Avui ha començat a Laos la Primera Reunió d'Estats Part del Tractat d'Oslo, el qual va entrar en vigor el passat dia 1 d'agost. Després d'anys de feina intensa, d'esforços inesgotables i dures negociacions, Estats, Organitzacions Internacionals i ONG d'arreu del món ens trobem a Vientiane per a començar a donar forma a l'aplicació àmplia i total de tots els articles de la Convenció que prohibeix les bombes de dispersió. Moviment per la Pau ha estat treballant amb les altres ONG a través de l'actual Coalició Mundial contra les Bombes de Dispersió (CMC-Cluster Munition Coalition) ja des de l'inici, en una primera reunió molt poc nombrosa a Dublín on intentàvem definir una estratègia d'acció per a aturar la utilització de bombes de dispersió, les quals causaven danys humanitaris inacceptables a la població civil. Després, el novembre de 2003, es va crear la CMC que, des d'aleshores i especialment des del 2007, ha contribuït fortament a assolir la prohibició d'aquesta arma. Ara, amb un miler de participants, Moviment per la Pau és l'única representació de la societat civil catalana i de l'Estat espanyol a Laos.
Han estat anys de moltes reunions, viatges, informes, lleis, resolucions, contactes, telèfons, ordinadors, correus electrònics... una part de la feina que ha estat, i continuat essent, bàsica però que no ho és tot.
Cada cop que tinc l'oportunitat de fer una visita de terreny, no me la perdo. Sempre que parlo amb les persones afectades, que veig d'a prop la causa de la seva tragèdia, de la seva situació torno als motius perquè un dia vaig decidir dedicar-me a això.
Ahir pel matí, ben d'hora, varem anar a l'aeroport, un avió ens va dur a Xiengkhuang, la província més contaminada per submunicions de dispersió i altres restes explosives de guerra, que provenen dels bombardejos dels Estats Units que van arrasar Laos ara fa 40 anys, amb més de 2 milions de bombes i més de 270 milions de municions en més de 20.000 missions. Sí, no m'he equivocat amb les xifres, són aquestes...
Ahir, en la presentació del seu llibre “Voices from the Plain of Jars”, Fred Branfman va dir: “Els Estats Units no varen bombardejar Laos perquè odiés la seva gent (..), simplement no els consideraven éssers humans”. La veritat, ha de ser això tan innombrable el que va passar perquè si no, no es pot entendre que cap ésser humà fos capaç de fer el que ells varen fer, el que jo vaig testimoniar ahir. Vaig caminar, no sense certa por (i després d'haver signat un document eximint de responsabilitat al govern de Laos per qualsevol accident que pogués ocórrer en el què em demanaven el meu grup sanguini per si de cas), per un camí prèviament netejat amb les restes evidents de les restes explosives que hi havia hagut amb una gran quantitat a ambdues bandes de restes explosives ja identificades i preparades per a fer-les esclatar de manera controlada. N'hi havia tantes i tan a prop les unes de les altres que si haguéssim hagut de passar entre elles enlloc de pel camí, jo no hauria gosat fer-ho tot i que estaven molt ben assenyalades.
I semblen tan inofensives, no transmeten sensació de perill, sembla que puguis agafar-les sense perill... quina crueltat! No vull ni imaginar les persones que no saben el que són i el que fan i que sovint passen per contrades similars i que un dia en veuran una i potser l'agafaran...
Definitivament, de tant en tant, ens cal fer-ho això, deixar els ordinadors i les reunions i acostar-nos tant com sigui possible, a l'arrel del problema, que ens torna a la realitat, a donar sentit, amb totes les lletres, a allò que fem.
Espero que els representants de governs que també van tenir o tindran l'oportunitat d'anar a terreny i ara tornen a ser a la plenària de la Conferència, sentissin aquella mateixa soledat, perill i tristesa en un paratge tan bonic com en el que érem ahir, i com s'ha dit diversos cops aquest matí a l'inici de la reunió, facin possible que aquesta dècada sigui la dècada en què s'acabi el flagel de les municions de dispersió.
Entrades
