CRISI, SÍ, PERÒ NO NOMÉS ECONÒMICA.

Abans d'escriure aquest text per al blog, anava a documentar-me una mica amb xifres i dades estadístiques, però al final no ho he fet, no he volgut fer-ho. M'he perdut en els milers de milions d'euros, de dòlars, de lliures esterlines... A més, d'economia no n'entenc ni un borrall, jo entenc de raonar, de lògica i de drets humans.
Diuen que la crisi financera, econòmica, és molt greu, i m'ho crec. Diuen que encara n'hi ha per temps, i m'ho crec. Sento que els màxims responsables dels països industrialitzats no paren de reunir-se, de trobar-se, d'enginyar solucions i, fent esforços comuns, per superar aquesta situació... i llavors se'm barregen els sentiments: sorpresa, satisfacció, ràbia i temor.
Sorpresa perquè veig que sí són capaços de fer-ho, de parlar, de posar-se d'acord. No ha fan per trobar solucions comunes a la fam, a les guerres, al medi ambient i d'altres temes menors, però sí que, quan l'estat del benestar del capitalisme radical està en perill de mort, tots fan corredisses amunt i avall per curar-lo. Satisfacció perquè veig que aquests esforços tenen resultats i que el “pare Estat” mundial ha despertat per fer front al mal comú i sembla que satisfactòriament. Ràbia perquè tots aquests milers de milions d'euros, de dòlars, de lliures esterlines han aparegut per ajudar a bancs i grups financers que durant molts anys han estat enriquint de manera insultant uns quants, que han pres decisions arriscades, sense senderi que es dirigien al caos actual amb els diners de les persones del món, que han fet viure aquestes persones per damunt de les seves necessitats i possibilitats i que, acompanyats per totes les perversitats d'aquest sistema econòmic (consumisme brutal, creació de necessitats super supèrflues, pressió constant de la publicitat, valoració exacerbada de la persona pel que té i no pel que és) ens han portat on som ara. Ràbia perquè amb una inversió molt menor, fa anys que es podrien haver fet moltes coses per a erradicar la fam del món i per posar remei a mals exportats a l'Àfrica i d'altres parts del món que fa dècades que viuen en crisi (financera, econòmica, humanitària). Ràbia perquè moltes empreses que fins ara han tingut guanys milionaris, estan trobant en la crisi l'excusa perfecta per fer fora milers de treballadors, per prendre mesures restrictives que van més enllà del què seria raonable per adaptar-se a aquesta situació, per què no fan servir els estalvis (com ens demanen els governants a la gent “del carrer”) dels guanys d'anys anteriors i fan un esforç solidari per mantenir les plantilles i les condicions de treball, i col·laborar a fer front a la crisi? I els governs? Per què no aproven lleis amb vigència temporal per evitar que això passi i posant requisits molt més estrictes per acceptar expedients de regulació i mesures d'aquest tipus que presenten les empreses? O seguiran fent un paper d'estrassa com està fent la nostra Conselleria de Treball amb el tema de Nissan, per exemple?
Temor. Temo que els principals retalls pressupostaris que es faran, per causa de la crisi, seran en les partides d'ajut internacional al desenvolupament, en les partides de protecció al medi ambient, en les partides (si n'hi hagués, de fet, n'hi hauria d'haver) per acabar amb la fam al món, per evitar que malalties que fa segles estan erradicades en aquesta banda del món, segueixin matant persones a l'altra banda, per lluitar contra la prostitució infantil, contra el reclutament de menors, contra els efectes de les mines antipersonal i altres restes explosives de guerra, etc, etc, etc. Temo que, un cop més, qui patirà més les conseqüències de les crisis del “primer món”, serà la gent dels “altres mons”, però això sí, tothom tranquil, el “pare Estat” vetlla per nosaltres! Però, sap el pare Estat quines són les veritables necessitats de la humanitat? I si ho sap, per què no fan el que han de fer els líders mundials? Per què això no son capaços de fer-ho? Simplement, no ho volen.