UNA NOVA REALITAT PREOCUPANT: “SUD-AMÈRICA S’ARMA”

“Sud-amèrica s’arma”. En efecte, amb aquest titular impactant un diari del nostre país publicava a primers de setembre un informe sobre el salt qualitatiu de la política armamentística d’una bona part dels països d’aquella zona del planeta. L’informe periodístic a què fem referència segueix la informació donada a conèixer a mitjan mes d’agost pel diari argentí Clarín, el qual al seu torn pren com a fonts principals l’Institut d’Estudis per la Pau d’Estocolm (SIPRI) i el Centro de Estudios Nueva Mayoria de Buenos Aires. L’informe esmentat ens explica qui són els protagonistes d’aquesta nova carrera armamentística al subcontinent sud-america (els països compradors d’armes però també els principals venedors), en quantifica el cost global i per països, i també ens ofereix algunes claus per poder interpretar aquest rearmament a la zona. Finalment, l’informe es fa ressò de les tensions internes que aquesta nova cursa armamentística ha provocat entre alguns països de la regió i que es van fer paleses en la darrera cimera de la Unió de Nacions Sud-americanes (Unasur) celebrada a la ciutat argentina de San Carlos de Bariloche a finals del mes passat.

Heus aquí un petit resum de les dades de l’informe i que permetran al lector d’aquest bloc, si no ho ha fet abans pel seu compte en la premsa, conèixer una realitat preocupant:

-Creixement important de la despesa militar: el 2008 la despesa militar va créixer a la regió un 30% respecte de l’any 2007. Això, traduït a “pessetes”, vol dir el següent: el subcontinent sudamericà va gastar 25.000 milions d’euros en la compra d’armament l’any 2008 -font SIPRI- (altres fonts, fan arribar aquesta xifra fins als 51.100 euros).

-La despesa per països: Si deixem de banda Colòmbia (que per raó de la guerra que l’estat manté amb la guerrilla de les FARC i amb el narcotràfic és el país sud-americà amb la despesa militar més alta), el rànquing de països més compradors d’armes és el següent: Brasil, Veneçuela i Xile, per aquest ordre, encapçalen la llista. El país governat per Lula de Silva ha comprat a França cinc submarins –un d’ells nuclears- i 50 helicòpters per un valor de 6.080 milions d’euros, als quals cal afegir-ne 2.850 més per la propera compra de 36 avions caça, també a França. Xile és un cas paradoxal: tal vegada és el país de la zona amb una democràcia més assentada, però manté una despesa militar alta, que a més ha crescut els darrers anys. Una de les raons és que existeix una llei heretada de la dictadura pinochetista ( la Ley Reservada del Cobre) que obliga l’Estat a destinar el 10% dels guanys de les exportaciones del consorci estatal Codelco a la compra d’armament militar. Aquesta norma va permetre transferir a les forces armades milers de milions de dolars en la darrera dècada, uns fons amb què s’ha finançat (segons el SIPRI) la compra de dos nous submarins, 350 tancs moderns, 10 caces F-16, 8 fragates de segona mà, etc. Per la seva banda, Veneçuela ha gastat 2100 milions en nou armament (avions caça, helicòpters i fusells), i fins i tot un país empobrit com Bolívia no ha pogut quedar al marge d’aquesta política de rearmament amb una despesa entre 80 i 100 milions d’euros per la compra de 36 avions.

-Nous països venedors: La novetat d’aquesta nova cursa armamentística a la regió és que, a diferència de les que hi va haver els anys 70 i 80, ara els països venedors d’armes han canviat. Els Estats Units, que mantenen una guerra diplomàtica contra l’eix “bolivarià” liderat per la Veneçuela d’Hugo Chávez, ja no és el principal proveïdor d’armament a la regió. Rússia i la Xina han entrat en aquest mercat i s’han convertit en el proveïdor de Veneçuela i d’altres països afins al que governa Chávez. La recerca de proveïdors orientals o asiátics és perquè EE.UU. es nega a traspassar armament modern a diversos d’aquests països (per exemple, l’informe explica que Bolívia va voler comprar avions Alca txecs i helicòpters Bell UH a EE.UU, pero Washington va vetar-ho). Cal dir que els EEUU sí que venen armament a Xile, i sobretot a Colombia (helicòpters Blackhawk i Bell), país al qual ha concedit 6.000 milions de dolars com a part del Pla Colòmbia d’assistència militar (dada important: després d’Israel i Egipte, Colòmbia és el tercer país del món que rep més suport per a la defensa militar per part del govern dels Estats Units).

-Les raons d’aquesta nova cursa armamentística: Les raons que apunten els països que han entrat en aquesta política de rearmament apunten a un denominador comú: la defensa de les fronteres pròpies. No es tracta, però, com en el passat, de defensar-se d’invasions, sinó que ara del que es tracta és la protecció dels recursos naturals o de la gestió de conflictes interns com ara el narcotràfic. Per exemple, els submarins adquirits pel Brasil estan destinats a la protecció de les importants reserves de petroli descobertes l’any passat davant les costes de Sao Paulo. El caces i helicòpters adquirits per l’estat brasiler tenen com a destinació la frontera de l’Amazones, que el Brasil comparteix amb Colòmbia. Per altra banda, el rearmament de Veneçuela sembla respondre més a la voluntat de “plantar cara” als Estats Units (recordem que assisteix militarment Colòmbia), que no pas a altres motivacions.

-Tensió entre els països sud-americans: En la darrera cimera de la Unasur (28 d’agost) alguns dels països que no han entrat en aquesta cursa armamentística van fer evident el seu malestar i van criticar obertament aquest creixement de la despesa militar. La presidenta de l’Argentina, Cristina Fernández de Kirchner, va dir, en començar la cimera que el seu país «debe se el único país que no ha entrado en una carrera de tipo armamentista", i va afirmar que la lluita contra el terrorisme i el narcotràfic ha de basar-se, més que en dispositius militars, en dispositius d’intel·ligència i contraintel·ligència (en una clara al·lusió crítica a la política de Colòmbia contra aquells dos grans problemes amb què ha de conviure). El president del Paraguai, Fernando Lugo, amb especial contundència, va denunciar també el nou context de creixement de la despesa militar. Segons Clarin, el mandatari va reivindicar el caràcter pacifista del seu país tot afirmant que el Paraguai és un dels països que ha invertit menys en armament en els darrers 30 anys. Alan Garcia, president del Perú, va qualificar explícitament de “vergonyosa” aquesta cursa armamentística en una regió considerada pacífica i va lamentar, i citem textualment, “que malgrat les bones intencions sortirem d’aquí a comprar més armes”, en al·lusió a l’Estat xilè, amb qui manté una disputa per la seva frontera marítima.


A tall de conclusió de l’informe exposat: unes quantes reflexions
Des de l’òptica de la nostra entitat veiem amb preocupació la situació que acabem de presentar d’una Sud-amèrica que s’arma. Sembla que la història es repeteix, ara en aquella zona del planeta, i constatem, amb desolació, com els estats, els governants de torn, no n’aprendran mai, no en volen aprendre: armar-se i rearmar-se ja sabem que només condueix a generar inseguretat i desconfiança entre els països, i a la llarga –no oblidem que les armes són per ser usades (ni que tinguin caràcter defensiu)– són causa de destrucció fisica i moral dels pobles. Però els Lula, Chavez, Bachellet, Uribe... s’entesten a no voler aprendre’n la lliço, i opten pel camí més fàcil a l’hora de gestionar els seus conflictes però també el més car en tots els sentits.
La crisi de prioritats és clara per als governants d’uns països que haurien d’apostar per polítiques de pau de veritat a l’Amèrica llatina, això és, treballar per estrènyer els llaços de confiança amb els seus veïns (potenciar la diplomàcia preventiva i la resolució pacifíca de les tensions o conflictes que els enfronten) i a nivell intern invertir el màxim en benestar i seguretat, que vol dir, sobretot, en creixement econòmic i en despesa social, el millor que poden fer per a les seves societats en vies de desenvolupament o, en el pitjor dels caos, clarament pobres.