgiana". Sigui totalment cert o no tant cert el que hagi reportat HRW (a la CMC creiem que sí que ho és) l’afirmació de Rússia reflecteix o denota potser un cert interès seu per dir-nos a la resta de la comunitat internacional que ells no han utilitzat aquest tipus d’armament. Això; provinent d’un país que no ha signat el document de Dublín, creiem que és positiu en tant que possiblement indica que la utilització de les bombes de dispersió ja s’està estigmatitzant!, de manera versemblant a com va passar amb les mines antipersones.. És així?

De tots i totes nosaltres depèn, en part, que la vergonya que puguin sentir els governants i militars russos quan utilitzen municions de dispersió sigui més o menys gran, i de tots i totes nosaltres depèn i dependrà que el tractat internacional evolucioni o no ho faci. Estem ben alerta doncs i estiguem disposats, a fer el que calgui, constantment, per contribuir al procés d'Oslo, que ara ja te dos anys i que fa dos mesos, hem aconseguit una gran fita!.. No ens Aturem!

(*) http://www.hrw.org/english/docs/2008/08/14/georgi19625.htm#nolink

EN MEMÒRIA A LES VÍCTIMES DEL BOMBARDEIG SOBRE EL SUD DEL LÍBAN EL 2006.

2008-08-12T19:45:00.003+02:00

Fa just dos anys Israel va bombardejar el sud de Líban. Us donarem unes dades per fer-vos una idea més clara de la magnitud d’aquesta barbàrie: Aquesta operació va durar 3 dies durant els quals es llençaren més de 4 milions de submunicions; d’aquestes, gairebé un milió no van esclatar (1/4 part). Les Nacions Unides estimen que en tan sols aquells tres dies (78 hores) Israel va llençar més del doble de les bombes que els Estats Units varen utilitzar sobre l’Iraq a l’any 2003 en tres setmanes.

Han estat molts els conflictes on les bombes de dispersió han estat utilitzades. Van ser els Estats Units sobre Vietnam el 1967, va ser l’OTAN a Kosovo durant l’abril de 1999, EU a Iraq el 2004 i va tornar a passar el 2006 amb el bombardeig d'Israel sobre Líban... això entre d’altres com ara a l’Afganistan, Bòsnia-Herzegovina, Eritrea-Etiopía o les illes Malvines.

Pot l’ésser humà aprendre dels seus errors? En cas que així sigui, quan tindrem prou? Sembla que aquest any s’avançarà de forma molt important en la prohibició d’aquestes armes però tampoc ens hem d’oblidar que encara hi ha molta feina per fer: encara s’ha d’aconseguir el compromís públic de molts estats per a que signin la convenció d’Oslo al desembre, també ens hem d’assegurar que els governs que ja ho han fet, el signin i ratifiquin per tal que s’apliqui el més aviat possible, i per sobre de tot, s’han de mantenir els esforços i la il·lusió! L’objectiu final? La prohibició total de les bombes de dispersió.

De moment, la comunitat internacional continua treballant per la sensibilització i la prevenció. Per això, el dia 13 d’agost s’encendran espelmes a diferents indrets del món per a commemorar a les víctimes afectades pel bombardeig sobre el sud del Líban. Alguns dels països que celebraran aquesta diada amb diferents actes són el Líban, Kosovo, Cambotja, Tailàndia, Nova Zelanda, Índia i Nepal.

Des d’aquí volem retre un petit homenatge a totes les víctimes d’aquestes armes i manifestar el nostre desig per que mai es tornin a repetir tragèdies com les esmentades.

RETRE EL TEU HOMENATGE,
ENCÉN UNA ESPELMA

Més info:
- 'Flooding South Lebanon: Israel's Use of Cluster Munitions in Lebanon in July and August 2006', Human Rights Watch, Febrer 2008

- Peace Movement Aotearoa

- Take action! CMC New Zeland.

El Ministeri de Defensa espanyol sentencia les bombes de dispersió

2008-07-18T13:01:00.005+02:00

La ministra de Defensa, Carme Chacón, va visitar el passat 8 de juliol l’acadèmia d’enginyers de l’exèrcit de terra a Hoyo de manzanares (Madrid). Durant la seva visita va anunciar una bona noticia: el Govern espanyol aprovarà aquest mateix mes una moratòria unilateral per prohibir la producció, l’ús, l’emmagatzematge, i la transferència de les famoses bombes de dispersió. El Ministeri de Defensa s’ha compromès a destruir les 5600 bombes de dispersió que acumulen les Forces Armades espanyoles començant a la tardor d’aquest any i durant els dos anys següents. Si tenim en compte que el passat 30 de maig 111 països van convenir un Tractat contra les bombes de dispersió a Dublín, i que marcava el termini de destrucció dels estocs en 8 anys ens hem d’alegrar de la decisió del Govern espanyol, que se situa entre els països més compromesos amb la destrucció dels estocs d’aquestes armes.

No obstant, aquest fet ens ha de fer reflexionar sobre la enorme quantitat de bombes de dispersió que s’apilen als magatzems de les Forces Armades i la seva utilitat, ja que oficialment l’exèrcit espanyol no n’ha fet servir mai, però n’ha produït un munt i sembla ser que la finalitat principal era el comerç i l’emmagatzematge.

Parlem doncs d’un tema tabú, el comerç d’armes és un dels mercats que més diners mou al món, podríem concloure en una lectura simplista que les armes són una necessitat en un planeta on regna la “llei del més ric”. Però no podem oblidar que dins d’un sistema basat en el consum, les necessitats en un alt percentatge són induïdes per les indústries que fabriquen el bé o servei. La indústria armamentística necessita les guerres perquè els seus productes siguin utilitzats o si més no siguin considerats com a necessaris, per si de cas. En el cas espanyol, les empreses Instalaza i Explosivos Alaveses (Expal) hauran de finalitzar la fabricació de bombes de dispersió i replantejar la seva activitat, després d’aquest cop humanitari internacional i sense l’aixopluc del Govern espanyol ja no els hi queden més arguments.

Cal reconèixer la feina de centenars d’associacions i ONG’s arreu del món que han treballat en xarxa a través de la Cluster Munition Coalition (CMC) i altres organitzacions, pressionant els polítics de torn, sensibilitzant la població i coordinant-se localment i mundialment per acabar amb aquesta arma que tant perjudica la població civil. Malgrat això, la convenció contra les bombes de dispersió encara no està signada, i per aconseguir que els Governs recordin que l’han de signar aquest proper desembre s’ha creat “El Tractat del Poble contra les Bombes de dispersió”, un text on s’exigeix als Estats l’acompliment d’aquest compromís i que es pot signar individualment a través d’un link a http://www.movimentperlapau.org/quisom.html.

Si voleu llegir la notícia a alguns mitjans que se n'han fet ressò:

http://www.europapress.es/epsocial/noticia-gobierno-destruira-arsenal-espanol-bombas-racimo-20080708162230.html

http://www.20minutos.es/noticia/399994/1/

http://www.publico.es/espana/120462/espana/adelanta/bombas/racimo

http://www.elpais.com/articulo/espana/Defensa/gastara/millones/destruir/5600/bombas/racimo/elpepiesp/20080709elpepinac_8/Tes

Si voleu veure el vídeo de l'anunci de la Ministra de Defensa:

Participem a la reunió de seguiment de la Conveció d'Ottawa

2008-06-13T14:11:00.001+02:00

Durant els dies 2 al 6 de juny es van celebrar a Ginebra les reunions de les comissions permanents de la Convenció d’Ottawa a les que vaig assistir com a representant de Moviment per la Pau. Aquesta Convenció, que prohibeix l’ús de les mines antipersonal, ha tingut un gran èxit (actualment 156 països són membres) però, malauradament, l’adhesió oficial a un tractat vigent no sempre és suficient per garantir que es respectin plenament les seves disposicions. Per això, al tractat d’Ottawa es preveuen tot un seguit de mecanismes per promoure la seva aplicació i per solucionar les seves controvèrsies. Els Comités permanents són alguns d’aquests mecanismes; són òrgans de treball creats per fer un seguiment acurat dels diferents aspectes de la Convenció. Existeixen diferents Comités permanents que fan el seguiment del funcionament de la Convenció, la destrucció d’existències, l’assistència a víctimes i la reintegració socioeconòmica, el desminatge, l’educació en el risc de les mines i la tecnologia d’acció contra les mines.

Durant les conferències de la setmana passada 106 Estats Membres i no Membres i 54 ONG varem assistir. Els Comités van preparar un seguit de preguntes als Estats afectats per les mines antipersonal davant les quals aquests havien de respondre amb molta coherència i detallant totes les accions que havien realitzat. També existeix la possibilitat de demanar pròrrogues pels terminis que tenien alguns països per realitzar la destrucció dels estocs i el desminatge i aquí és on va sorgir la controvèrsia. I és que 14 dels 20 Estats Membres que complien el termini per netejar de mines el territori sota la seva jurisdicció el 2009 van demanar pròrroga. La qualitat de les sol•licituds de les pròrrogues presentades va variar molt. Un exemple molt positiu va ser Jordània que va realitzar un informe molt complet amb moltes dades i amb objectius realistes però alhora ambiciosos. A l’altre extrem i com a exemple negatiu: Regne Unit, Senegal i Veneçuela que després dels 10 anys de temps que han tingut pràcticament no havien fet res i demanaven pròrrogues de 10 anys (Regne Unit) o de 5-6 anys (Veneçuela i Senegal).

En aquest moment, i quan alguns dels assistents vam començar a qüestionar-nos la funció del Tractat, van començar a intervenir les ONG. Especialment la ICBL va deixar el llistó molt alt. Va fer una crítica molt acurada i objectiva de cadascuna de les pròrrogues presentades, essent especialment dur amb els països ja esmentats. “Per què no han començat el desminatge encara després de 10 anys?” – va preguntar al Regne Unit i a Veneçuela - “Per què no es presenten totes les dades de forma acurada per poder realitzar una bona valoració? Per què no van exposar aquesta situació en reunions passades?”. Amb preguntes com aquestes, la ICBL va mostrar la seva disconformitat amb gran part de les pròrrogues i va pressionar al governs de forma contundent proposant, en alguns casos, l’escurçament de les pròrrogues i en d’altres la seva revisió total.

Tot i que mantinc un cert sentiment de decepció davant del no compliment dels terminis de desminatge de molts països, crec que el paper de les ONG va donar sentit al nostre treball i va exercir una pressió important per instar als governs a complir els acords del Tractat d’Ottawa.

Les ONG que fem el seguiment de la Convenció no ens podem adormir. Després del seu ressò inicial, els resultats dels primers terminis de compliment de les obligacions no són tant satisfactoris. Ara és un bon moment per continuar fent pressió i tots hem d’actuar, societat civil, governs, etc. perquè el problema de les mines antipersonal continua generant milers de víctimes i impossibilitant el desenvolupament a molts països del món.
Aconseguir un món lliure de mines!: aquest és l’objectiu principal de la Convenció. Assolir-lo dependrà de molts factors, del treball intens i contundent que facin els diferents agents i del grau d’autoritat dels organismes internacionals en matèria de Drets Humans.

Les idees, suggeriments i comentaris que sorgeixin de la població civil són molt importants per continuar endavant, us animo a dir què penseu de tot plegat.

L'ANUNCI

2008-06-05T19:30:00.004+02:00

Al mes d’octubre, Moviment per la Pau va establir contacte amb l’associació solidària Publicitarios Implicados. Una organització que ajuda a ONG més aviat petites a donar a conèixer les seves accions. Llavors es va gestar la idea de realitzar algun projecte que permetés a l’entitat fer ressò de la seva feina i estendre més el coneixement i el reconeixement de la problemàtica de les mines antipersonal entre la població.

Per a poder dur a terme aquesta tasca de conscienciació, l’associació va proposar rodar un espot que impactés de manera directa en la població. Creiem, realment, que ho han aconseguit. L’espot no només causa una reacció en tot aquell que el veu, sinó que remou consciències i, si més no, no deixa indiferent.

Nosaltres estem molt satisfets del resultat. A partir d'ara, aquest colom es convertirà en un element més de la nostra entitat.

Esperem que el veieu i ens dieu què en penseu.

Nou cop a la indústria de la guerra!! Més de 100 Governs aproven el Tractat Final contra les bombes de dispersió!!

2008-05-30T10:39:00.004+02:00

Si Espanya ratifica el Tractat les dues bombes de dispersió que es fabriquen al seu territori quedaran fora de joc!

Finalment a Dublín s’ha arribat a un consens, el text final que se signarà a Oslo al desembre ja té cara i ulls. La producció, l’ús, la transferència i l’emmagatzematge de bombes de dispersió quedaran prohibides a partir de la seva entrada en vigor, un cop que els estats signin el Tractat ja no podran utilitzar les armes (així els obliga la Convenció de Viena).

Un dels punts més importants és que es prohibiran totes les bombes de dispersió que existeixen a l’actualitat i que s’han estat utilitzat durant els últims 40 anys!!

El Tractat estableix mesures i terminis de destrucció dels arsenals, 8 anys després de la seva ratificació serà el termini màxim i qualsevol possible retard haurà de ser justificat davant les Nacions Unides. Malgrat que hi va haver pressions per aconseguir períodes de transició que hauria legitimat l’ús de les bombes de dispersió durant un període determinat, aquestes intencions no van ser acceptades ja que el Tractat era per prohibir aquestes armes i no per legitimar-les.

L’apartat que ha estat més reforçat ha estat el de l’assistència a les víctimes, s’estableix l’obligació de proporcionar assistència mèdica, rehabilitació i suport psicològic, també es tindran en compte les variables de sexe i edat. Els estats membres contrauen obligacions clares pel que respecta la cooperació i l’assistència internacional per a les víctimes i els països afectats. Cada estat membre haurà de desenvolupar un pla nacional d’acció, calendari i pressupost i si és necessari aconseguir ajuda internacional.

En el text aprovat la transparència dels governs per mostrar l’estat dels seus arsenals tindrà un paper clau, en un termini màxim de 3 mesos després de la ratificació els Estats hauran de lliurar un informe de situació al Secretari General de l’ONU. Hauran de detallar el nombre de bombes de dispersió que tenen i les seves característiques tècniques, els programes de reconversió o desmantellament de les seves instal•lacions i fàbriques, els progressos realitzats en la destrucció, etc. Aquest informe s’haurà d’actualitzar anualment.

Però a Dublín no van ser tot flors i violes, el senyors de la guerra més poderosos no volien cedir els seus privilegis militars a la justícia internacional, els que més pressió van exercir van ser els nostres amics de l’altra banda de l’oceà atlàntic: els EEUU. Tot i que ni tan sols participaven en l’elaboració del

Tractat perquè des de bon principi van deixar molt clares les seves intencions de no signar-lo, van exercir molta pressió en l’apartat de les operacions conjuntes degut a les seves aliances militars. Deixar la porta oberta a que els estats ratificats del Tractat poguessin realitzar operacions militars conjuntes, en les que estiguin presents les bombes de dispersió, amb països no signants del Tractat era un dels perills que s’ha confirmat. Malgrat que en aquest assumpte no ha estat possible prohibir d’una manera absoluta les maniobres conjuntes, s’ha lluitat molt per establir condicions per a que no es puguin utilitzar aquestes armes (almenys legalment).

No obstant les interferències dels que defensen l’ús de les bombes de dispersió per als seus interessos governamentals, el text final va rebre un ampli suport que estigmatitza moralment aquest tipus d’armament i el seu ús.

On són els criteris humanitaris del govern espanyol?

2008-05-23T02:01:00.002+02:00

La posició que Espanya segueix mantenint a les negociacions que tenen lloc a Dublín per a consensuar un tractat que prohibeixi les bombes de dispersió no està essent tant satisfactòria com esperàvem. Hi ha dos punts bàsics en què no està actuant com caldria que ho fes.

En primer lloc, quant a la definició de què es considera munició de dispersió que serà prohibida pel nou instrument internacional, per bé que el govern espanyol està d'acord en la prohibició d'aquest tipus d'arma, no està a favor de la prohibició total i, per això, ha presentant una proposta en l'article 2, el que tracta de les definicions, per tal de permetre excepcions que faran que algunes municions de dispersió quedin excloses de l'objecte del tractat i, per tant, de la prohibició.

La part més important de la proposta presentada per Espanya¹ és la següent:

Una munición o submunición equipada con un mecanismo de autoseguridad, que, combinado con el mecanismo de funcionamiento normal, garantice que el número de artefactos defectuosos y peligrosos que causen daños inaceptables a no combatientes sea prácticamente igual a cero. Además, dicha munición o submunición explosiva deberá estar pintada y marcada de manera que se distinga del terreno y advierta de su peligrosidad.

Amb aquest text s'està, de fet, legitimant la producció, ús i transferència de totes aquelles bombes de dispersió que compleixin les condicions descrites les quals, curiosament, coincideixen totalment amb les bombes de dispersió (MAT-120) que actualment fabrica l'empresa espanyola Instalaza, que les vèn a Finlàndia i a Espanya. Per tant, Espanya no demana la prohibició total de les hombes de dispersió sinó que deixa la porta oberta a la producció de noves armes d'aquesta mena i molt especialment la d'una que, tot i que Espanya i Instalaza diuen que no causa cap dany a la població civil (“...pràcticament igual a cero”), no ha estat mai utilitzada en combat i per tant, és impossible assegurar-ho.

Les raons que dóna el govern espanyol per mantenir aquesta posició no són valides per a nosaltres, no són vàlides per a les víctimes (sobrevivents i familiars de morts) que han patit la potència, indiscriminació i horror d'aquestes bombes que no distingeixen entre civils i militars, entre una instal·lació militar i una casa, entre un nen i un adult. Els arguments de la desactivació i destrucció (l'anomenada “autoseguridad” o sD2 per a l'empresa que les fabrica) no són cap garantia de no afectar població civil quan són llançades ni de no provocar algun accident després dels atacs, si no han esclatat en arribar a terra.

El 98% de les víctimes de municions de dispersió són civils, 40% és el percentatge d'error que han arribat a tenir algunes d'elles, uns 30 països dels més pobres del món estan contaminats per tones de submunicions sense esclatar fabricades i llençades (en la majoria dels casos) per exèrcits dels països més rics. Aquests son fets intolerables des del punt de vista humanitari, l'únic punt de vista que hauria de guiar les negociacions del nou tractat, un punt de vista que hem d'anar recordant al govern espanyol.

El segon punt en què Espanya no ha adoptat la posició que cal és en l'article 1 c) de l'esborrany del tractat, el qual preveu que tampoc no es puguin fer servir municions de dispersió en operacions militars conjuntes en les que un dels Estats participants sigui part del Tractat i un altre no ho sigui. Es clar que si mai, sota cap circumstància es permet l'ús de municions de dispersió, la participació en una operació conjunta no pot ser l'escut que justifiqui l'acceptació de l'ús per part d'un altre país, o fins i tot la planificació d'una estratègia militar en qué es vulguin fer servir. El simple coneixement del fet que un país vol fer servir municions de dispersió en una acció militar, hauria d'obligar a qualsevol Estat Part de la nova convenció a no participar-hi de cap manera.

Per això, és totalment inacceptable la proposta presentada per Marroc amb el suport d'entre d'altres països (la majoria europeus, membres de la OTAN) i que diu el següent:

Esta disposición no impide la mera participación en la planificación o la ejecución de operaciones, ejercicios u otras actividades militares llevadas a cabo por las Fuerzas Armadas o por un ciudadano de uno de los Estados Parte de esta Convención y realizadas conjuntamente con las Fuerzas Armadas de Estados no Parte de esta Convención que lleven a cabo actividades prohibidas en virtud de la presente Convención, 1 siempre y cuando los Estados no Parte expliquen a los Estados Parte participantes en la planificación o ejecución de las operaciones la necesidad militar de llevar a cabo dichas actividades, y tengan en cuenta las inquietudes humanitarias planteadas en esta Convención. Los Estados Parte se abstendrán de participar en actividades prohibidas en virtud de esta Convención en cualquier operación militar conjunta con Estados no Parte.

Si arribés a aprovar-se aquesta proposta, podria desvirtuar en gran mesura el tractat.

1El text sencer està a: http://www.clustermunitionsdublin.ie/pdf/CCM67_002.pdf

Exèrcits garants de la pau?

2008-05-08T11:25:00.003+02:00

Aquesta és una de les majors fal·làcies que ens volen fer creure, sobre tot en el món occidental: els exèrcits d'avui en dia intervenen per garantir la pau, per ajudar la població civil, per evitar violacions de drets... Hi ha dos errors en aquesta concepció: ni és cert, ni és el paper que haurien de tenir els exèrcits. Com a pacifista, crec fermament que els exèrcits no haurien d'existir, però, utopia a banda, els exèrcits existeixen i no estan formats ni instruïts per fer res de tot això que ens volen fer creure.

La Junta Militar de Birmània està posant impediments al lliurament de l'ajut humanitari internacional, només accepta ajut de “països amics”, hi ha ajut internacional (no nacional de diversos països) esperant a les fronteres, centenars de professionals de l'ajut a la població en situacions d'emergència esperant per poder entrar i desenvolupar la seva feina. Mentre, molts milers de cadàvers suren a les aigües de les zones afectades, les malalties amenacen als sobrevivents, l'alimentació i l'aigua escasseja, i l'exèrcit s'ho mira, enganya i fa encara més difícil la situació.

Per damunt de sobiranies i lleis nacionals hi ha els drets humans, el dret a la vida, el dret al benestar, el dret a l'habitatge. Són drets sense fronteres, drets fonamentals de l'home, drets globalment acceptats per tots els països que reconeixen a la Carta de les Nacions Unides que “realitzaran la cooperació internacional en la solució de problemes internacionals de caràcter econòmic, social, cultural o humanitari” Potser seria hora que l'ONU es plantegés portar davant un Tribunal internacional personatges com aquests que ara estan prenent les decisions a Birmània i contravenint les normes internacionals de drets humans.

Còm en diran de totes aquestes morts? Danys col·laterals? Aquest malauradíssim terme encunyat per un altre exèrcit que es creu el major garant de la pau del món i per això decideix de tant en tant envair i atacar països en nom de la maltractada pau sovint a servit per justificar l'injustificable! Encara bó que a Birmània no hi ha petroli!

Danys col·laterals derivats molt sovint de l'ús d'un arma vergonyant: les bombes de dispersió que continuen utilitzant els exèrcits amb una incidència del 98% de víctimes civils. Val la pena recordar, en aquests moments en què estem veient com “intel·ligència militar” són (com deia Groucho Marx) termes sovint antagònics, a partir del dia 19 de maig, a Dublín s'haurà de signar el text que prohibeixi aquestes bombes, i que segueixen havent-hi moltes pressions per part dels països que en fabriquen i n'utilitzen i per part de les empreses armamentistes per tal que aquest text no sigui complet i contingui excepcions inadmissibles. Us animem un cop més a signar el Manifest contra aquestes armes, que trobareu a www.stopbombesdispersio.org

En solidaritat amb el poble birmà.

VIDEOCONFERÈNCIA 10 DE MARÇ DE 2008 - ESCOLA SAGRAT COR

2008-04-25T12:06:00.005+02:00

Aquí teniu el vídeo amb les intervencions dels alumnes de l'escola Sagrat Cor de Barcelona el dia de la Videoconferència que vam celebrar el 10 de març de 2008.

Aquests nois i noies, després d'haver pogut escoltar directament l'experiència de joves com ells que, malhauradament, han patit un accident de mina, ens expliquen què els ha semblat i com s'han sentit.

Volem així que conegueu la gran experiència positiva que suposa assistir a una videoconferència. Per què ens acompanyeu a les pròximes!

19 d’abril, Dia Global contra les bombes de dispersió

2008-04-22T13:27:00.007+02:00

Aquest dissabte passat s’ha celebrat el Dia Global contra les bombes de dispersió, malgrat que la paraula “celebració” no és la més adient quan parlem d’una qüestió tan seriosa com són les bombes de dispersió. Les bombes de dispersió són grans contenidors que un cop llençats deixen anar de desenes a centenars de petites bombes, anomenades submunicions. El problema més greu apareix perquè fins a un 30% d’aquestes submunicions no exploten quan cauen a terra, quedant al terreny (camps de conreu, zones habitades, camins o carreteres, etc.) amenaçant la vida dels civils, alterant la seva vida quotidiana, impedint que facin ús dels seus mitjans de vida. Desgraciadament 1 de cada 3 víctimes derivades de l’explosió d’una submunició de bomba de dispersió és menor d’edat, ja que són els més vulnerables a l’hora d’agafar, manipular o jugar amb les submunicions sense precaució.

La Campanya internacional contra les bombes de dispersió es troba en un moment decisiu, ja que el proper mes de maig a Dublín s’acabarà d’elaborar un Tractat Internacional per a la prohibició de la producció, l’ús, l’emmagatzematge i la transferencia d’aquestes bombes.

El Dia Global ha tingut ressó a tots els Continents, passant per paísos tan llunyans com Argentina, Tajikistan, Sud-Àfrica, Noruega, Cambodia, Canadà, Chile, etc. A Barcelona, Moviment per la Pau va convocar una concentració contra les bombes de dispersió a la plaça Sant Jaume i va repartir informació entre els assistens i els ciutadans o visitants que passejaven per la plaça de l’ajuntament. El rebuig a aquestes bombes es va escenificar amb una “performance” simulant la caiguda de víctimes degut al llançament de submunicions de bomba de dispersió, i la posterior congelació amb les mans alçades dels assistents demanant la prohibició sense excepcions.

Per descomptat, les armes en general són instruments que tenen com a objectiu demostrar i executar el poder de qui les utilitza, i de potenciar el sentiment de por per a mantenir les persones o societats controlades i atemorides davant aquest poder destructor de vida, pau i desenvolupament. Resulta difícil acceptar que les armes encara siguin legals, sobretot des de la perspetiva dels anomenats “països democràtics”, per això hem d’avançar cap a la il.legalització de les armes, usant en la mesura del possible els camins de la Diplomàcia com va succeïr l’any 1996 amb el Tractat d’Otawa que prohibia la producció, l’ús, l’emmagatzematge i transferència de les mines antipersonal.

Per saber més sobre la Campanya contra les bombes de dispersió a Espanya visiteu http://www.stopbombesdispersio.org/ o la campanya inetrnacional http://www.stopclustermunitions.org/

El Consell de Drets Humans inicia un mecanisme de revisió periòdica de països

2008-04-08T13:04:00.005+02:00

El dia 7 d'abril de 2008 el Consell de Drets Humans de l'ONU va iniciar un mecanisme d'avaluació periòdica de les condicions de les garanties fonamentals al que s’hauran de sotmetre tots els països. Bahrein serà el primer avaluat, seguit per Ecuador.

Aquest mecanisme va ser establert el 2007 per l'òrgan de les Nacions Unides amb l'objectiu d’abarcar a tots els països de manera imparcial.

Segons aquest sistema, i a partir de diferents informes fets per diversos organismes, els Estats membres de l'ONU rebran després una sèrie de recomanacions sobre els punts febles en la protecció i respecte dels drets humans.

Més informació al Centro de Noticias ONU

4 D’ABRIL DE 2008 – DIA MUNDIAL CONTRA LES MINES ANTIPERSONAL

2008-03-31T11:31:00.004+02:00

Amb motiu del Dia Internacional contra les Mines Antipersonal, Moviment per la Pau té el plaer de convidar-vos a una jornada de reflexió a Casa Amèrica Catalunya a les 19.00h.
Per la sessió comptarem amb la presència de personalitats tant de l’àmbit nacional com internacional implicades en el treball amb víctimes de MAP i MUSE i actors armats no estatals. A més, presentarem en primícia l’espot rodat gràcies a l’agència de publicitat Publicitarios Implicados i acabarem l’acte amb una copa de cava amenitzada per la música del cantautor colombià Leonardo Rúa, exiliat a Barcelona per haver criticat les violacions dels drets humans al seu país.

Presentació de l’acte:
Ramon Panyella

(President de Moviment per la Pau)

Presentació spot:
Richard Wakefield

(Director creatiu i Director de Publicitarios Implicados)

Taula rodona:
Amparo Rosa Salas

(Becària de la CCCM – treballa amb víctimes de
MAP i MUSE)
Armel Séby

(Membre de la ONG suïssa Geneva Call, que treballa amb actors armats no estatals que fan servir MAP)
Maria Josep Parés

(Coordinadora General de Moviment per la Pau)

Divendres, 4 d’abril de 2008 a les 19.00h
Casa Amèrica
C/ Còrsega, 299, entresòl

VIDEOCONFERÈNCIA “SOBREVIVENTS DE MAP I MUSE ENS EXPLIQUEN LA SEVA EXPERIÈNCIA”

2008-03-04T11:33:00.003+01:00

Moviment per la Pau realitzarà el 10 de març de 2008 entre les 15.15h i les 17.15h la videoconferència “Sobrevivents de MAP i MUSE ens expliquen la seva experiència” a l’escola Sagrat Cor de Barcelona, amb un centenar d’estudiants de primer d’ESO i segon de Batxillerat.

L’activitat començarà amb una xerrada de presentació a càrrec de Lídia Tovar, responsable de sensibilització de Moviment per la Pau, uns minuts abans de començar la videoconferència per poder contextualitzar als joves en la situació que es troba actualment Colòmbia. Posteriorment, es donarà pas a la connexió via satèl·lit amb Colòmbia.
Els alumnes de l’escola Sagrat Cor de Barcelona podran parlar amb víctimes de mines antipersonal i de munició sense esclatar beneficiàries del projecte de Moviment per la Pau i professionals de la Campaña Colombiana Contra Minas (entitat contrapart del projecte).

El projecte pretén apropar els joves a una altra realitat del conflicte colombià: el de les víctimes que pateixen les conseqüències de les MAP i MUSE. Aquesta és una dimensió de la guerra que sovint queda oculta però que es cobra cada dia noves víctimes i que no veu una solució a curt termini. De les 5.152 víctimes que hi ha al país, en el 95% dels casos les víctimes són civils que treballen en zones rurals allunyades dels centres hospitalaris i que es veuen obligades a abandonar la seva feina en quedar-se mutilats.

Pensem que aquesta proposta de posar en contacte dues realitats diferents de dos països llunyans però en certa manera vinculats, farà possible treure encara més profit del projecte de cooperació i completar la sensibilització rebuda pels nois i noies de Catalunya, posant-los en contacte amb la part més humana del problema.

RECORDEU:

10 DE MARÇ de 15.15h – 17.15h
Escola Sagrat Cor
c/ Diputació, 326

Negociacions a Wellington per a la prohibició de les bombes de dispersió

2008-03-03T10:39:00.004+01:00

Un pas històric cap a un Tractat per la prohibició de les bombes de dispersió
Després d'una setmana de negociacions, 82 països decideixen seguir endavant. Després d'una setmana de negociacions diplomàtiques, les veus de les víctimes i dels estats més compromesos han prevalgut a Wellington. Els països presents a Wellington han aprovat un esborrany del Tractat de prohibició de bombes de dispersió que serà sotmès a negociacions formals a Dublín, el proper mes de maig. L'anomenada “Declaració de Wellington” estableix la prohibició de les bombes de dispersió, l'assistència a les víctimes i la neteja dels territoris afectats.

Font: CMC Barcelona - http://www.stopbombesdispersio.org/