La posició que Espanya segueix mantenint a les negociacions que tenen lloc a Dublín per a consensuar un tractat que prohibeixi les bombes de dispersió no està essent tant satisfactòria com esperàvem. Hi ha dos punts bàsics en què no està actuant com caldria que ho fes.
En primer lloc, quant a la definició de què es considera munició de dispersió que serà prohibida pel nou instrument internacional, per bé que el govern espanyol està d'acord en la prohibició d'aquest tipus d'arma, no està a favor de la prohibició total i, per això, ha presentant una proposta en l'article 2, el que tracta de les definicions, per tal de permetre excepcions que faran que algunes municions de dispersió quedin excloses de l'objecte del tractat i, per tant, de la prohibició.
La part més important de la proposta presentada per Espanya és la següent:
Una munición o submunición equipada con un mecanismo de autoseguridad, que, combinado con el mecanismo de funcionamiento normal, garantice que el número de artefactos defectuosos y peligrosos que causen daños inaceptables a no combatientes sea prácticamente igual a cero. Además, dicha munición o submunición explosiva deberá estar pintada y marcada de manera que se distinga del terreno y advierta de su peligrosidad.
Amb aquest text s'està, de fet, legitimant la producció, ús i transferència de totes aquelles bombes de dispersió que compleixin les condicions descrites les quals, curiosament, coincideixen totalment amb les bombes de dispersió (MAT-120) que actualment fabrica l'empresa espanyola Instalaza, que les vèn a Finlàndia i a Espanya. Per tant, Espanya no demana la prohibició total de les hombes de dispersió sinó que deixa la porta oberta a la producció de noves armes d'aquesta mena i molt especialment la d'una que, tot i que Espanya i Instalaza diuen que no causa cap dany a la població civil (“...pràcticament igual a cero”), no ha estat mai utilitzada en combat i per tant, és impossible assegurar-ho.
Les raons que dóna el govern espanyol per mantenir aquesta posició no són valides per a nosaltres, no són vàlides per a les víctimes (sobrevivents i familiars de morts) que han patit la potència, indiscriminació i horror d'aquestes bombes que no distingeixen entre civils i militars, entre una instal·lació militar i una casa, entre un nen i un adult. Els arguments de la desactivació i destrucció (l'anomenada “autoseguridad” o sD2 per a l'empresa que les fabrica) no són cap garantia de no afectar població civil quan són llançades ni de no provocar algun accident després dels atacs, si no han esclatat en arribar a terra.
El 98% de les víctimes de municions de dispersió són civils, 40% és el percentatge d'error que han arribat a tenir algunes d'elles, uns 30 països dels més pobres del món estan contaminats per tones de submunicions sense esclatar fabricades i llençades (en la majoria dels casos) per exèrcits dels països més rics. Aquests son fets intolerables des del punt de vista humanitari, l'únic punt de vista que hauria de guiar les negociacions del nou tractat, un punt de vista que hem d'anar recordant al govern espanyol.
El segon punt en què Espanya no ha adoptat la posició que cal és en l'article 1 c) de l'esborrany del tractat, el qual preveu que tampoc no es puguin fer servir municions de dispersió en operacions militars conjuntes en les que un dels Estats participants sigui part del Tractat i un altre no ho sigui. Es clar que si mai, sota cap circumstància es permet l'ús de municions de dispersió, la participació en una operació conjunta no pot ser l'escut que justifiqui l'acceptació de l'ús per part d'un altre país, o fins i tot la planificació d'una estratègia militar en qué es vulguin fer servir. El simple coneixement del fet que un país vol fer servir municions de dispersió en una acció militar, hauria d'obligar a qualsevol Estat Part de la nova convenció a no participar-hi de cap manera.
Per això, és totalment inacceptable la proposta presentada per Marroc amb el suport d'entre d'altres països (la majoria europeus, membres de la OTAN) i que diu el següent:
Esta disposición no impide la mera participación en la planificación o la ejecución de operaciones, ejercicios u otras actividades militares llevadas a cabo por las Fuerzas Armadas o por un ciudadano de uno de los Estados Parte de esta Convención y realizadas conjuntamente con las Fuerzas Armadas de Estados no Parte de esta Convención que lleven a cabo actividades prohibidas en virtud de la presente Convención, 1 siempre y cuando los Estados no Parte expliquen a los Estados Parte participantes en la planificación o ejecución de las operaciones la necesidad militar de llevar a cabo dichas actividades, y tengan en cuenta las inquietudes humanitarias planteadas en esta Convención. Los Estados Parte se abstendrán de participar en actividades prohibidas en virtud de esta Convención en cualquier operación militar conjunta con Estados no Parte.
Si arribés a aprovar-se aquesta proposta, podria desvirtuar en gran mesura el tractat.
