Exportacions espanyoles d'armament 2000-2009

Tot i que a molts de nosaltres ens sorprendrà, les exportacions espanyoles d’armament del 2009 han estat les més elevades de la història d’Espanya. Representant el 4% de les exportacions mundials i el 0,9% del total de la balança comercial espanyola. L’estudi realitzat pel centre d’Estudis per la Pau mostra com en els deu últims anys (des del 2000) el volum de les exportacions de materials de defensa no ha parat de créixer. Les exportacions del 2009 van ser un 44% superiors a les del 2008 i un 871% respecte l’any 2000. La tendència espanyola, per tant, és alcista, però la mundial dibuixa oscil·lacions. L’any 2009 es va exportar un 0,55% menys que el 2008 i un 25% més que l’any 2000. La tendència mundial d’aquest mercat d’armament ve determinada pel comportament de les exportacions d’Estats Units i Rússia, ja que entre aquests dos països controlen entre el 50-60% del mercat.

Les exportacions espanyoles de 2009 tenen un valor de 1.347 milions d’euros, i en el context dels 10 anys suposen una mitjana anual de 498 milions d’euros. Espanya es va situar en la sisena posició com a exportador mundial, darrera dels EUA, Rússia, Alemanya, França i el Regne Unit. En els últims anys, els tres tipus de material de defensa més venuts han estat: les aeronaus militars, els vaixells de guerra i els equips de formació d’imatge o contramesures. Les aeronaus militars representen el 32% del total; els vaixells de guerra un 30% i els equips de formació d’imatge o contramesures (que inclouen càmeres, sensors de radars i equips d’infrarojos, entre d’altres), representen l’11%. Per tant, els tres productes junts sumen el 73% del total de les exportacions mundials. La resta està repartit entre combustibles, explosius, bombes, coets, míssils, amfibis, blindats i municions. Gran part de les exportacions realitzades han tingut com a destinació països en situació sensible o delicada, és a dir, amb existència de conflictes latents i/o amb vulneració dels drets humans. Alguns d’aquests països han estat: Colòmbia, Marroc, Rwanda, Índia i Turquia. La informació facilitada pel Govern Espanyol al Registre d’Armes Convencionals de Nacions Unides sobre les seves transferències d’armes al 2009, recull l’exportació d’una fragata de guerra a Noruega, un submarí a Malàisia i deu vehicles blindats de combat a Ghana. En cap moment l’informe recull o expressa els criteris seguits per declarar solament aquestes tres exportacions i no la resta d’armament pesat. Però aquestes exportacions per part d’Espanya a països vulnerables, va clarament en contra de la “Ley de comercio exterior de material de defensa y doble uso”. Una llei que es va aprovar el desembre de 2007 i que obligaria a denegar exportacions a països sancionats per nacions Unides, països amb una manifesta inestabilitat política i democràtica, països que es trobin en conflicte armat, que vulnerin els drets humans dels seus ciutadans, que no condemnin el terrorisme o que prioritzin la despesa pública en material de defensa per sobre de la despesa social, com ara educació i sanitat. A la vista d’això no queda clar com s’han d’interpretar exportacions a països com el Marroc, Turquia, Aràbia Saudita, Equador o Pakistan. Però també s’exporta a països que intervenen en conflictes, com Estats Units i Regne Unit que mantenen tropes d’ocupació il·legal a Iraq i Afganistan.

Redactat per Anna Roldán pel programa de ràdio Bonobolitza't de març de Joves de Moviment per la Pau

Font: Centre Delàs

Grups d'arreu del món exigeixen als Estats Units que prohibeisin les mines antipersonal

El Tractat de Prohibició de les Mines fa 12 anys avui

Ginebra, 1 de març de 2011 – Grups de la societat civil d'arreu del món demanen als Estats Units que prohibeixin les mines antipersonal de manera immediata, ha dit avui la Campanya Internacional per a la Prohibició de les Mines (ICBL, per les seves sigles en anglès)-Premi Nobel de la Pau, just quan el Tractat fa dotze anys. Membres de la Campanya es reuniran avui i durant tot el mes amb representants dels Estats Units en desenes de països d'arreu per a exigir que el seu país s'uneixi al Tractat de Prohibició de les Mines.

“És absurd que els Estats Units continuïn aferrats a un arma que és tan horrorosa que només un país com Myanmar encara la fa servir”, diu Sylvie Brigot, Directora Executiva de la ICBL. “Com que gairebé tots els aliats militars propers dels EUA han pogut eliminar les mines antipersonal dels seus arsenals sense comprometre la seguretat nacional, confiem en que els Estats Units també puguin fer-ho.”

L'Administració Obama va començar una revisió exhaustiva de la seva política amb relació a les mines antipersonal a finals de 2009 per a determinar si pot unir-se al Tractat de Prohibició de les Mines. Els seus funcionaris han estat consultant amb aliats Estats Part del Tractat, organitzacions internacionals, societat civil i sobrevivents de mines, així com amb personal militar retirat. No hi ha una data pública per a completar aquesta revisió. Si accedeix al Tractat de Prohibició de les Mines, Estats Units ajudaria a enviar un clar senyal que qualsevol tipus de mina antipersonal és un arma inacceptable, reforçaria la seguretat internacional, i serviria d'estímul per tal que alguns dels altres estats que encara es troben fora del tractat també prenguessin la decisió.

Estats Units ja compleix amb les obligacions principals del Tractat de Prohibició de les Mines: no ha fet servir mines antipersonal des de 1991, no n'exporta des de 1992, i no han produeix des de 1997. A més, és el major donant individual per a l'acció contra les mines i programes d'assistència a víctimes. Això hauria de complementar-se amb el compromís legal de posar fi a l'amenaça de l'ús de mines antipersonal.

El 2010, membres de la ICBL d'arreu del món, varen dur a terme un seguit d'accions per tal de demanar que la revisió d'aquesta política porti als Estats Units a prendre la decisió d'accedir al Tractat de Prohibició de les Mines:

· El març de 2010, 65 ONG amb seu als Estats Units varen signar una carta dirigida al President Obama, en la que acollien amb satisfacció la política de revisió, i li exigien que aquesta comportés la decisió d'unir-se al Tractat de Prohibició de les Mines.

· El 18 de març, 68 Senadors i Senadores dels Estats Units varen escriure al President Obama, expresant el seu més ferm suport a la prohibició de les mines antipersonal.

· El juny de 2010, sobrevivents d'accidents de mina de diverses regions del món varen donar el seu testimoni en una reunió amb funcionaris dels EUA.

· El 30 de novembre de 2010, setze guanyadors del Premi Nobel de la Pau varen enviar una carta al President Obama. Algunes de les persones signants eren: Mohamed El Baradei, Shirin Ebadi, Aung San Suu Kyi, Su Santidad el Dalai Lama, el Arzobispo Desmond Tutu, Elie Wiesel i Jody Williams.

A principis de 2011, va entrar en vigor una política de Bush per la que els EUA renuncia a l'ús de les anomenades mines “tontes” o “persistents” en qualsevol part del món, incloent la Península de Corea. Estats Units conserva el dret de fer-ne servir de les anomenades “intel·ligents” equipades amb mecanismes d'autodestrucció o autodesactivació.

“Les mines anomenades intel·ligents no són de cap manera segures per a la població civil. Quan es troben actives, no poden distingir entre un soldat i un civil innocent. I els mecanismes d'autodestrucció tenen un índex d'error de l'1 al 10%. En conservar el dret a fer-ne servir, Estats Units resten totalment enfrontats amb la norma internacional que rebutja l'ús de mines” va dir Atle Karlsen, expert desminador de Norwegian People's Aid i membre de la Junta de Govern de la ICBL.

Adoptat al 1997, el Tractat de Prohibició de les Mines va entrar en vigor l'1 de març de 1999, només 15 mesos des que es va signar – el període de temps més curt que s'ha donat amb un tractat multilateral. El tractat prohibeix de manera exhaustiva totes les mines antipersonal, obliga a destruir-ne els arsenals en quatre anys i a treure'n les que hi ha col·locades en 10 anys, i exigeix que es portin a terme programes extensius d'assistència a víctimes de mines.antipersonal. La ICBL demana a tots els estats que accedeixin al Tractat. La XI Reunió d'Estats Part se celebrarà del 28 de novembre al 2 de desembre de 2011 a Phnom Penh, Cambodja.

Per a més informació i entrevistes:

Amelie Chayer, Responsable de Comunicacions (a Ginebra, GMT+1)

mòbil: +33 689551281

correu electrònic: media@icbl.org

A Barcelona:

Maria Josep Parés, Responsable de l'Àrea d'Internacional de Moviment per la Pau

Telèfon: 93 2193371

correu electrònic: mariajosep@movimentperlapau.org

Antecedents i Xifres

El vuitanta per cent dels països del món (156 països) són part del Tractat de Prohibició de les Mines. Xina, Rússia i Estats Units es troben entre els 39 que encara no s'hi han unit. Però gairebé tots ells estan complint de facto la majoria de les obligaciones del Tractat. Tots els Estats de l'OTAN excepte els EUA han renunciat a l'ús de mines antipersonal, igual que ho han fet aliats clau com ara Afganistan, Iraq, Austràlia i Japó. En l'hemisferi occidental, només els EUA i Cuba es troben fora del Tractat de Prohibció de les Mines.

Uns 45 milions de mines antipersonal han estat destruïts dels arsenals des que es va adoptar el Tractat de Prohibició de les Mines, només 12 dels més de 50 països que fabricaven mines antipersonal a principis dels anys 90 mantenen la seva capacitat productiva, el comerç de mines antipersonal virtualment s'ha acabat, y grans àrees de terreny han estat netejades i tornardes a usos productiu. Encara hi ha 66 estats contaminat per mines.

La ICBL, Premi Nobel de la Pau el 1997, és una xarxa global d'organitzacions de suport i incidència, operadors de neteja de mines, organitzaciones d'assistència a víctimes, i persones dedicades a la causa, que treballen en més de 90 països amb l'objectiu comú d'aconseguir un món lliure de mines.