Durant els dies 2 al 6 de juny es van celebrar a Ginebra les reunions de les comissions permanents de la Convenció d’Ottawa a les que vaig assistir com a representant de Moviment per la Pau. Aquesta Convenció, que prohibeix l’ús de les mines antipersonal, ha tingut un gran èxit (actualment 156 països són membres) però, malauradament, l’adhesió oficial a un tractat vigent no sempre és suficient per garantir que es respectin plenament les seves disposicions. Per això, al tractat d’Ottawa es preveuen tot un seguit de mecanismes per promoure la seva aplicació i per solucionar les seves controvèrsies. Els Comités permanents són alguns d’aquests mecanismes; són òrgans de treball creats per fer un seguiment acurat dels diferents aspectes de la Convenció. Existeixen diferents Comités permanents que fan el seguiment del funcionament de la Convenció, la destrucció d’existències, l’assistència a víctimes i la reintegració socioeconòmica, el desminatge, l’educació en el risc de les mines i la tecnologia d’acció contra les mines.
Durant les conferències de la setmana passada 106 Estats Membres i no Membres i 54 ONG varem assistir. Els Comités van preparar un seguit de preguntes als Estats afectats per les mines antipersonal davant les quals aquests havien de respondre amb molta coherència i detallant totes les accions que havien realitzat. També existeix la possibilitat de demanar pròrrogues pels terminis que tenien alguns països per realitzar la destrucció dels estocs i el desminatge i aquí és on va sorgir la controvèrsia. I és que 14 dels 20 Estats Membres que complien el termini per netejar de mines el territori sota la seva jurisdicció el 2009 van demanar pròrroga. La qualitat de les sol•licituds de les pròrrogues presentades va variar molt. Un exemple molt positiu va ser Jordània que va realitzar un informe molt complet amb moltes dades i amb objectius realistes però alhora ambiciosos. A l’altre extrem i com a exemple negatiu: Regne Unit, Senegal i Veneçuela que després dels 10 anys de temps que han tingut pràcticament no havien fet res i demanaven pròrrogues de 10 anys (Regne Unit) o de 5-6 anys (Veneçuela i Senegal).
En aquest moment, i quan alguns dels assistents vam començar a qüestionar-nos la funció del Tractat, van començar a intervenir les ONG. Especialment la ICBL va deixar el llistó molt alt. Va fer una crítica molt acurada i objectiva de cadascuna de les pròrrogues presentades, essent especialment dur amb els països ja esmentats. “Per què no han començat el desminatge encara després de 10 anys?” – va preguntar al Regne Unit i a Veneçuela - “Per què no es presenten totes les dades de forma acurada per poder realitzar una bona valoració? Per què no van exposar aquesta situació en reunions passades?”. Amb preguntes com aquestes, la ICBL va mostrar la seva disconformitat amb gran part de les pròrrogues i va pressionar al governs de forma contundent proposant, en alguns casos, l’escurçament de les pròrrogues i en d’altres la seva revisió total.
Tot i que mantinc un cert sentiment de decepció davant del no compliment dels terminis de desminatge de molts països, crec que el paper de les ONG va donar sentit al nostre treball i va exercir una pressió important per instar als governs a complir els acords del Tractat d’Ottawa.
Les ONG que fem el seguiment de la Convenció no ens podem adormir. Després del seu ressò inicial, els resultats dels primers terminis de compliment de les obligacions no són tant satisfactoris. Ara és un bon moment per continuar fent pressió i tots hem d’actuar, societat civil, governs, etc. perquè el problema de les mines antipersonal continua generant milers de víctimes i impossibilitant el desenvolupament a molts països del món.
Aconseguir un món lliure de mines!: aquest és l’objectiu principal de la Convenció. Assolir-lo dependrà de molts factors, del treball intens i contundent que facin els diferents agents i del grau d’autoritat dels organismes internacionals en matèria de Drets Humans.
Durant les conferències de la setmana passada 106 Estats Membres i no Membres i 54 ONG varem assistir. Els Comités van preparar un seguit de preguntes als Estats afectats per les mines antipersonal davant les quals aquests havien de respondre amb molta coherència i detallant totes les accions que havien realitzat. També existeix la possibilitat de demanar pròrrogues pels terminis que tenien alguns països per realitzar la destrucció dels estocs i el desminatge i aquí és on va sorgir la controvèrsia. I és que 14 dels 20 Estats Membres que complien el termini per netejar de mines el territori sota la seva jurisdicció el 2009 van demanar pròrroga. La qualitat de les sol•licituds de les pròrrogues presentades va variar molt. Un exemple molt positiu va ser Jordània que va realitzar un informe molt complet amb moltes dades i amb objectius realistes però alhora ambiciosos. A l’altre extrem i com a exemple negatiu: Regne Unit, Senegal i Veneçuela que després dels 10 anys de temps que han tingut pràcticament no havien fet res i demanaven pròrrogues de 10 anys (Regne Unit) o de 5-6 anys (Veneçuela i Senegal).
En aquest moment, i quan alguns dels assistents vam començar a qüestionar-nos la funció del Tractat, van començar a intervenir les ONG. Especialment la ICBL va deixar el llistó molt alt. Va fer una crítica molt acurada i objectiva de cadascuna de les pròrrogues presentades, essent especialment dur amb els països ja esmentats. “Per què no han començat el desminatge encara després de 10 anys?” – va preguntar al Regne Unit i a Veneçuela - “Per què no es presenten totes les dades de forma acurada per poder realitzar una bona valoració? Per què no van exposar aquesta situació en reunions passades?”. Amb preguntes com aquestes, la ICBL va mostrar la seva disconformitat amb gran part de les pròrrogues i va pressionar al governs de forma contundent proposant, en alguns casos, l’escurçament de les pròrrogues i en d’altres la seva revisió total.
Tot i que mantinc un cert sentiment de decepció davant del no compliment dels terminis de desminatge de molts països, crec que el paper de les ONG va donar sentit al nostre treball i va exercir una pressió important per instar als governs a complir els acords del Tractat d’Ottawa.
Les ONG que fem el seguiment de la Convenció no ens podem adormir. Després del seu ressò inicial, els resultats dels primers terminis de compliment de les obligacions no són tant satisfactoris. Ara és un bon moment per continuar fent pressió i tots hem d’actuar, societat civil, governs, etc. perquè el problema de les mines antipersonal continua generant milers de víctimes i impossibilitant el desenvolupament a molts països del món.
Aconseguir un món lliure de mines!: aquest és l’objectiu principal de la Convenció. Assolir-lo dependrà de molts factors, del treball intens i contundent que facin els diferents agents i del grau d’autoritat dels organismes internacionals en matèria de Drets Humans.
Les idees, suggeriments i comentaris que sorgeixin de la població civil són molt importants per continuar endavant, us animo a dir què penseu de tot plegat.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada