Tenim una noticia trista als mitjans de comunicació.
http://www.elperiodico.com/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAS&idnoticia_PK=569608&idseccio_PK=1008&h=
Fa uns 15 dies la ministra de defensa Carme Chacón es va presentar davant els mitjans de comunicació per declarar ben alt que Espanya destruiria en pocs mesos els seus stocks de municions de dispersió i que el govern signava el tractat d'Oslo. Això va ser motiu de gran alegria per totes les persones pacifistes, especialment potser per totes aquelles que hem seguit de més prop el procés previ a la cimera o hi continuem involucrats en el seu desenvolupament actual. El dia 10 de desembre llegim als diaris que la senyora Chacón planeja, de cara l'any vinent, poder augmentar el nombre de soldats que participin en missions militars a països estrangers.
L'últim acord de govern (del 28 de desembre de l'any passat) fixava en 3000 el nombre màxim d'efectius militars que podien estar participant en missions a l'exterior. La ministra afirma que la nova llei actual de Defensa (LODN), que està a punt d'entrar en vigor, no limitarà el nombre màxim d'efectius que Espanya podrà tenir a l’estranger. Si considerem com a factor limitant el percentatge de participació d'Espanya que permet l'acord amb l'OTAN (el 8%) podrem arribar a tenir fins a 7700 soldats fent operacions militars en territoris estrangers si el parlament ho aprova!
És a dir, que el govern espanyol sembla que juga a dues bandes. Per una banda demostra voler satisfer al sector de gent més pacifista, signant l'acord d'Oslo per eradicar les bombes de dispersió i comprometent-se a col·laborar amb països que estan afectats per mines a que les eliminin. I d’una altra banda fa contents al sector de la opinió pública més pro-militarista, prometent aquest fort increment de soldats espanyols en territoris envaïts per les tropes de l'OTAN. Una coalició d’"estats amics" que com tots i totes sabem està liderada per els EUA; estat que no ha signat el Tractat d'Oslo, ni el d'Ottawa ni demostra tampoc cap ganes de fer-ho en un futur proper.
Estem anant cap a dues direccions antagòniques i cadascuna amb una sèrie d'arguments i justificacions independents, com si no hi hagués cap problema de que sigui així. Això em sembla que és com donar medicina i al mateix temps verí a un malalt. D'això, em sembla que se'n diu cinisme.
Estic segur que la majoria del poble afganès preferia que uns quants països de l'OTAN no haguessin signat el Tractat d'Oslo però que, en canvi, no estiguessin envaint i ocupant militarment les seves terres, perquè si l'OTAN no hi fos, no podria fer més mal..
Els nostres governs intenten justificar una suposada "ètica de la invasió" apel·lant a la vessant "pacificadora" dels nostres exèrcits, mirant de convèncer-nos que els estats envaïts en realitat son "estats oprimits per ells mateixos". Que les persones que hi viuen no tenen els seus drets garantits com a persones humanes. Ens diuen que son països en situacions de risc (cas de Kósovo per exemple) o capaços de provocar riscos a la resta del mon civilitzat (el cas d'Afganistan o de l’Iraq per exemple, amb les seves suposades armes de destrucció masiva). Quan ja no valen aquestes excuses s’apel·la a que "encara" no son països estabilitzats ni democràtics.
Per avaluar bé el sentit d'aquest argument ens hauríem de posar hipotèticament dins de l'experiència de les persones dels països envaïts. No cal anar lluny per fer aquest exercici imaginari, simplement mirar enrera, al nostre passat.
A principis del segle XIX l'estat espanyol, monàrquic, autoritari i decadent en molts sentits va ser envaït per una potencia europea moderna que enarborava els ideals dels drets humans sorgits de la Revolució Francesa. Alguns il·lusos, com Goya, van celebrar al principi la invasió, però ben aviat es van adonar que una ocupació militar és el que és, siguin quins siguin els ideals que l'acompanyin. Ocupacions equivalents a les actuals, amb l'afegit de que ara es bombardeja des de l'aire i afecta a molta més gent, com està succeint a l'Afganistan.
Penso que mai cap persona pacifica a una altre ésser humà amb la metralleta sota el braç. Cal que ens posicionem sòlidament i que diguem NO a la política bèl·lica del govern i de tota la coalició atlàntica. Hem de canviar les polítiques de guerra per polítiques de Pau. Les forces militars d'un país mai poden pacificar un altre, ni tant sols amb el recolzament de la majoria dels estats del parlament de l'ONU o del seu selecte Consell de Seguretat, estats bel·ligerants que d'una o altre manera tenen sempre alguna cosa a guanyar amb la dominació d'altres petits estats. No ens enganyem. No hem canviat la història.
Fa uns 15 dies la ministra de defensa Carme Chacón es va presentar davant els mitjans de comunicació per declarar ben alt que Espanya destruiria en pocs mesos els seus stocks de municions de dispersió i que el govern signava el tractat d'Oslo. Això va ser motiu de gran alegria per totes les persones pacifistes, especialment potser per totes aquelles que hem seguit de més prop el procés previ a la cimera o hi continuem involucrats en el seu desenvolupament actual. El dia 10 de desembre llegim als diaris que la senyora Chacón planeja, de cara l'any vinent, poder augmentar el nombre de soldats que participin en missions militars a països estrangers.
L'últim acord de govern (del 28 de desembre de l'any passat) fixava en 3000 el nombre màxim d'efectius militars que podien estar participant en missions a l'exterior. La ministra afirma que la nova llei actual de Defensa (LODN), que està a punt d'entrar en vigor, no limitarà el nombre màxim d'efectius que Espanya podrà tenir a l’estranger. Si considerem com a factor limitant el percentatge de participació d'Espanya que permet l'acord amb l'OTAN (el 8%) podrem arribar a tenir fins a 7700 soldats fent operacions militars en territoris estrangers si el parlament ho aprova!
És a dir, que el govern espanyol sembla que juga a dues bandes. Per una banda demostra voler satisfer al sector de gent més pacifista, signant l'acord d'Oslo per eradicar les bombes de dispersió i comprometent-se a col·laborar amb països que estan afectats per mines a que les eliminin. I d’una altra banda fa contents al sector de la opinió pública més pro-militarista, prometent aquest fort increment de soldats espanyols en territoris envaïts per les tropes de l'OTAN. Una coalició d’"estats amics" que com tots i totes sabem està liderada per els EUA; estat que no ha signat el Tractat d'Oslo, ni el d'Ottawa ni demostra tampoc cap ganes de fer-ho en un futur proper.
Estem anant cap a dues direccions antagòniques i cadascuna amb una sèrie d'arguments i justificacions independents, com si no hi hagués cap problema de que sigui així. Això em sembla que és com donar medicina i al mateix temps verí a un malalt. D'això, em sembla que se'n diu cinisme.
Estic segur que la majoria del poble afganès preferia que uns quants països de l'OTAN no haguessin signat el Tractat d'Oslo però que, en canvi, no estiguessin envaint i ocupant militarment les seves terres, perquè si l'OTAN no hi fos, no podria fer més mal..
Els nostres governs intenten justificar una suposada "ètica de la invasió" apel·lant a la vessant "pacificadora" dels nostres exèrcits, mirant de convèncer-nos que els estats envaïts en realitat son "estats oprimits per ells mateixos". Que les persones que hi viuen no tenen els seus drets garantits com a persones humanes. Ens diuen que son països en situacions de risc (cas de Kósovo per exemple) o capaços de provocar riscos a la resta del mon civilitzat (el cas d'Afganistan o de l’Iraq per exemple, amb les seves suposades armes de destrucció masiva). Quan ja no valen aquestes excuses s’apel·la a que "encara" no son països estabilitzats ni democràtics.
Per avaluar bé el sentit d'aquest argument ens hauríem de posar hipotèticament dins de l'experiència de les persones dels països envaïts. No cal anar lluny per fer aquest exercici imaginari, simplement mirar enrera, al nostre passat.
A principis del segle XIX l'estat espanyol, monàrquic, autoritari i decadent en molts sentits va ser envaït per una potencia europea moderna que enarborava els ideals dels drets humans sorgits de la Revolució Francesa. Alguns il·lusos, com Goya, van celebrar al principi la invasió, però ben aviat es van adonar que una ocupació militar és el que és, siguin quins siguin els ideals que l'acompanyin. Ocupacions equivalents a les actuals, amb l'afegit de que ara es bombardeja des de l'aire i afecta a molta més gent, com està succeint a l'Afganistan.
Penso que mai cap persona pacifica a una altre ésser humà amb la metralleta sota el braç. Cal que ens posicionem sòlidament i que diguem NO a la política bèl·lica del govern i de tota la coalició atlàntica. Hem de canviar les polítiques de guerra per polítiques de Pau. Les forces militars d'un país mai poden pacificar un altre, ni tant sols amb el recolzament de la majoria dels estats del parlament de l'ONU o del seu selecte Consell de Seguretat, estats bel·ligerants que d'una o altre manera tenen sempre alguna cosa a guanyar amb la dominació d'altres petits estats. No ens enganyem. No hem canviat la història.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada