Exportacions espanyoles d'armament 2000-2009

Tot i que a molts de nosaltres ens sorprendrà, les exportacions espanyoles d’armament del 2009 han estat les més elevades de la història d’Espanya. Representant el 4% de les exportacions mundials i el 0,9% del total de la balança comercial espanyola. L’estudi realitzat pel centre d’Estudis per la Pau mostra com en els deu últims anys (des del 2000) el volum de les exportacions de materials de defensa no ha parat de créixer. Les exportacions del 2009 van ser un 44% superiors a les del 2008 i un 871% respecte l’any 2000. La tendència espanyola, per tant, és alcista, però la mundial dibuixa oscil·lacions. L’any 2009 es va exportar un 0,55% menys que el 2008 i un 25% més que l’any 2000. La tendència mundial d’aquest mercat d’armament ve determinada pel comportament de les exportacions d’Estats Units i Rússia, ja que entre aquests dos països controlen entre el 50-60% del mercat.

Les exportacions espanyoles de 2009 tenen un valor de 1.347 milions d’euros, i en el context dels 10 anys suposen una mitjana anual de 498 milions d’euros. Espanya es va situar en la sisena posició com a exportador mundial, darrera dels EUA, Rússia, Alemanya, França i el Regne Unit. En els últims anys, els tres tipus de material de defensa més venuts han estat: les aeronaus militars, els vaixells de guerra i els equips de formació d’imatge o contramesures. Les aeronaus militars representen el 32% del total; els vaixells de guerra un 30% i els equips de formació d’imatge o contramesures (que inclouen càmeres, sensors de radars i equips d’infrarojos, entre d’altres), representen l’11%. Per tant, els tres productes junts sumen el 73% del total de les exportacions mundials. La resta està repartit entre combustibles, explosius, bombes, coets, míssils, amfibis, blindats i municions. Gran part de les exportacions realitzades han tingut com a destinació països en situació sensible o delicada, és a dir, amb existència de conflictes latents i/o amb vulneració dels drets humans. Alguns d’aquests països han estat: Colòmbia, Marroc, Rwanda, Índia i Turquia. La informació facilitada pel Govern Espanyol al Registre d’Armes Convencionals de Nacions Unides sobre les seves transferències d’armes al 2009, recull l’exportació d’una fragata de guerra a Noruega, un submarí a Malàisia i deu vehicles blindats de combat a Ghana. En cap moment l’informe recull o expressa els criteris seguits per declarar solament aquestes tres exportacions i no la resta d’armament pesat. Però aquestes exportacions per part d’Espanya a països vulnerables, va clarament en contra de la “Ley de comercio exterior de material de defensa y doble uso”. Una llei que es va aprovar el desembre de 2007 i que obligaria a denegar exportacions a països sancionats per nacions Unides, països amb una manifesta inestabilitat política i democràtica, països que es trobin en conflicte armat, que vulnerin els drets humans dels seus ciutadans, que no condemnin el terrorisme o que prioritzin la despesa pública en material de defensa per sobre de la despesa social, com ara educació i sanitat. A la vista d’això no queda clar com s’han d’interpretar exportacions a països com el Marroc, Turquia, Aràbia Saudita, Equador o Pakistan. Però també s’exporta a països que intervenen en conflictes, com Estats Units i Regne Unit que mantenen tropes d’ocupació il·legal a Iraq i Afganistan.

Redactat per Anna Roldán pel programa de ràdio Bonobolitza't de març de Joves de Moviment per la Pau

Font: Centre Delàs

Grups d'arreu del món exigeixen als Estats Units que prohibeisin les mines antipersonal

El Tractat de Prohibició de les Mines fa 12 anys avui

Ginebra, 1 de març de 2011 – Grups de la societat civil d'arreu del món demanen als Estats Units que prohibeixin les mines antipersonal de manera immediata, ha dit avui la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines (ICBL, per les seves sigles en anglès)-Premi Nobel de la Pau, just quan el Tractat fa dotze anys. Membres de la Campanya es reuniran avui i durant tot el mes amb representants dels Estats Units en desenes de països d'arreu per a exigir que el seu país s'uneixi al Tractat de Prohibició de les Mines.

“És absurd que els Estats Units continuïn aferrats a un arma que és tan horrorosa que només un país com Myanmar encara la fa servir”, diu Sylvie Brigot, Directora Executiva de la ICBL. “Com que gairebé tots els aliats militars propers dels EUA han pogut eliminar les mines antipersonal dels seus arsenals sense comprometre la seguretat nacional, confiem en que els Estats Units també puguin fer-ho.”

L'Administració Obama va començar una revisió exhaustiva de la seva política amb relació a les mines antipersonal a finals de 2009 per a determinar si pot unir-se al Tractat de Prohibició de les Mines. Els seus funcionaris han estat consultant amb aliats Estats Part del Tractat, organitzacions internacionals, societat civil i sobrevivents de mines, així com amb personal militar retirat. No hi ha una data pública per a completar aquesta revisió. Si accedeix al Tractat de Prohibició de les Mines, Estats Units ajudaria a enviar un clar senyal que qualsevol tipus de mina antipersonal és un arma inacceptable, reforçaria la seguretat internacional, i serviria d'estímul per tal que alguns dels altres estats que encara es troben fora del tractat també prenguessin la decisió.

Estats Units ja compleix amb les obligacions principals del Tractat de Prohibició de les Mines: no ha fet servir mines antipersonal des de 1991, no n'exporta des de 1992, i no han produeix des de 1997. A més, és el major donant individual per a l'acció contra les mines i programes d'assistència a víctimes. Això hauria de complementar-se amb el compromís legal de posar fi a l'amenaça de l'ús de mines antipersonal.

El 2010, membres de la ICBL d'arreu del món, varen dur a terme un seguit d'accions per tal de demanar que la revisió d'aquesta política porti als Estats Units a prendre la decisió d'accedir al Tractat de Prohibició de les Mines:

· El març de 2010, 65 ONG amb seu als Estats Units varen signar una carta dirigida al President Obama, en la que acollien amb satisfacció la política de revisió, i li exigien que aquesta comportés la decisió d'unir-se al Tractat de Prohibició de les Mines.

· El 18 de març, 68 Senadors i Senadores dels Estats Units varen escriure al President Obama, expresant el seu més ferm suport a la prohibició de les mines antipersonal.

· El juny de 2010, sobrevivents d'accidents de mina de diverses regions del món varen donar el seu testimoni en una reunió amb funcionaris dels EUA.

· El 30 de novembre de 2010, setze guanyadors del Premi Nobel de la Pau varen enviar una carta al President Obama. Algunes de les persones signants eren: Mohamed El Baradei, Shirin Ebadi, Aung San Suu Kyi, Su Santidad el Dalai Lama, el Arzobispo Desmond Tutu, Elie Wiesel i Jody Williams.

A principis de 2011, va entrar en vigor una política de Bush per la que els EUA renuncia a l'ús de les anomenades mines “tontes” o “persistents” en qualsevol part del món, incloent la Península de Corea. Estats Units conserva el dret de fer-ne servir de les anomenades “intel·ligents” equipades amb mecanismes d'autodestrucció o autodesactivació.

“Les mines anomenades intel·ligents no són de cap manera segures per a la població civil. Quan es troben actives, no poden distingir entre un soldat i un civil innocent. I els mecanismes d'autodestrucció tenen un índex d'error de l'1 al 10%. En conservar el dret a fer-ne servir, Estats Units resten totalment enfrontats amb la norma internacional que rebutja l'ús de mines” va dir Atle Karlsen, expert desminador de Norwegian People's Aid i membre de la Junta de Govern de la ICBL.

Adoptat al 1997, el Tractat de Prohibició de les Mines va entrar en vigor l'1 de març de 1999, només 15 mesos des que es va signar – el període de temps més curt que s'ha donat amb un tractat multilateral. El tractat prohibeix de manera exhaustiva totes les mines antipersonal, obliga a destruir-ne els arsenals en quatre anys i a treure'n les que hi ha col·locades en 10 anys, i exigeix que es portin a terme programes extensius d'assistència a víctimes de mines.antipersonal. La ICBL demana a tots els estats que accedeixin al Tractat. La XI Reunió d'Estats Part se celebrarà del 28 de novembre al 2 de desembre de 2011 a Phnom Penh, Cambodja.

Per a més informació i entrevistes:

Amelie Chayer, Responsable de Comunicacions (a Ginebra, GMT+1)

mòbil: +33 689551281

correu electrònic: media@icbl.org

A Barcelona:

Maria Josep Parés, Responsable de l'Àrea d'Internacional de Moviment per la Pau

Telèfon: 93 2193371

correu electrònic: mariajosep@movimentperlapau.org

Antecedents i Xifres

El vuitanta per cent dels països del món (156 països) són part del Tractat de Prohibició de les Mines. Xina, Rússia i Estats Units es troben entre els 39 que encara no s'hi han unit. Però gairebé tots ells estan complint de facto la majoria de les obligaciones del Tractat. Tots els Estats de l'OTAN excepte els EUA han renunciat a l'ús de mines antipersonal, igual que ho han fet aliats clau com ara Afganistan, Iraq, Austràlia i Japó. En l'hemisferi occidental, només els EUA i Cuba es troben fora del Tractat de Prohibció de les Mines.

Uns 45 milions de mines antipersonal han estat destruïts dels arsenals des que es va adoptar el Tractat de Prohibició de les Mines, només 12 dels més de 50 països que fabricaven mines antipersonal a principis dels anys 90 mantenen la seva capacitat productiva, el comerç de mines antipersonal virtualment s'ha acabat, y grans àrees de terreny han estat netejades i tornardes a usos productiu. Encara hi ha 66 estats contaminat per mines.

La ICBL, Premi Nobel de la Pau el 1997, és una xarxa global d'organitzacions de suport i incidència, operadors de neteja de mines, organitzaciones d'assistència a víctimes, i persones dedicades a la causa, que treballen en més de 90 països amb l'objectiu comú d'aconseguir un món lliure de mines.

Des de Laos...des del terreny

Avui ha començat a Laos la Primera Reunió d'Estats Part del Tractat d'Oslo, el qual va entrar en vigor el passat dia 1 d'agost. Després d'anys de feina intensa, d'esforços inesgotables i dures negociacions, Estats, Organitzacions Internacionals i ONG d'arreu del món ens trobem a Vientiane per a començar a donar forma a l'aplicació àmplia i total de tots els articles de la Convenció que prohibeix les bombes de dispersió.

Moviment per la Pau ha estat treballant amb les altres ONG a través de l'actual Coalició Mundial contra les Bombes de Dispersió (CMC-Cluster Munition Coalition) ja des de l'inici, en una primera reunió molt poc nombrosa a Dublín on intentàvem definir una estratègia d'acció per a aturar la utilització de bombes de dispersió, les quals causaven danys humanitaris inacceptables a la població civil. Després, el novembre de 2003, es va crear la CMC que, des d'aleshores i especialment des del 2007, ha contribuït fortament a assolir la prohibició d'aquesta arma. Ara, amb un miler de participants, Moviment per la Pau és l'única representació de la societat civil catalana i de l'Estat espanyol a Laos.

Han estat anys de moltes reunions, viatges, informes, lleis, resolucions, contactes, telèfons, ordinadors, correus electrònics... una part de la feina que ha estat, i continuat essent, bàsica però que no ho és tot.

Cada cop que tinc l'oportunitat de fer una visita de terreny, no me la perdo. Sempre que parlo amb les persones afectades, que veig d'a prop la causa de la seva tragèdia, de la seva situació torno als motius perquè un dia vaig decidir dedicar-me a això.

Ahir pel matí, ben d'hora, varem anar a l'aeroport, un avió ens va dur a Xiengkhuang, la província més contaminada per submunicions de dispersió i altres restes explosives de guerra, que provenen dels bombardejos dels Estats Units que van arrasar Laos ara fa 40 anys, amb més de 2 milions de bombes i més de 270 milions de municions en més de 20.000 missions. Sí, no m'he equivocat amb les xifres, són aquestes...

Ahir, en la presentació del seu llibre “Voices from the Plain of Jars”, Fred Branfman va dir: “Els Estats Units no varen bombardejar Laos perquè odiés la seva gent (..), simplement no els consideraven éssers humans”. La veritat, ha de ser això tan innombrable el que va passar perquè si no, no es pot entendre que cap ésser humà fos capaç de fer el que ells varen fer, el que jo vaig testimoniar ahir. Vaig caminar, no sense certa por (i després d'haver signat un document eximint de responsabilitat al govern de Laos per qualsevol accident que pogués ocórrer en el què em demanaven el meu grup sanguini per si de cas), per un camí prèviament netejat amb les restes evidents de les restes explosives que hi havia hagut amb una gran quantitat a ambdues bandes de restes explosives ja identificades i preparades per a fer-les esclatar de manera controlada. N'hi havia tantes i tan a prop les unes de les altres que si haguéssim hagut de passar entre elles enlloc de pel camí, jo no hauria gosat fer-ho tot i que estaven molt ben assenyalades.

I semblen tan inofensives, no transmeten sensació de perill, sembla que puguis agafar-les sense perill... quina crueltat! No vull ni imaginar les persones que no saben el que són i el que fan i que sovint passen per contrades similars i que un dia en veuran una i potser l'agafaran...

Definitivament, de tant en tant, ens cal fer-ho això, deixar els ordinadors i les reunions i acostar-nos tant com sigui possible, a l'arrel del problema, que ens torna a la realitat, a donar sentit, amb totes les lletres, a allò que fem.

Espero que els representants de governs que també van tenir o tindran l'oportunitat d'anar a terreny i ara tornen a ser a la plenària de la Conferència, sentissin aquella mateixa soledat, perill i tristesa en un paratge tan bonic com en el que érem ahir, i com s'ha dit diversos cops aquest matí a l'inici de la reunió, facin possible que aquesta dècada sigui la dècada en què s'acabi el flagel de les municions de dispersió.

LA CURSA SOLIDÀRIA DE LA MERCÈ

Moviment per a Pau va participat un any més a les festes de Barcelona, enguany a través de la cursa de la Mercè.

Aquesta cursa dóna el tret de sortida a les festes de la ciutat comtal, aquest cop s’ha batut el record de participació i 12.000 corredors s’han apuntat en aquesta edició per córrer els 10 Km del seu recorregut.

La cursa de la Mercè és una cursa solidària i és en aquesta faceta on Moviment per la Pau té la seva funció: cada participant ha col·laborat amb l’import de la seva inscripció amb les víctimes de mina antipersonal (MAP) i municions sense explotar (MUSE) de Colòmbia, a través d’un projecte de cooperació que es desenvoluparà a la ciutat de Medellín i que integrarà mitjançant l’esport a persones amb discapacitat que han patit un accident de MAP o MUSE amb joves en risc de captació per part dels grups armats.

L’actuació de Moviment per la Pau en la cursa de la Mercè no s’ha limitat a fer realitat aquest projecte de cooperació a Colòmbia, sinó que ha anat més enllà gràcies a l’actuació dels Xipaires. Però què és un Xipaire??

El Xipaire és la persona encarregada de recollir els xips del corredors de les curses multitudinàries amb l’objectiu de reciclar aquests mecanismes. Aquests xips tenen la funció de calcular el temps exacte del corredor des de la sortida fins a l’arribada, gran part dels xips són d’un sol ús i a més són contaminants. Per això el Xipaire recull els xips a l’arribada de la cursa i els retorna als fabricants perquè aquests puguin reutilitzar els materials.

Moviment per la Pau va comptar amb la valuosa col·laboració de 20 Xipaires que van recollir milers de xips dels participants de la Cursa de la Mercè, cada xip retornat suma 0,80 euros més pel projecte de cooperació a Medellín (Colòmbia). Des de Moviment per la Pau volem reconèixer la tasca de tots els Xipaires i agrair a tots els participants i institucions que han possibilitat fer realitat aquest projecte!!!!

Declaració de la Premi Nobel de la Pau, Jody Williams, amb ocasió de l’entrada en vigor de la Convenció sobre Bombes de Dispersió

Ginebra, 29 de juliol de 2010 – La Convenció sobre Bombes de Dispersió entrarà en vigor l’1 d’agost de 2010, adquirint així efecte vinculant. Es tracta de la convenció més important en matèria de desarmament i de dret humanitari aprovada en més d’una dècada. A més de prohibir l’ús i la producció de les Bombes de Dispersió, la convenció obliga als estats a netejar els territoris contaminats per aquestes armes en un termini de 10 anys, destruir les existències en un termini de vuit anys i donar assistència integral a les víctimes d’aquestes municions, les seves famílies i comunitats.

Acollint amb satisfacció l’entrada en vigor de la convenció, Jody Williams, Premi Nobel de la Pau el 1997 i ambaixadora de la Campanya Internacional per la Prohibició de les Mines Antipersonal, va declarar:

“La convenció sobre Bombes de Dispersió és un instrument de dret internacional contundent i clar i estic convençuda de que, si els Estats apliquen les seves disposicions de manera honesta i completa, podrà alleugerir el patiment causat per aquestes armes abominables. Això és el que va passar amb el Tractat que prohibeix les Mines Antipersonal, armes tan indiscriminades com les Bombes de Dispersió. La nostra experiència després de més de deu anys d’aplicació del Tractat per la Prohibició de les Mines Antipersonal demostra que els Estats han de començar a treballar ja, si volen acabar amb el greu repte humanitari causat per aquestes municions.

Tots els Estats haurien d’adherir-se a la convenció i renunciar a l’ús d’aquestes armes per sempre. Volem que els programes de neteja dels terrenys contaminats per aquestes municions comptin amb recursos suficients i siguin gestionats de manera eficient. Volem que els arsenals de les Bombes de Dispersió siguin destruïts diligentment i que els programes d’assistència a víctimes siguin base en les necessitats expressades per elles mateixes.”

Des de que es va obrir la firma a Oslo el desembre de 2008, la Convenció sobre Bombes de Dispersió ha estat firmada per 107 països i ratificada per 37, entre ells països que havien produït, havien utilitzat o havien posseït aquestes armes, així com països afectats per elles. A partir de la seva entrada en vigor l’1 d’agost de 2010, les seves disposicions tindran efecte vinculant per a aquells estats que l’hagin ratificat.

La Primera Reunió d’Estats Part de la Convenció es celebrarà a Vientián, República Popular Democràtica de Laos, entre el 9 i el 12 de novembre de 2010. Tots els estats han estat convidats a participar, encara que encara no hagin firmat o ratificat la convenció.

Després de la Segona Guerra Mundial, les Bombes de Dispersió han estat emprades en conflictes armats en 37 països o àrees no reconegudes a nivell internacional: Afganistan, Albània, Angola, Aràbia Saudita, Azerbaiyan, Bosnia y Herzegovina, Cambotja, Txad, Txetxènia, Croàcia, República Democràtica del Congo, Eritrea, Etiòpia, Illes Malvines, Geòrgia, Granada, Iraq, Iran, Israel, Kosovo, Kuwait, República Popular Democràtica de Laos, Líban, Líbia, Mauritània, Montenegro, Nagorno-Karabakh, Sàhara Occidental, Sèrbia, Sierra Leona, Sudan, Síria, Tajikistán, Uganda, Vietnam, Yemen, Zambia.

Disset (17) estats han utilitzat Bombes de Dispersió en conflictes armat després de la Segona Guerra Mundial: Aràbia Saudita, Eritrea, Estats Units, Etiòpia, França, Geòrgia, Iraq, Israel, Líbia, Marroc, Nigèria, Països Baixos, Regne Unit, Rússia, Sud-Àfrica, Sudan, Iugoslàvia (ex República Socialista).

Trenta-quatre (34) països han produït Bombes de Dispersió o segueixen produint-les. Vuitanta-set (87) posseeixen arsenals de Bombes de Dispersió.

La Campanya Internacional per la Prohibició de les Mines Antipersonal (ICBL per les seves sigles en anglès), Premi Nobel de la Pau el 1997, és una xarxa d’organitzacions presents en més de 90 països i compromeses en treballar per un món lliure de mines i bombes de dispersió. La ICBL és membre del Comitè de Direcció de la Coalició contra les Bombes de Dispersió (CMC per les seves sigles en anglès), el moviment de la societat civil internacional que ha jugat un paper fonamental en la promoció de la Convenció sobre Bombes de Dispersió.

El compte enrere per la prohibició de les bombes de dispersió

El passat 23 d’abril es va posar en marxa el compte enrere dels 100 últims dies abans de l’entrada en vigor de la Convenció Sobre Bombes de Dispersió, que es farà efectiva l’1 d’agost de 2010. L’entrada en vigor es celebrarà amb una batucada a localitzacions d’arreu del món i d’aquí que el lema sigui “toca el tambor per la prohibició de les bombes de dispersió”
Per aconseguir que el màxim nombre de països ratifiquin o s’adhereixin a la convenció, la Coalició Mundial per la prohibició de les bombes de dispersió (CMC), de la qual forma part Moviment per la Pau, farem pressió internacional cada setmana a un estat en concret amb el fi que s’uneixi a la Convenció sobre bombes de dispersió que prohibeix l’ús, la producció, la transferència i l’emmagatzematge d’aquestes armes.

Per més informació sobre el compte enrere visita la pàgina web de la CMC: http://www.stopclustermunitions.org/countdown/

Per fer-te amic o amiga del facebook o el twitter de la CMC: http://www.facebook.com/group.php?gid=37244892264
http://twitter.com/banclusterbombs


Marroc, un país que ha utilitzat bombes de dispersió i que no ha signat el Tractat que les prohibeix
El Regne de Marroc va participar en el “Procés d’Oslo” per desenvolupar i adoptar la Convenció Sobre les bombes de dispersió, malgrat això encara no ha signat el Tractat.

“Marroc hauria de ser un exemple a la regió unint-se a aquest tractat humanitari i de desarmament que prohibirà les bombes de dispersió” ha dit Ayman Sorour, director executiu de Protecció i membre de la Junta Directiva de la Coalició Mundial per a la prohibició de les bombes de dispersió (CMC) que treballa a l’Orient Mitjà i a la regió del nord d’Àfrica. “Protegir la població civil d’aquestes armes indiscriminades ha de ser al cor de la decisió de Marroc d’unir-se a aquest Tractat” ha afegit.



Dones treballant per a netejar zones contaminades per bombes de dispersió i altres residus explosius de guerra.


A l’abril de 2008, Marroc va aprovar la Declaració de Livingstone que instava als estats africans a donar suport a una convenció estricte amb una “total i immediata” prohibició en la producció, emmagatzematge, transferència i ús de les bombes de dispersió. Marroc també va adoptar formalment la Convenció a la Conferència Diplomàtica de Dublín al maig de 2008. A més Marroc va atendre la cerimònia de signatura a Oslo al desembre de 2008, però ho va fer en qualitat d’observador i no ha donat mai públicament una explicació per no haver signat. Fins al dia d’avui Tunísia és l’únic país del Nord d’Àfrica que ha signat el Tractat.


Senyalització d'una submunició de bomba de dispersió al Sàhara Occidental


Les Forces Armades de Marroc van utilitzar diversos tipus de bomba de dispersió en algun punt del conflicte armat amb el Front Polisario en els anys 1970 i 1980, deixant contaminades d’aquestes armes els territoris disputats del Sàhara Occidental i també de Mauritània. Abans del 1995, els EEUU van transferir múltiples tipus de bombes de dispersió –amb un total de 2,5 milions de submunicions- a Marroc, però se sap poc més sobre la forma i dimensions del seu estoc actual d’aquestes armes.

La CMC insta a tots els països a unir-se a la Convenció sense demora i a participar en la Primera Reunió d’Estats Part al novembre de 2010 a Laos, el país més afectat del món per les bombes de dispersió.

Informació addicional sobre Marroc i les bombes de dispersió:
Capítol sobre Marroc en l’informe de maig de 2009, Banning Cluster Munitions: Government Policy and Practice:
http://www.the-monitor.org/index.php/publications/display?act=submit&pqs_year=2009&pqs_type=cm&pqs_report=morocco&pqs_section=

Estado Social de Derecho y "los que más tienen"

Recientemente se ha aprobado in extremis un plan de ajuste de gasto público. Tengo
pocos conocimientos de macroeconomía pero seguramente era necesario. Se han ido
haciendo públicos los recortes en pensiones, bajada de sueldo de funcionarios, ayuda al
desarrollo, cheque bebé, gasto farmacéutico, reducción del déficit público en
Administración del Estado, Comunidades Autónomas y Ayuntamientos, así como un
recorte en la inversión pública.
No sin razón algunos analistas han propuesto complementariamente
adaptar al alza la fiscalidad de las rentas más altas, en especial las de altos
directivos, inversionistas, deportistas de élite, artistas multimillonarios,
entidades financieras y otras personas y entidades que, además de mover
mucho dinero, continúan aumentando el porcentaje de sus ingresos.
Determinados colectivos, servicios privados y profesionales han decidido ya
hace tiempo moderar e incluso reducir el importe de los servicios que
prestan, motu proprio.
Pero es que entre “los que más tienen” cabe incluir partidas
presupuestarias que normalmente no se consideran. No me refiero a la
tantas veces demandada y necesaria tasa para las transacciones
financieras. Me refiero a la también imprescindible reducción del gasto
militar o “la inversión pública” en defensa, que también debería ser
recortada significativamente.
Que se sepa públicamente no tenemos riesgo apreciable de conflicto militar
con nuestros vecinos de los cuatro horizontes (de forma complementaria,
según los datos de la organización sueca Uppsala Conflict Data Program,
España se halla en el puesto 28 del mundo del índice de Paz Global IPG, en
función de indicadores de estados relativos de paz). Es cierto que
participamos en algunas operaciones militares internacionales pero en
ninguna de ellas, al parecer, con estrategia ofensiva por parte de nuestros
militares. Contrariamente los gastos militares no paran de subir cada año.
Podría ser responsabilidad de los altos mandos militares, en el contexto en
el que nos encontramos, proponer motu proprio medidas de contención del
gasto y reducción de inversiones en defensa que, sin afectar a la seguridad,
pudieran suponer un ahorro importante de dinero para las arcas públicas.
España gasta, según los datos que se dispone, unos cincuenta millones de
euros (50.000.000.- €) al día en gasto militar. Si los altos mandos militares
no lo proponen a la ministra de Defensa Carme Chacon o al presidente
elplural.com - PERIÓDICO DIGITAL PROGRESISTA http://www.elplural.com/opinion/detail.php?id=48493&print=1
1 de 3 12/07/2010 17:42
Rodríguez Zapatero, debería ser el Gobierno de España quien presentara la
iniciativa y decidiera dicha reducción.
Por poner sólo un ejemplo, con un mes menos al año de gasto militar
–según las cantidades antes apuntadas- no haría falta tocar un euro las
pensiones de personas que también han dado la vida por este país. Si se
hace con un poco más de generosidad –o de estrategia- podría incentivar el
emprendimiento y las pymes para crear empleo, como propone Manuel
Castells, por ejemplo. Además ello permitiría no dejar de atender a las
personas que más lo necesitan en estos momentos, muchos de ellos un
buen colectivo dispuesto a trabajar, si además se les forma y capacita para
lo que es de interés común (incluida su aportación a la seguridad social,
que es de interés común). Ello todavía tiene aún más sentido común si
consideramos que España está a la cabeza de los vendedores de armas del
mundo, según se refleja en un informe presentado a principios de junio en
el Congreso de los Diputados por la Secretaría de Estado de Comercio.
Según este informe España vendió material de defensa por valor de
1.346,52 millones de euros (un 44% más que en 2008), situándose sólo
por detrás de EEUU, Rusia, Alemania, Francia y Gran Bretaña. Las ventas de
armas de España tuvieron como destinatarios a países de la Unión Europea,
miembros de la OTAN y casi una cincuentena de países del mundo, entre
los que figuran Brasil, Colombia, Maruecos, Arabia Saudita, Cuba, Filipinas,
Ghana (un conocido hub armamentístico para muchos países africanos
donde persiste un conflicto bélico, incluida África Central), Kazajstán,
Ruanda (país en el que sus máximos dirigentes político-militares se hayan
procesados por crímenes internacionales contra nueve españoles y miles de
ruandeses y congoleños, siendo que además está afectado de un embargo
de armas multilateral obligatorio de la ONU en 2008), Sudáfrica (donde
además de celebrarse el mundial de fútbol se encuentra ahora el general
ruandés máximo responsable de la muerte de 4 víctimas españolas, siendo
que el Gobierno no reclama su entrega a la justicia española), India,
Paquistan, Tailandia (países donde se perpetúa un enconado conflicto
militar), entre otros.
Este mérito –del que como ciudadano no me siento nada orgulloso- y que
se apoya en ingentes ayudas de dinero público al sector armanentístico
además del autoconsumo a precios muy por encima a los de mercado,
debería permitir planteamientos como el que propugno. El Centre de
Estudis per la Pau J.M. Delás, que ha estudiado en profundidad la materia,
pone un ejemplo paradigmático: una de las empresas españolas que más
exportan es Navantia, con un 98% de producción militar, siendo que es una
empresa totalmente pública.
Grecia y Turquía –con cuyo presidente Zapatero co-lidera la iniciativa de la
Alianza de Civilizaciones– perciben un riesgo militar más elevado al nuestro
y han tomado esta inteligente decisión. Nuestro Gobierno podría decidir lo
mismo en el recorte que prevé aprobar en unas semanas a “los que más
tienen”. O podría decidirlo en el debate del Estado de la Nación –el mismo
foro parlamentario que decidió recortar por la puerta de atrás la justicia
universal el año pasado- previsto para el 14 y 15 de julio próximos, un día
antes de recibir al presidente ruandés Paul Kagame (imputado por
elplural.com - PERIÓDICO DIGITAL PROGRESISTA http://www.elplural.com/opinion/detail.php?id=48493&print=1
2 de 3 12/07/2010 17:42
crímenes internacionales por la justicia española) para, además de tratar
negocios armamentísticos y otras negociaciones judiciales, co-presidir
juntos en Madrid la iniciativa de la ONU para el cumplimiento de los
Objetivos del Milenio ODM, centrados en la erradicación del hambre en el
mundo y otros objetivos loables pero no esenciales –aparentemente- para
el Estado Social y Democrático de Derecho Internacional.
Jordi Palou-Loverdos es abogado acreditado ante la Corte Penal
Internacional y consultor nacional e internacional en resolución pacífica de
conflictos

(Article escrit per Jordi Palou-Loverdos i publicat a elplural.com)

UN TREBALL BEN PROFESSIONAL, EL DE LA SOCIETAT CIVIL

Les persones que treballem en el sector de les ONG, de la societat civil de base, ens hem trobat sovint en la situació d'haver d'explicar que malgrat que formem part d'organitzacions que no cerquen el lucre sinó que es mouen, essencialment, per altres motius, que malgrat que no tinguem condicions de treball totalment adequades o sous que podrien ser molt més alts en altres sectors, no som quatre o vuit o deu il·luminats i il·luminades que vivim en la utopia perpètua i anem a la cerca de la pedra filosofal i d'aconseguir la pau mundial, la concòrdia entre els pobles i la victòria contra el maligne.

No, no és així gairebé mai. Toquem molt de peus a terra. Jo sóc de les que defenso la gran professionalitat de la nostra feina, sobretot en els darrers anys, una professionalitat sense la qual, per exemple, seria impossible d'omplir alguns formularis dels que ens faciliten les institucions quan cerquem fons per a dur a terme els projectes (aquests projectes que han de dur-nos a la pau mundial...).

La setmana passada he viscut ben d'aprop un cop més, i ja en van uns quants, una mostra de l'enorme professionalitat amb la que treballa l'organització internacional de la qual Moviment per la Pau forma part, a més d'uns quants centenars més d'ONG de tota mena i d'arreu del món: la Campanya Internacional per la Prohibició de les Mines. La reunió a la que he assistit, a Ginebra, és la reunió anual dels Comitès Permanents que fan el seguiment del Tractat de Prohibició de les Mines (Tractat d'Ottawa), un Tractat que, per cert, mai no hauria vist la llum si no hagués estat per la feina seriosa conjunta de la societat civil i els Estats.

Aquesta reunió governamental, prèvia a la Reunió Anual d'Estats Part del Tractat, serveix per a donar contingut veritable a la raó per la què se signa un tractat internacional: el seu compliment, la seva correcta aplicació en benefici de la població. La diferència bàsica del procés de verificació i seguiment de l'aplicació d'aquesta norma del Dret Internacional Humanitari respecte d'altres Convencions (algunes de les quals, des del mateix dia que es van signar segueixen tancades en un calaix acumulant pols històrica) és el paper crucial que la societat civil hi té. La mateixa societat civil que, indignada pel mal que causen les mines antipersonal i altres residus explosius de guerra va començar a mobilitzar-se ara fa divuit anys i va aconseguir que l'any 1997 es prohibissin les mines, continua desperta i treballant fermament, perquè la signatura d'aquell Tractat no va ser una fita en ella mateixa sinó una porta que s'obria a la feina que realment calia fer: donar assistència a les víctimes de mines (una cada 20 minuts en algun lloc del món en aquell moment, recordem-ho), iniciar o potenciar els programes d'educació en el risc per a prevenir més accidents, les accions de neteja de les zones contaminades i la destrucció dels estocs que tenien emmagatzemats els exèrcits d'una gran majoria de països del món. I tots aquests anys han tingut uns bons resultats només cal veure l'evolució de l'accidentalitat, els milions de mines destruïdes i les hectàrees de terra netejades i recuperades per a usos civil. Però no n'hi ha prou.

La societat civil continua anant a les reunions de seguiment de l'aplicació del Tractat per no deixar que els Estats s'adormin, per a cridar l'atenció sobre violacions o possibles violacions del Tractat, per a oferir el nostre punt de vista, el de molts sobrevivents que en primera persona donen el seu testimoni i els seus arguments de com poden millorar-se les coses, sense la visió esbiaixada dels Estats que sovint posen els aspectes econòmics o polítics per davant dels humanitaris. Som un grup ben organitzat, que arriba de qualsevol racó del món i durant una setmana parlem amb una sola veu, i parlem molt: en intervencions públiques en les sessions plenàries o ens els diversos actes que s'organitzen al llarg de la setmana, en reunions bilaterals amb representants de diversos països afectats, donants, indiferents..., en les reunions internes de coordinació que cada matí, abans que comencin les discussions “oficials” fem per preparar estratègies, compartir inquietuds i informacions, establir les prioritats. Parlem amb el llenguatge dels representants dels Estats però dels problemes dels qui pateixen les conseqüències d'aquestes armes, però no amb paraules que vulguin “arribar al cor” dels Estats i fer-los sentir alguna cosa (això només ho fem de vegades), sinó amb arguments jurídics, econòmics, polítics, amb xifres i estadístiques, amb coneixements tècnics i de la realitat. Són setmanes esgotadores en què només de tant en tant ens podem permetre el luxe de fer una ullada al Llac Léman i cercar en la seva amplitud un moment de tranquil·litat, una respiració profunda i,,, Sant torne-m'hi! Que acabo de veure un delegat a qui he de comentar-li que....

Només amb aquesta feina seriosa hem aconseguit que se'ns prenguin seriosament i cada fita que assoleix un Estat i provoca l'aplaudiment espontani de la sala, el sabem nostre i ens enorgulleix. La darrera fita: Nicaragua va anunciar que havia acabar de netejar totes les zones afectades per mines del seu territori i, per tant, Amèrica Central va esdevenir la primera regió del món lliure de mines. Felicitats a tothom!

El compte enrere per la prohibició de les bombes de dispersió

El passat 23 d’abril es va posar en marxa el compte enrere dels 100 últims dies abans de l’entrada en vigor de la Convenció Sobre Bombes de Dispersió, que es farà efectiva l’1 d’agost de 2010. L’entrada en vigor es celebrarà amb una batucada a localitzacions d’arreu del món i d’aquí que el lema sigui “toca el tambor per la prohibició de les bombes de dispersió”
Per aconseguir que el màxim nombre de països ratifiquin o signin a la convenció, la Coalició Mundial per la prohibició de les bombes de dispersió (CMC), de la qual forma part Moviment per la Pau, està fent pressió internacional cada setmana a un estat en concret amb el fi que s’uneixi a la Convenció sobre bombes de dispersió que prohibeix l’ús, la producció, la transferència i l’emmagatzematge d’aquestes armes.


Al blog de Moviment per la Pau penjarem els articles que es refereixin als països que ens són més propers, els de la zona europea i/o mediterrània: Sèrbia i pròximament Eslovènia i Marroc.

Per més informació sobre el compte enrere visita la pàgina web de la CMC:
http://www.stopclustermunitions.org/countdown

Per fer-te amic o amiga del facebook o el twitter de la CMC:
http://www.facebook.com/group.php?gid=37244892264
http://twitter.com/banclusterbombs


Sèrbia, un país afectat per les bombes de dispersió però que no ha signat el Tractat d’Oslo

Com a país que ha vist la devastació causada per bombes de dispersió de primera mà, Sèrbia va donar el seu suport des de l'inici a la prohibició internacional d'aquestes armes i va participar activament en el Próces d'Oslo per a negociar la Convenció sobre Bombes de Dispersió, també anomenada Tractat s’Oslo. Tots els seus veïns dels Balcans ja s’han unit a la Convenció, però Sèrbia encara no l’ha signat.

"Costa de creure que un país tan afectat com Sèrbia amb molts sobrevivents que necessiten ajuda, encara trobi excuses per no sumar-se al tractat,” comenta Danijel Ivić, 22 anys, que va ser ferit per una bomba de dispersió quan en tenia 11, Danijel pertany a l’organització “Assistance Advocacy Access – Sèrbia”, que és membre de la CMC (Coalició Mundial per la prohibició de les Bombes de Dispersió).“Volem que Sèrbia sigui lliure de bombes de dispersió en tots els sentits de la paraula. Aquest és el deute que Sèrbia té amb les seves futures generacions, perquè cap nen no hagi de trobar-se en la situació que jo he hagut de passar.


Branislav Kapetanovic, portaveu per la the Coalició sobre Bombes de Dispersió, va perdre les 4 extremitats durant una operació de neteja de bombes de dispersió a Sèrbia mentre servia com a desminador a l'exèrcit iugoslau.

En el marc del Próces d'Oslo Sèrbia va convidar els països contaminats per bombes de dispersió a una conferència important l'octubre 2007.

Durant el bombardeig de l’OTAN de 1999, molts civils van resultar morts o ferits per causa de les bombes de dispersió. Sèrbia encara roman afectada per les submunicions de bombes de dispersió. Aeronaus d'Estats Units, Anglaterra i els Països Baixos van llançar bombes de dispersió sobre Sèrbia i Montenegre, incloent Kosovo, que també va resultar contaminat en la seva zona fronterera amb Albània.

Les bombes de dispersió -llançades tant per aire com per terra- van ser utilitzades tant pels exèrcits estatals com per grups armats no estatals en distints conflictes provocats per la descomposició de República Federal de Iugoslàvia, iniciada l'any 1991.

Al maig de 2007, Sèrbia constatà que “posseïa contra la seva voluntat” arsenals de bomba de dispersió heretades de l’antiga República Iugoslava, i que “òbviament serien destruïdes”. Tot i que va heretar la capacitat de produir bombes de dispersió de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, Sèrbia va informar a Human Rights Watch al febrer de 2009 que no tenia capacitat per fabricar-ne i que, de fet, no n’ havia produït des que l’ ex- Iugoslàvia va ser dissolta.

La CMC fa una crida a Sèrbia a continuar amb el seu compromís amb la prohibició de les bombes de dispersió unint-se immediatament a la Convenció sobre bombes de dispersió. La CMC insta a quants més països com sigui possible a sumar-se a la Convenció i a assistir la Primera Reunió d’Estats Membres que es farà del 8 al 12 de Novembre de 2010 a Laos PDR, el país més afectat del món per les bombes de dispersió.


Informació complementària de Serbia i bombes de dispersió (en anglès):
http://www.stopclustermunitions.org/news/

En un resguard indígena de Colòmbia

Fa un parell de mesos vaig escriure el meu primer article al bloc de Moviment per la Pau, per compartir les meves primeres experiències a Colòmbia. Ara, voldria fer-vos cinc cèntims d'una de les sortides a terreny que he tingut oportunitat de viure aquí, al Resguard Indígena dels Emberà Katíos, al Departament de Córdoba.

Des de Bogotà vaig viatjar a la ciutat de Vedellin, on vaig trobar-me amb els dos advocats de la Corporación Retorno y Vida, la contrapart de Moviment per la Pau al Departament d'Antioquia. Ells estan especialitzats, sobre tot, en assessorar les víctimes del conflicte armat. En cotxe varem fer un recorregut de més de vuit hores creuant el departament, fins arribar a prop de Montería, capital del Departament de Córdoba. Des d'allà varem seguir fins a Puerto Libertador, municipi des del qual, resseguint un camí de sorra, s'arriba a Juan José, un petit poble a la vora del riu San Jorge. Allà havíem de creuar el riu en una embarcació a motor fins al Resguard Indígena dels Emberà Katío “Quebrada Cañaveral”, però ja era pràcticament fosc i els propis indígenes ens van aconsellar que esperéssim fins al dia següent per qüestions de seguretat.

Els Embera son una ètnia que es dispersa entre l'occident de Colòmbia i l'orient del Panamà. Són unes 60 mil persones. Es coneixen com a Emberà Katío aquells qui originalment habitaven l'Alto Sinú i l' Alto San Jorge, rius dels departaments de Córdoba i Urabà, a Colòmbia. Emberá significa literalment “gent del blat”, ja que la seva economia es basa principalment en el conreu d'aquest cereal, però també del plàtan, l'arrós, la yuca, el frijol i d'altres, i la caça i la pesca.

A causa del conflicte armat, moltes comunitats s'han vist forçades a desplaçar-se: han patit hostigaments per part de les forces combatents, legals i il·legals, o bé han vist com les seves terres de conreu es veien sembrades amb mines antipersonal i d'altres artefactes explosius després d'enfrontaments armats a dins dels seus territoris. Les FARC han minat el territori sense deixar constància de l'emplaçament exacte dels artefactes, cosa que ha provocat constants desplaçaments de població. Paral·lelament, s'ha produït un canvi de les formes de conreu tradicionals per cultius il·lícits (coca i opi), ja que hi ha hagut una expansió progressiva del narcotràfic a dintre del resguard i a les terres dels voltants. Això ha provocat constants fumigacions amb glifosfat sobre els conreus il·lícits però també sobre la resta de conreus de subsistència. Com si això fos poc, les pressions dels terratinents per ocupar les terres fèrtils als voltants i a l'interior del resguard i els megaprojectes minero-energètics a la zona han generat encara més disputes territorials.

El poble emberà ha vist com el seu territori es reduïa paulatinament, fins al punt que avui dia compren d'una banda el resguard de Quebrada Cañaveral, amb 2815 hectàrees i poblat per unes 122 famílies, i de l'altra la zona de l'Alto Uré i de Tierradentro, conformada per un seguit de finques sense titular. Això ha produït un fort impacte en el procés d'ordenament i gestió del territori que de forma tradicional venien desenvolupant les comunitats; els sistemes tradicionals de producció s'han vist alterats, cosa que ha provocat un empobriment de la base alimentària; la caça s'ha vist reduïda per la por a les mines antipersonal sembrades al territori, i la pesca per la creixent contaminació dels rius i la presència dels actors armats. S'estan produint malalties de la pell causades per les fumigacions amb glifosfat; canvis en els vincles familiars i socials tradicionals causats pels desplaçaments forçats de població; i les formes tradicionals de govern i els rituals tradicionals s'estan veient afectades.

D'avant de tot això, les comunitats emberà han començat un procés de recuperació del territori i de la seva cultura ancestral. En un esforç conjunt entre els indígenes, la ONIC (Organización Nacional Indígena de Colombia) i diverses organitzacions, molts dels desplaçats als municipis veïns i d'altres famílies dispersades al territori han retornat al resguard indígena. Però les dificultats son moltes.

Al dia següent, de matinada, varem reprendre el viatge, remuntant el riu, fins a la vereda Tres Playitas, acompanyats de varis governadors o autoritats indígenes d'altres comunitats. Quatre cases, o tambos, composen la vereda, però una d'elles va ser abandonada des que va fer explosió una mina a pocs metres, matant una persona, a finals de 2009. Les mines Antipersonal estan presents a 11 de les 13 comunitats, i ja han provocat diversos accidents, han obligat a desplaçar-se a moltes famílies, han forçat a abandonar llocs sagrats i camps de conreus. Aquest que esmentava no és l'únic accident per que ha tingut lloc a la comunitat: al juny del 2004 dos nens van ser ferits per MAP; al 2007 va morir un dels líders comunitaris; al juny del 2008 va morir un nen i al 2009 un dels animals de la comunitat. Les mines que han fet explosió fins ara van ser col·locades a les vies principals de la comunitat o a prop de les fonts d'aigua, i a dia d'avui encara no hi ha una sola senyal que anuncii el perill per la presència d'aquests artefactes a la zona.

Mentre algunes dones preparaven el dinar, a base d'arròs, yuca i plàtan, la resta ens vàrem reunir a l'escola del poble, una construcció similar a les cases tradicionals circulars dels indígenes, però amb sostre metàl·lic. El govern té la obligació de proporcionar a les comunitats indígenes professors capacitats per impartir l'ensenyament en llengua embera i en espanyol, però l'escola de Tres Playitas porta anys sense docents. Durant la reunió els indígenes van anar explicant la seva situació actual i les diverses violacions als drets humans patides per la comunitat: casos d'execucions extrajudicials, accidents per mines antipersonal i residus explosius de guerra, bombardejos, assassinats i amenaces contra líders comunitaris, etc. Les culpabilitats sempre es basen en presumpcions, però no se'n lliura ningú: les FARC i els grups paramilitars en alguns casos, l'exèrcit nacional en d'altres.

Vàrem sentir històries per no dormir, i en una de les seves intervencions, un dels governadors indígenes recordo que va dir “Aquesta no és la nostra guerra, no són les nostres mines, no en volem saber res”. Però no tenen elecció, s'han vist ficats al camp de batalla i sense protecció per part de les autoritats i de les organitzacions de la societat civil, nacionals i internacionals, és difícil que es deixin de cometre crims contra aquest poble. Cal fer visible aquesta realitat que poca gent coneix però que està fent patir una població innocent que es troba en situació d'indefensió.

Visita al Parlament de Catalunya

Els actes de celebració dels 25 anys d'existència de Moviment per la Pau varen tenir lloc divendres, dissabte i diumenge passats, amb continguts, espais i participacions ben diverses.

El divendres varem ser rebuts al Parlament de Catalunya. Aquí teniu el discurs que va fer el President de Moviment per la Pau, Ramon Panyella.

Bona tarda,

Vull començar agraint a tots els que han fet possible aquesta acte avui aquí al Parlament de Catalunya. El nostre Parlament –no podem dir el mateix del Congreso de los Diputados– sempre va ser sensible i receptiu als anhels i demandes dels objectors. L’acte d’avui n’és una prova més: gràcies per tant als diputats i diputades que al llarg de tots aquells anys ens van fer costat, i molt especialment gràcies a l’honorable President Ernest Benach, als membres de la mesa i als representants dels actuals grups parlamentaris perquè avui, en la vigília del 15 de maig, dia internacional de l’OC, han volgut compartir amb nosaltres, objectors de diferents èpoques, aquest inici de la celebració del desè aniversari de la supressió del servei militar.

Sóc objector des l’any 1984. No sabria dir a quina generació pertanyo: si a la segona o a la tercera; sí que puc dir, però, que des de sempre vaig tenir clar que no volia anar a la mili i, així mateix, que el rebuig a aquesta obligació no s’havia de dur en silenci ni de forma privada sinó que calia compartir-lo. Per això vaig integrar-me, quasi des del principi, a l’Associació d’Objectors de Consciència –l’AOC– i durant molts anys vaig ser-ne el president. L’AOC va ser fundada l’any 1985 per objectors de procedències diverses (Pax Cristhi, gent que havia estat al MOC i d’altres no adscrits) i fou un dels grups a l’entorn del qual es va organitzar una part del moviment de l’objecció de consciència des de mitjan anys 80 i, vist en la perspectiva del temps i dels resultats assolits, cal dir que, al costat de moltes altres, aquesta entitat fou una peça important en la consecució de la fita de la supressió del servei militar, una fita de la qual es compleixen 10 anys i que, com deia, avui aquí al Parlament de Catalunya comencem a commemorar i a celebrar.

He començat fent referència succintament als inicis de la meva biografia d’objector i ho he fet perquè, en darrer terme, és equivalent a la de molts objectors d’aquest país que també van procedir com jo, van militar en una o altra organització, pocs o molts anys, i ho van fer des d’unes conviccions fortes i amb ganes de canviar les coses. Per tant, vull pensar i creure que sóc aquí dalt a la taula en representació de mots d’ells i que les paraules que seguiran podrien ser assumides per qualsevol altre objector com jo. Unes paraules que tot just són un apunt de 4 qüestions sobre el que avui celebrem

1. Algú va escriure que la “pau no pot ser concebuda com un producte natural de la vida social”. En efecte, perquè la construcció de la pau és un procés llarg que exigeix, personalment i col•lectiva, molta intel•ligència, coratge i persistència, entre d’altres qualitats, i també amor i humor, com en Pepe Beunza ha escrit en un paper que li vagi llegir una vegada. La supressió del servei militar obligatori, un pas gens menyspreable en la construcció de la pau, tampoc no fou, per tant, producte de la casualitat. Ben al contrari: la ideologia, l’estratègia, el seny i el coratge dels objectors, dels desobedients i i dels insubmissos ho va fer possible.

2) Quina ha estat la significació històrica del moviment de lluita contra la mili?
Si vostès llegeixen a Josep Pla en el retrat que va fer de Pompeu Fabra hi podran descobrir una analogia entre el gran lingüista català i els objectors. Escrivia Pla: “Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconsegui d’una manera explícita i indiscutible. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu.” (Homenots, 1a sèrie, p.60). Bé, deixant de banda l’èmfasi un xic embafador dels adjectius, l’analogia em sembla perfecta: el moviment de l’objecció de consciència fou en el terreny de l’antimilitarisme com Fabra ho fou en el camp de la llengua catalana: és a dir, a diferència de molts altres moviments que fracassaren en els seus objectius o s’hi acostaren només parcialment, els objectors, els antimilitaristes d’aquest país, sí que van reeixir a conquerir el seu objectiu immediat i més explícit: que era acabar amb el servei militar.

3) L’acció dels objectors de consciència no fou exclusivament un treball en contra del servei militar obligatori, sinó que volia transcendir aquest objectiu: en darrer terme, i en un sentit més profund i ideològic, era una forma d’oposar-se al militarisme, de qüestionar les estructures subjacents que l’alimenten i el sustenen. En d’altres paraules: des dels seus origens a l’Estat espanyol amb Pepe Beunza i companyia al capdavant, l’Objecció de Consciència fou sempre un acte carregat de significació ètica i política que implicava moltes més coses que el no voler fer la mili. Aquest NO era substancialment un NO al recurs a la força com a mecanisme de pacificació i resolució de conflictes. I més enllà encara, era un NO al complex entramat de causes i dinàmiques que són a la base de les guerres i de la cultura de la violència que secularment ha dominat en el planeta. Per tant, i formulat en termes positius, l’objecció de consciència, que bevia en les fonts del pacifisme, la noviolència i els drets humans, es plantejava com un discurs i una contribució a la construcció de la cultura de la pau i a la difusió dels seus valors. Per això, la desaparició del servei militar no va ser un punt i final de la lluita del moviment d’objectors sinó un punt i seguit d’aquest llarg procés.

4) Què n’ha quedat de tots aquells anys de lluita en el món de l’OC? En el terreny dels béns simbòlics, la satisfacció d’haver participat en un projecte col•lectiu al servei d’uns ideals de progrés i de justícia. D’altra banda, la certesa que, en un sentit profund, la figura dels objectors de consciència no és en absolut una figura del passat, sinó que, en aquesta voluntat de transformació social i de construcció de la cultura de la pau a què al•ludia fa un moment, els objectors també són, som, una figura de present i, és clar, de futur. Només una dada, ben demostrable: una part important dels objectors compromesos i militants de les diferents generacions de lluita contra el servei militarr segueixen avui en actiu en entitats i plataformes de signe divers treballant amb el mateix esperit i amb els mateixos objectius de fons. Els en dono un exemple que m’és proper: l’antiga Associació d’Objectors ja fa força anys que va deixar d’existir per convertir-se en l’actual Moviment per la Pau, una entitat que treballa des de Catalunya amb un equip de persones potent i entusiasta per un món lliure de mines antipersonal i de bombes dispersió, fent educació per a la pau a les escoles i cooperació per a la pau en països afectats per mines i residus de guerra sense explotar.
L’AOC+Moviment per la Pau sumen 25 anys de treball per la pau. Un exemple –com n’hi ha molts d’altres, doncs– que els objectors seguim sent a principi de la segona dècada del segle XXI constructors de pau com ho vam ser durant més de 30 anys en el segle passat.


Moltes gràcies i per molts anys als objectors i a la seva lluita.

Servei Militar Obligatori?

Una gran part de la generació de joves d'avui no té ni idea de què és el servei militar obligatori. Si algú els anomena ara la “mili”, potser preguntaran de quin (E) mili es tracta, o senzillament posaran cara de no saber de què va. Si ara els diguéssim que als 18 anys tots els nois han de passar uns quants i llargs mesos aprenent a fer de soldats, sotmetre's a les ordres d'uns superiors, sota la disciplina militar, en qualsevol lloc de l'Estat espanyol, allunyat de família i amistats, que han de deixar de fer el que fan en aquest moment: treballar, estudiar o al que sigui que es dediquen.. ah! I que han de tallar-se els cabells ben ben curts, segurament pensarien que hem perdut l'enteniment o directament ens engegarien a dida.
Doncs això passava ara no fa tant de temps. Afortunadament, la societat civil (civil en lletres majúscules i en tota l'extensió del seu significat, en contraposició a militar) va organitzar-se per tal que tot això canviés. Sota lemes com “el dret a no aprendre a matar” o el “no a les armes”, l'objecció de consciència a la “mili” va anar creixent.
Un dels grups que va organitzar-se ara fa 25 anys, va ser un grup de joves catalans, sota el nom de Associació d'Objectors de Consciència – AOC, l'actual Moviment per la Pau.
L'AOC va començar el seu camí el 15 de maig de 1985 (Dia Internacional de l'Objecció de Consciència). L'AOC assessorava joves que no volien fer el servei militar, acollia objectors per fer el servei civil substitutori que regulava aleshores la llei, defensava els objectors que es trobaven immersos en judicis perquè es negaven a fer una prestació civil més llarga del que durava el servei militar (els anomenats “plantats”). També va treballar molt, de la mà de persones de la política molt implicades, per a aconseguir una llei justa i un nou model de defensa.
Fruit de tot allò i d'altres esforços semblants d'altres organitzacions, ara fa 10 anys, el servei militar obligatori va passar a la història a Espanya, i les següents generacions varen començar a deixar de preocupar-se perquè no volien fer el servei militar al que els obligava l'Estat i per això es veien obligats a començar un rosari de gestions i de traves per a fer-se objector.
Tanmateix en molts països del món, també molts d'europeus, aquest dret segueix sense estar reconegut, i també hem de seguir treballant per a això, perquè un dia, també ells i elles puguin decidir què volen fer i no ser obligats a agafar les armes ni que sigui per un temps.
Aquí,aquella manera de treballar que conjugava l'organització de la societat civil de base, amb els estaments polítics, culturals, etc. va funcionar.
D'aleshores ençà, Moviment per la Pau s'ha imbuït d'aquest esperit i ha continuat fent feina amb la mateixa filosofia. Des de la base fins als governants, s'han assolit en aquest temps fites importantíssimes en l'àmbit internacional com ara la prohibició de les mines antipersonal a través de l'anomenat Tractat d'Ottawa (1997) i la més recent prohibició de les bombes de dispersió a través del Tractat d'Oslo (2008), i podem dir que Moviment per la Pau ha treballat juntament amb centenars d'altres organitzacions d'arreu del món i que ha jugat el seu paper en aquests èxits.
Aquest any, doncs, celebrem el Xè aniversari de la supressió del servei militar i el XXè aniversari de Moviment per la Pau – AOC. Hem organitzat un seguit d'activitats per a commemorar-ho, que trobareu a la nostra pàgina web (http://www.movimentperlapau.org/) i al facebook. Tindrem una jornada de debat i reflexió el 15 de maig, una acció ciutadana el 16 de maig i altres activitats. Tot ho estem preparant amb la intenció de fer una ullada orgullosa al passat, una anàlisi curosa del present i una mirada esperançada al futur.
Hi sou tots i totes (joves d'ara i de sempre) convidats i convidades.

MOVIMENT PER LA PAU - AOC

4 d'abril: Dia Internacional contra les Mines

Ahir va ser el Dia Internacional Contra les Mines. Enguany, donades les dates en què ha caigut, Moviment per la Pau ha optat per no organitzar cap acte. Tanmateix, aquesta és la nota de premsa que ha enviat la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines, en la que es fa un èmfasi especial en la importància de continuar fent coses per a assolir l'objectiu real d'un món lliure de mines.

Bona mona a tothom!!

LES MINES ANTIPERSONAL SÓN "CONTRAPRODUENTS" - ELS ESTATS UNITS HAN D'ACCEDIR AL TRACTAT DE PROHIBICIÓ DE LES MINES

El 4 d'abril es el Dia Internacional per a la Sensibilització sobre les Mines i l'Assistència a la Acció contra les Mines.

Ginebra, 1 d'abril de 2010 – Finançar la neteja de mines i l'assistència a les víctimes és bàsic, però no és suficient per eradicar de veritat les mines antipersonal, ha dit la Campanya Internacional per la Prohibició de les Mines (ICBL), premi Nobel de la Pau, en ocasió del Dia Internacional per a la Sensibilització sobre les Mines y l'Assistència en l'Acció contra les Mines. “Tots els Estats haurien de renunciar formalment a l'ús de les mines antipersonal per sempre més adherint-se al Tractat de Prohibició de les Mines, si realment volem llirar el món d'aquesta arma bàrbara,” ha dit Sylvie Brigot, Directora Executiva de la ICBL. Darrerament hi ha una gran mobilització per a conseguir que els Estats Units s'adhereixin al Tractat.

Estats Units va començar una revisió profunda de la seva política sobre mines a finals de 2009. “L'ús d'armes que treuen vides i membres del cos de civils de manera desproporcionada és totalment contraproduent en els conflictes actuals en els què la clau és guanyar-se els gors i les ments de la població local,” ha dit Zach Hudson, Coordinador de la Campanya Nord-americana contra les Mines. “Estats Units no ha utilitzat mines antipersonal des de fa 19 anys i és el major donant individual del món per a l'acció contra mines. Ja compleix amb l'essencial del Tractat de Prohibició de les Mines. No hi ha cap raó real per la qual els Estats Units no signin.”

El mes de març de 2010 ha estat marcat per intensos esforços per aconseguir que Estats Units s'uneixi al 80% dels països del món, incloent tots els membres de l'OTAN que ja han renunciat a l'ús de mines antipersonal. En més de 30 països, activistes de la ICBL i sobrevivent de mines es van reunir amb representants de les ambaixades dels EUA.

El 22 de març, líders de 65 organitzacions no governamentals nord-americanes varen enviar una carta al President Obama instant-lo a que la revisió de la política porti com a resultat la decisió d'accedir al Tractat de Prohibició de les Mines, i que el President sotmeti el Tractat al Senat per al seu examen i consentiment abans que acabi l'any.

Les mines encara afecten la vida diària de la gent en uns 70 països. Gràcies als esforços fets en la neteja de mines i en l'educació en el risc, la víctimes segueixen disminuint. “El Tractat de Prohibició de les Mines és el mitjà per a assegurar que es faci front a totes les conseqüències de l'ús que s'ha fet de les mines, i que els sobrevivents vegin els seus drets i necessitats respectades,” va dir Margaret Arach Orech, Ambaixadora de la ICBL y sobrevivent de mina. L'àrea en què s'han fet menys progressos en la darrera dècada és la de l'assistència als sobrevivents, les seves famílies i comunitats.

El Tractat de Prohibició de les Mines prohibeix totalment qualsevol ús, producció y comerç de mines antipersonal, obliga a destruir tots els arsenals de mines en un termini de quatre anys, i la destrucció de les mines que hi ha sobre el terreny en un termini de 10 anys, i insta a la execució de grans programes per atendre a les víctimes..

Primeres impressions com a Jove Cooperant a Colòmbia

Vaig arribar a Colòmbia farà poc més d'un mes com a beneficiària d'una beca per Joves Cooperants de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya. Durant cinc mesos m'incorporaré a l'equip de treball del projecte d'Acompanyament a Víctimes de Mina antipersonal de Moviment per la Pau. Durant aquest temps tindré l'oportunitat de conèixer d'aprop la feina de seguiment i coordinació del projecte que es duu a terme des de Bogotà, però també de desplaçar-me a les regions on es desenvolupa el projecte i a les quals es pateix la realitat de les mines antipersonal (MAP) i les municions sense esclatar (MUSE).

Com a conseqüència de més de quaranta anys de conflicte intern, el país està sembrat d'aquestes armes, que han format part al passat o al present de l'estratègia de guerra tant de dels grups armats no estatals com del propi exèrcit nacional. Colòmbia va esdevenir Estat Part del Tractat d'Ottawa al 2001, després d'haver-lo ratificat l'any 2000, comprometent-se així a destruir totes les mines en zones que queden sota la seva jurisdicció com a data límit al 2011. El problema és que no existeixen registres fiables sobre la quantitat i la ubicació de les zones minades pels actors armats no estatals, cosa que dificulta enormement el procés de desminatge. A més, el desminatge humanitari està exclusivament en mans de l'exèrcit, per la qual cosa els processos de neteja de camps minats tenen implicacions polítiques, per demostrar que les forces armades i no els actors armats no estatals tenen el control sobre aquests territoris. Fins al moment, les organitzacions de la societat civil no han estat autoritzades a realitzar accions de desminatge a Colòmbia.

A 31 dels 32 departaments del país s' han registrat víctimes civils, la majoria de zones rurals, que han de ser traslladades a nuclis urbans per a rebre atenció mèdica, ja que allà els serveis de salut són de millor qualitat. Tot i que l'estat colombià té assumides certes obligacions legals amb aquestes persones, emmarcades dins l'anomenada “Ruta de Atención”, hi ha tot un seguit de buits legals que deixen les víctimes en un estat d'indefensió. Aquesta s'incrementa pel fet que, en molts casos, els sobrevivents no coneixen els drets que els corresponen o la forma de reclamar-los. A més a més, existeix un gran buit quant a la recuperació psicosocial d'aquestes persones, que deixen de ser potencialment productives en el sector laboral en el qual havien treballat fins al moment i que, en molts casos, pateixen situacions de marginació social després d'haver patit l'accident. El projecte de Moviment per la Pau es centra en cobrir algunes d'aquestes mancances, i sobre tot enguany en enfortir el teixit associatiu dels sobrevivents perquè puguin reclamar els seus drets. Es essencial empoderar aquestes persones perquè en d'ara endavant puguin treballar per la seva pròpia reintegració en la societat.

A la ciutat, en canvi, poca gent és conscient que Colòmbia és un dels països del món on es registren anualment més víctimes d'aquestes armes cruels. Sembla que aquí el conflicte passa de llarg, o potser és que la gent ha après a tancar els ulls. A Bogotà és fàcil viure'n aliè a no ser que a l'autobús topis amb un desplaçat de la guerra que explica a tots els passatgers la història de la seva família amb tot luxe de detalls i demana uns “pesitos” per a poder sobreviure en aquesta ciutat de bojos. O que a la Plaça Bolívar, la plaça major de la ciutat, organitzacions defensores dels drets humans celebrin un tribut als desapareguts o en contra de les desaparicions forçades i la impunitat.

Però el cert és que el de les mines és un tema difícil d'incloure a l'agenda política, precisament perquè la gent que pateix aquesta realitat són camperols i en general població en situació de marginalitat. En un parell de mesos, al maig més concretament, el país celebra eleccions presidencials, de les quals en sortirà un nou governant per a un període de quatre anys. Està en mans de la societat civil reclamar compromisos als candidats presidenciables per a totes les víctimes de la guerra. I alçar la veu per reclamar d'una vegada per totes una sortida negociada a aquest conflicte enquistat.

UN GRAN PAS PER LA HUMANITAT

El passat 16 de febrer Moldàvia i Burkina Faso es van convertir en el 29è i el 30è estats en ratificar la Convenció sobre bombes de dispersió. D’aquesta manera el també anomenat, Tractat d’Oslo per la eliminació de les bombes de dispersió, ha entrat en vigor. Aquest fet passarà inadvertit per molta gent en els països que no es troben afectats per aquestes armes inhumanes, però marca sense dubte una data molt esperada pels habitants dels estats i territoris contaminats per les anomenades bombes de dispersió, i en especial per les seves víctimes.

El Tractat d’Oslo:

Els estats membres d’aquest Tractat estan compromesos principalment a:

1. No utilitzar bombes de dispersió
2. Parar la producció de bombes de dispersió
3. Destruir els seus estocs de bombes de dispersió
4. No comerciar amb bombes de dispersió
5. Netejar els seus territoris contaminats d’aquestes armes
6. Assistir a les víctimes directes d’aquestes armes, a les seves famílies i les seves comunitats
7. Practicar la cooperació internacional amb països afectats per les bombes de dispersió
8. Ser transparents durant tot el procés

La llista dels països membres la trobareu a:
http://www.stopclustermunitions.org/treatystatus/

Què són les bombes de dispersió?

Les bombes de dispersió són armes compostes per un gran contenidor que conté en el seu interior de desenes a centenars de bombetes, també anomenades submunicions. Quan aquestes bombes són llançades –per terra, mar o aire- deixen anar totes aquestes submunicions, que s’escampen per grans superfícies de terra. Aproximadament un 30% d’aquestes submunicions no esclaten quan impacten contra el terra....quedant al terreny durant dècades, molt després de la fi dels conflictes, esperant a que algú o alguna cosa les activi i les faci esclatar. D’aquesta manera, les bombes de dispersió boicotegen la vida social i laboral de les comunitats afectades: els camins, les poblacions, els camps de conreu, etc. queden contaminats, i amenacen la integritat física i psicològica dels habitants. Només cal dir que un 98% de les seves víctimes són civils per deixar clar que són armes indiscriminades, a més gran part de les víctimes sofreixen danys innecessaris com mutilacions o pèrdues sensorials i es converteixen en persones que han de continuar afrontant la vida amb diferents discapacitats.



El Procés d’Oslo per la prohibició de les bombes de dispersió:

Per les raons esmentades, la societat civil internacional organitzada va fundar al 2003 la Coalició per la prohibició de les bombes de dispersió (CMC són sigles en anglès), amb l’objectiu d’eliminar aquestes armes d’aquest món. No va ser fins a principis del 2007 que la CMC va aconseguir que un govern, el de Noruega, encetés el Procés d’Oslo per la prohibició de l’ús, la producció, l’emmagatzematge i la transferència de les bombes de dispersió. Des de llavors i fins al maig de 2008 molts països es van unir a aquest procés, fins que finalment el 3 i 4 de desembre més de 100 països el van signar a Oslo, així va rebre el nom de Tractat d’Oslo. Les 30 ratificacions necessàries per l’entrada en vigor del Tractat ja s’han aconseguit, l’1 d’agost de 2010 serà la data en què esdevindrà Llei Internacional que hauran de complir tots els estats que en siguin membres.


Quins territoris estan afectats?

Fins a un total de 32 territoris al món estan afectats per la presència de submunicions de bomba de dispersió. Els continent més afectats són Àsia, Àfrica i Europa. Els exemples més vergonyosos els trobem al sud-est asiàtic, a Laos, Vietnam i Cambodja, en aquesta zona l’exèrcit nord-americà va llençar més de mig milió de bombes de dispersió entre l’any 1965 i el 1973, avui en dia encara són habituals els accidents amb aquestes armes. Altres estats molt afectats són l’Iraq, els Balcans, Afganistan o Líban, que han rebut l’impacte de les bombes de dispersió en conflictes més recents.
Per més informació consulteu els mapes dels països afectats, productors, usuaris el següent enllaç:
http://www.stopclustermunitions.org/the-problem/countries/

TORNAR A CAMINAR

Caminar, conduir un cotxe, pujar i baixar escales. Escriure, menjar sòl o sola, vestir-se, abraçar... Totes aquestes accions les fem amb molta facilitat la majoria de les persones un nombre incomptable de vegades al llarg de la nostra vida.

Però hi ha persones per a les què aquest compte s'atura sobtadament, sovint en plena joventut o en la infantes, sovint per raons que no entenen, sovint per causes inversemblants com ara agafar un objecte que semblava una joguina o fer drecera i travessar un camp per arribar abans a casa o a l'escola.

Hi ha vegades que aquestes persones, que perden de cop la mobilitat i algunes funcions, fins i tot la feina o potser la vida, sabien que en corrien el risk, però no podien deixar de fer el que feien perquè potser la seva família depenia dels productes que conrreaven.

Les mines antipersonal i altres residus explosius de guerra aturen el compte de molts civils innocents. Actuen així, de sobte, sense previ avís, sense discriminar ningú; un mal pas, una explosió i una altra vida que s'ensorra.

Les seqüeles d'un accident per causa de mina són per sempre, els efectes sobre el cos també. L'impacte psicològic de l'explosió i de la ferida o amputació és greu i, si no rep tractament, pot comportar problemes més greus tant a qui va sobreviure a l'accident com a qui l'envolta.

Tot això fa que sigui necessari tot el suport institucional, i quan aquest no arriba o no és prou bo, el de les organitzacions i ONG humanitàries.

Les pròtesis són necessàries i permeten reprendre el compte de les vegades que un camina, passeja, escriu o corre, torna una mica de la independència perduda. Són necessàries però no suficients; cal comlementar-les amb altres tipus de suport, de tota mena. Un pot ser la pràctica de l'esport, reconegut i recomanat per la comunitat mèdica en general com a un gran guaridor. Actualment, els esports per a persones amb alguna discapacitat estan prenent força i ocupant el seu espai, però sovint no estan prou desenvolupats. Podríem donar un cop de mà en aquest sentit?

De moment, Moviment per la Pau us convida a tots i totes a participar a la mitja marató de Barcelona el proper diumenge. Nosaltres hi serem. En una acció solidària, una de les empreses organitzadores farà una donació a finals d'any a Moviment per la Pau per tal que porti a terme un projecte de cooperació a Colòmbia i... per què no? Potser el somni de fomentar la pràctica de l'esport de persones amb alguna discapacitat, com ara les víctimes de mines perquè afegeixin l'esport a la llista de coses que poden tornar a fer, seria possible.

Per tant, us convidem a participar a la mitja marató, i a posar el vostre granet de sorra, tot el que heu de fer és tornar al xip que us posaran a las sabatilles a qualsevol de les persones voluntàries de MxP al final de la cursa. Trobareu més informació al telèfon 902 222022 o a http://www.bcn.es/mitjamarato

Sort!

Solidaritat amb Palestina des de Catalunya i Israel

El divendres 15 de gener a la plaça Sant Jaume de Barcelona, es va dur a terme una concentració en record de les víctimes dels atacs a Gaza en motiu del primer aniversari d'aquest fet lamentable. Els convocants sumaven la Plataforma Aturem la Guerra, la Comunitat Palestina Catalunya, la Coordinadora d’Entitats amb Palestina al Cor.

Fa un any, l'exèrcit israelià va llançar una sèrie de bombardejos i incursions sobre Gaza; el resultat van ser 1400 morts i molts més ferits, majoritàriament població civil palestina, és clar. Un alt percentatge de la població es va convertir en habitants sense sostre, degut a la destrucció dels seus habitatges pels bombardejos i altres mètodes emprats per arrasar la zona.

Una bandera palestina estesa al terra envoltada d'espelmes recordava les víctimes dels atacs. La plaça era mig plena, uns quants centenars de persones -amb una important presència del món associatiu barceloní- van escoltar les paraules de David Bondia que va parlar sobre la violació per part de l'Estat israelià dels drets humans i del dret internacional humanitari. Tot seguit, Laia Altarriba va explicar les dificultats que van patir a la “Marxa per la Llibertat de Gaza”* junt amb un dels pocs participants de la marxa que va arribar fins a Gaza. També va parlar la representant de la Comunitat Palestina a Barcelona que va subratllar les males condicions en les que viuen i sobreviu la població palestina i va donar les gràcies al poble català per la solidaritat mostrada. Per tancar la concentració un músic acompanyat de tota la plaça va cantar una versió especial de “l'Estaca”, cantada mig en català i mig en àrab, per demanar l'alliberament dels territoris ocupats i el final del bloqueig i la violència que asfixia Gaza.

Afortunadament també existeixen persones que lluiten per la pau a Israel: és el cas de Sahar Vardi, una noia israeliana de 19 anys, de Jerusalem, reivindica i recolza la causa palestina i a més, és contrària a realitzar el servei militar que és obligatori per a tothom en el seu Estat.

Sahar ha estat dos mesos a la presó per ser una refuseniks, que és com anomenen als i les joves d'Israel que refusen de servir al seu país. I tot i que sap que perdrà una gran quantitat de drets a Israel, com no treballar en cossos de seguretat ni en edificis oficials, mai es posarà l'uniforme verd.

El passat mes de novembre va compartir la seva experiència a l'Euromediterrània amb nosaltres i ens va mostrar que tot i que cada vegada són menys, per les represàlies que reben, existeix un nombre d'israelians i israelianes contraris al que s'està fent en el seu nom i fins i tot boicotegen el seu Estat.

Durant la seva estada a Barcelona, cada dia se la podia veure amb una samarreta reivindicativa contrària a les armes, a l'actuació d'Israel i a favor de la pau al Pròxim Orient. Del seu coll sempre hi penjava un Handala: la figura d'un nen palestí refugiat que es troba d'esquenes i representa com se sent Palestina respecte el món. Aquesta figura és un símbol de màxima representació palestina i va facilitar l'apropament de la Sahar amb els palestins i la libanesa que participaven també en l'Euromediterrània i amb els que va poder dialogar i compartir opinions.

Sahar, tot i la seva joventut i el fet de ser israeliana, veu que el que passa amb els palestins no és just i afirma que molta gent confon terrorisme amb Islam que és una de les causes de l'odi, tan present a la seva terra.

* per més informació consulteu la pàgina www.palestina.cat

DE LA POLÍTICA A LA LITERATURA: LA MEMÒRIA DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

Llegim al diari que la primera setmana de novembre van reunir-se a París el president francès Nicolas Sarkozy i la cancellera alemanya Angela Merkel per commemorar l’aniversari de l’armistici que va posar fi l’any 1918 a la Primera Guerra Mundial. L’acte commemoratiu es dugué a terme davant de la tomba del soldat desconegut que hi ha a l’Arc de Triomf de la capital francesa i va consistir en un homenatge a les víctimes d’aquella terrible contesa bèl·lica que es va saldar amb el balanç esfereïdor de 9 milions de morts, 20 milions de ferits i 7 milions de desapareguts. A més, com és prou sabut, les ferides obertes no van quedar ben tancades amb la pau signada aquell novembre de 1918 i van portar, dos decennis més tard, a l’esclat d’una segona guerra mundial que superaria amb escreix la tragèdia de la primera. Però tornant a l’acte de commemoració de l’armistici de la Gran Guerra, són remarcables unes paraules que hi pronuncià Àngela Merkel, qui, en un exercici d’assumpció de culpa i d’autocrítica del paper dels alemanys en aquella guerra (que també fou correspost pel mandatari francès en reconèixer que l’any 18 els vencedors no havien estat prou generosos amb els vençuts), va afirmar “que mai oblidarem com han hagut de sofrir els francesos a causa dels alemanys […]” i afegí: “però hem de saber afrontar la nostra pròpia història. És l’única manera d’encarar el futur”. Té raó: les nacions (els pobles, els estats) només poden pensar a construir el seu futur de forma positiva mirant amb honestedat el propi passat i assumint, quan calgui, els errors que s’hi van cometre. Per tant, d’acord senyora Merkel (i també senyor Sarkozy), cal anar endavant estrenyent la mà del qui en el passat fou l’adversari, i des de la Cultura de la Pau no cal dir que ens fa feliços veure aquests gestos. Però…

Aquesta voluntat d’encarar el futur sense el llast d’un passat insuportable no ha d’anul·lar la necessària conservació de la memòria d’aquest passat, això que ara està de moda dir-ne “la memòria històrica”. Entre les moltes estratègies dirigides a la preservació d’aquesta memòria, ens quedem (almenys per avui) amb la que ens sembla més lliure, menys subjecte a pressions dels uns o dels altres o a una determinada conjuntura sociopolítica, i més lligada, en definitiva, a una recerca de la veritat: la literatura, i més exactament la literatura de ficció, les novel·les. La memòria de la Primera Guerra Mundial, doncs, no la trobarem només –ni potser principalment– en actes político-simbòlics com el que hem referit ratlles amunt; ni tampoc en els llibres dels historiadors ni, encara, en els llibres de memòries de militars o polítics de l’època, sinó que també ens la dóna, i amb una força especial, la literatura. Tenim a l’abast, doncs, la possibilitat de fer des de la ficció un exercici de memòria sobre un dels esdeveniments d’abast mundial més tràgics de l’era contemporània, un exercici que ens permet prendre consciència que els balanços comptables de les víctimes d’aquella guerra (de qualsevol guerra, de fet) són insuficients perquè obliden una de les dimensions més colpidores del drama: el sofriment i la por de l’individu convertit en soldat a la força i sotmès a unes condicions de vida infrahumanes que li lleven la dignitat. En efecte: dues novel·les escrites en el període d’entreguerres del segle XX donen testimoni de la Primera Guerra Mundial en la seva dimensió més humana, més íntima i sobretot més cruenta, i, encara que sigui ficció, les històries narrades (sobretot la de la segona novel·la que presentarem) atenyen un grau de veritat i d’intensitat que altres tipus de discursos no poden donar-nos.
La primera obra a què volem fer referència ja és un clàssic (i per tant no ens hi entretindrem): Adéu a les armes (A Farewell to Arms), d’Ernest Hemingway, és –amb Res de nou al front de l'oest (Im Westen nichts neues) de l’alemany Erich Maria Remarque– segurament la novel·la sobre la Primera Guerra Mundial més coneguda internacionalment, amb una versió cinematogràfica de l’any 1932 protagonitzada per Gary Cooper que va contribuir a la projecció pública de l’obra (l’any 1958 se’n feu un remake amb Rock Hudson). Com és prou sabut, l’escriptor nord-americà, a través d’una estructura en cinc parts, hi ficcionalitza la seva pròpia experiència de soldat allistat voluntàriament a l’exèrcit italià: el retrat dels efectes de la guerra sobre els soldats –la por– donarà pas, progressivament, a una narració centrada a explicar-nos la relació amorosa del protagonista (alter-ego de l’autor), ferit en un bombardeig, amb la infermera que en té cura.

«Una de les novel·les més impactants que s’han escrit mai sobre la Primera Guerra Mundial»

La segona novel·la de què volem parlar no és coneguda del gran públic. Es tracta de La por, de l’escriptor francès Gabriel Chevalier (Lió 1895-Cannes, 1969), i publicada l’any 1930 a França, però que, acusada d’antipatriòtica, fou condemnada a l’oblit. El mateix autor, en un pròleg a la versió de 1951, ens explica que el llibre va tenir “la mala fortuna de trobar-se una segona guerra en el seu camí” de manera que l’any 1939 en fou suspesa la venda, ja que el seu contingut antibel·licista no convenia a una societat que es preparava de nou per al combat i que calia que ho fes amb la moral alta: “quan la guerra es fa present, no és el moment d’advertir la gent que es tracta d’una sinistra aventura de conseqüències imprevisibles” , escriu Chevalier. L’any 1951 es va tornar a editar a França i el 2008, en motiu dels 90 anys del final de la guerra, va ser “rehabilitada” definitivament i presentada per la crítica francesa, amb tota justícia, com “una de les novel·les més impactants que s’han escrit mai sobre la Primera Guerra Mundial” i, podríem afegir-hi nosaltres, “literàriament més esplèndides”. L’editorial Quaderns Crema, sempre atenta a pescar en el mar dels bons llibres, ens permet des de primers de l’any que ara acaba poder llegir en versió catalana aquesta joia de la literatura universal contemporània, tot un luxe doncs per a la nostra cultura (simultàniament, Quaderns també ens ha donat la versió castellana –El miedo– dins el seu segell editorial Acantilado)
La por és l’obra mestra de Chevalier. És una novel·la en contra de la guerra, escrita per algú que l’ha patit en primera persona (hi va combatre fins el 1918) i que vol deixar constància a les futures generacions del que realment va suposar per a aquells que la van viure a primera línia de foc: “De jove –quan érem al front–”, escriu Chevalier, “ens ensenyaven que la guerra era moralitzadora, purificadora i redemptora. Tothom sap les conseqüències que han tingut aquests romanços: mercantis, traficants, mercat negre, delacions, traïcions, afusellaments, tortures; i fam, tuberculosi, tifus, terror, sadisme. També heroisme, d’acord. Però la petita, l’excepcional proporció d’heroisme no compensa la immensitat del mal”. L’autor, doncs, va inspirar-se en la seva pròpia experiència de combatent per escriure el llibre i per mitjà del protagonista, un soldat ras francès d'infanteria, Jean Dartemont, ens va mostrant “la immensitat del mal” a què aquella guerra va abocar els soldats: des de les condicions de vida, la brutícia, els polls, la gana, les metralladores, el fang, els bombardeigs continus, la ruleta russa de la mort permanent, el gas, els morts que apareixen amb els bombardeigs i són una altra vegada enterrats... fins als crits dels ferits, les trucades i crides desateses del caiguts en "la terra de ningú" i que agonitzen durant dies, sols, sense aigua, calmants, menjar... La bogeria que ataca alguns companys i amics del col·legi, les autolesions..., etc. Res no ens estalvia, doncs, de la realitat absurda, de l'atzar, de la mala sort, de la misèria, dels comandaments egòlatres –per als quals les vides dels homes no compten.
En darrer terme, la novel·la, ja des des del mateix títol, ens parla de l’experiència de la por viscuda pels soldats al front. Una por ficcionalitzada però no inventada per Chevalier des d’una confortable taula de treball, a diferència d’altres relats de guerra (“Als «llibres de Guerra» que jo havia pogut llegir sí que es feia de vegades esment de la por, però era la por dels altres. L’autor era un personatge flegmàtic, tan ocupat a pendre notes que es reia tranquil·lament dels altres ). El resultat és un retrat colpidor d’aquella guerra que interpel·la críticament, sense concessions, les bases ideològiques i morals sobre les quals va voler-se edificar l’Europa de la primera meitat del segle XX; un retrat a les antípodes de la visió heròica i triomfant amb què el poder francès va vendre la contesa a la seva societat i que és ben lluny, doncs, de qualsevol temptació mistificadora perquè, per als que hi van combatre, la por és l’única veritat i calia, doncs, narrar-la sense trampa (“l’autor del present llibre va considerar que hi hauria improbitat si parlava de la por dels seus companys sense parlar de la seva. És per això que va decidir de carregar tota la por, abans de res, al seu compte” ). Això és el que fa Chevalier en aquest llibre esplèndid, també per la qualitat de l’escriptura. Us convidem, doncs, a descobrir totes les virtuts d’aquesta novel·la. Aquí en teniu uns fragments de mostra:
“Quan un ha vist la guerra com acabo de veure-la jo, es pregunta: «¿Com és possible que una cosa com aquesta hagi estat acceptada? ¿Quin traçat de fronteres, quin honor nacional ho pot legitimar? ¿Com és possible disfressar d’ideal el que és pur bandidatge i fer-lo admetre?»
Van dir als alemanys: «Endavant cap a la guerra fresca i joiosa! Nach Paris i Déu amb nosaltres per la grandesa d’Alemanya!». I els bons alemanys pacífics, que sempre s’ho agafen tot seriosament, es van llançar a la conquesta, es van transformar en bèsties ferotges.
Van dir als francesos: «Ens ataquen. És la guerra del Dret i de la Revenja. Cap a Berlín!». I els pacífics francesos, que mai no s’agafen res seriosament, van deixar de banda els seus somiejos de petits rendistes per anar a combatre.
I el mateix va passar amb els austríacs, els belgues, els anglesos, els russos, els turcs i després els italians. En una setmana, vint milions d’homes civilitzats, dedicats a viure la vida, a estimar, a guanyar diners, a preparar el futur, van rebre la consigna de deixar-ho tot de banda per anar a matar altres homes. I aquests vint milions d’individus van acceptar la consigna perquè els havien convençut que allò era el seu deure.
Vint milions, tots de bona fe, tots d’acord amb Déu i amb el seu príncep… Vint milions d’imbècils… Com jo!”.

“–Però aleshores, ¿què ha fet a la guerra?
–Estrictament, el que m’han manat. Em temo que no hi ha en això res de gaire gloriós i que cap dels esforços que m’han imposat no ha estat gaire perjudicial per a l’enemic. Temo estar usurpant la plaça que ocupo aquí i les atencions que vostès em prodiguen
–Que exasperant que és vostè? Respongui, doncs. Li estem preguntant què ha fet?
–¿Sí?… Doncs bé: he caminat nit i dia, sense saber on anava. He fet exercici, he passat revista, he cavat trinxeres, he transportat rotlles de filferro i sacs de terra, he fet guàrida a les espitlleres. He passat gana sense tenir res per menjar, set sense tenir res per beure, son sense poder dormir, fred sense poder-me escalfar, polls sense poder de vegades gratar-me… Vet aquí!
–¿Això és tot?
–Sí, això és tot… O més aviat, no, això no és res. Us diré quina és la gran ocupació de la guerra, l’única que hi compta: HE PASSAT POR”.