Mentre el seu germà gran, el Tractat d'Ottawa, va fent-se adult i comença a haver de fer front a la vida real i els seus obstacles i reptes, avui ha nascut el Tractat d'Oslo en el moment que la primera signatura ha quedat plasmada sobre el paper. És el final del Procés en què, durant dos anys, ONG de tot el món (i alguns països, cada cop més) hem treballat molt dur amb aquest únic objectiu: la signatura d'un instrument internacional que prohibeixi la producció, ús, comerç i transferència de bombes de dispersió (segons la definició del propi tractat) i que obligui els Estats a destruir-ne els seus arsenals, a treballar per la universalització del tractat i a ajudar els països afectats en la neteja de zones contaminades, l'assistència a les víctimes, i amb programes d'educació a la població en risc.
Malauradament, el nou nat té alguns defectes que haurem de mirar de polir, posar-hi remei o eliminar-los al més aviat possible. És la nova etapa que d'ara endavant, tan aviat com hàgim reprès l'alè, se'ns presenta: procurar que el Tractat entri en vigor ben aviat, que els països que encara no l'han signat ho facin, que els governs no s'adormin a l'hora de complir amb les seves obligacions. En aquest sentit, val a dir que Espanya, aquesta vegada sí, sembla que s'ho ha pres seriosament i ahir, tothom va poder veure la Ministra de Defensa presenciant la destrucció de les primeres bombes i manifestant que en mig any, no en quedarà cap. Avui serà el torn del seu homòleg d'Afers Exteriors, que anirà a Oslo a signar la partida de naixement en nom de l'Estat espanyol.
Vegeu la notícia:
Quant al germà gran, divendres passat va acabar a Ginebra, la 9a Reunió d'Estats Part del Tractat d'Ottawa (el que prohibeix les mines antipersonal).
Era el primer cop que havia de fer front a la sol·licitud de pròrroga per part d'alguns Estats, del termini de 10 anys (article 5 de la Convenció d'Ottawa: http://www.icbl.org/treaty/text/spanish) que tenien per a desminar les zones controlades per l'Estat, ja que, per molts d'ells, aquest termini venç l'any 2009. Un grup d'anàlisi (creat l'any passat a Jordània en la darrera Reunió d'Estats Part) havia analitzat cadascuna de les sol·licituds i va fer, en general, una bona feina, aconseguint que els govern aportessin més informació, escurcessin els temps de més que demanaven, presentessin plans de desminatge concrets, etc.
Entre aquests països, hi havia el Regne Unit que (havent-los sentit en viu i en directe amb els seus arguments i posició inamovible) simplement NO VOL treure les mines que té a les Illes Malvines. El representant britànic va respondre amb contundència, de manera insolent i de vegades insultant, els comentaris que altres delegacions de països i organitzacions internacionals com ara el Comitè Internacional de la Creu Roja havien fet dient que el Regne Unit no havia complert les obligacions del Tractat, no havia respost les sol·licituds d'informació del grup d'anàlisi i no mereixia una pròrroga de deu anys més sense ni tan sols presentar un pla de desminatge (calendari, recursos econòmics, etc.) El Tractat tremolava i podia quedar molt debilitat si el Regne Unit se sortia amb la seva així, sense més, i temia que, si es votava sobre aquesta sol·licitud, molts països-David no gosarien votar en contra dels britànics-Goliat.
Finalment, una solució de consens, negociada fora de la sala, com sempre, va fer que el Regne Unit rebaixés una mica les seves pretensions però sense reconèixer-ho en públic. El jove Tractat va respirar més tranquil i ara agafa forces perquè al davant té una altra dura prova.
L'any vinent es farà la 2a Conferència de Revisió del Tractat, a Colòmbia; al país on hi ha més accidents, al país on el govern diu que tot és culpa dels terroristes i polititza el tema, al país on els grups armats no estatals segueixen fent servir mines perquè diuen que són la seva principal arma de guerra i polititzen el tema, al país on als sobrevivents els costa Déu i ajuda (sobretot internacional) que l'Estat compleixi amb les seves obligacions i rebre els ajuts, les pròtesis i l'atenció mèdica adequada i veuen polititzades les seves desgràcies, al país on les ONG (fins i tot les polititzades) diuen que l'Estat no fa prou. Ni de lluny, no fa prou!
Així doncs, cal que els dos germans humanitaris (amb el suport de totes les organitzacions i països que els recolzen) s'ajudin, segueixin creixent i es facin més i més forts.
Bona sort! Estem amb vosaltres!
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada