BOGERIA COL.LECTIVA

Des que Israel va llançar la primera bomba sobre la franja de Gaza, perquè, varen dir, volien aturar el llançament de coets al seu territori per part de Hamàs, han passat 17 dies; temps suficient perquè hagin mort prop d'un miler de persones i els ferits siguin incomptables. Temps suficient perquè un país que ha decidit des de fa anys que l’Organització de Nacions Unides no significa res per a ells, ni les seves decisions l'obliguen moralment ni legal a respectar els drets que aquesta organització mira de defensar, hagi abocat de manera totalment desmesurada i sagnant la seva forta maquinaria de guerra matant, sobretot, població civil. Diuen que és per aconseguir que la seva població visqui en pau... a quin preu? Que la població veïna mori?

Res no justifica la violència, per cap banda. Res no justifica, encara menys, l'acarnissament d'un Estat fortament armat contra un poble la força militar del qual, malgrat tot, és limitada.

S'han violat tants drets humans, tantes disposicions del Dret Internacional Humanitari en aquests 17 dies que fins i tot el Comitè Internacional de la Creu Roja (que, normalment, excusat en la seva neutralitat, no es pronuncia) ha dit que el que està fent Israel no té cap mena de justificació. Hi ha hagut atacs a vehicles i edificis de les Nacions Unides, a centres educatius, a zones habitades per persones que es troben en una ratera perquè no tenen escapatòria possible ja que tots els camins per sortir de l'infern estan tancats. S'està impedint l'ingrés regular de l'ajut humanitari a la zona, es fan servir armes tan controvertides com el fòsfor blanc que, segons el DIH, no es pot fer servir en zones civils.

I, cap on hem de mirar a l'hora de trobar responsabilitats? Si les cerquem totes, probablement ens marejarem de tant girar el cap. De la situació de crisi humanitària total actual (no crec que, a hores d'ara, ningú tingui la poca vergonya de negar-la) la tenen, indubtablement, els qui governen Israel i han donat les ordres que han porta la zona a aquesta situació. De la intransigència, l'entossudiment i no voler escoltar què els diuen veus assenyades, en són responsables a parts iguales Israel i Hamàs. D'haver deixat després de més de mig segle que les coses hagin arribat en aquest punt, la responsabilitat cal cercar-la en la comunitat política internacional, des dels països europeus fins als països àrabs, passant, evidentment, pels Estats Units, els grans valadors i mestres dels mètodes d'Israel. Tots ells, dins i fora de l'ONU, en grup o individualment han afavorit les greus desigualtats de la zona, la discriminació i l'odi que han portat a on som ara. Per quan un Estat Palestí d'acord amb criteris de justícia? Per quan deixar de girar l'esquena als assentaments il·legals? Per quan deixar de finançar grups que només entenen el llenguatge de les armes?

La utilització de les armes i el menyspreu per la vida d'altres éssers humans que porta a la seva mort és una cosa que, per definició, em repugna. És molt fàcil ser valent amb una arma a la mà; ho hem vist al llarg de la història en tots els països del món. I què difícil és ser valent per deixar les armes a una banda i dialogar, i mirar de solucionar les diferències sense abusos, sense perdre el respecte a l'ésser humà, sense cometre violacions dels drets fonamentals! Però, ni tan sols ara, davant d'aquesta barbàrie, no sé si qui en té la responsabilitat serà capaç de mirar de posar fi d'una vegada i per sempre a tot això, i fer-ho d'una manera seriosa, mirant, per damunt d'interessos econòmics i polítics, pel benestar i el gaudi dels drets fonamentals de les persones.