DE LA POLÍTICA A LA LITERATURA: LA MEMÒRIA DE LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

Llegim al diari que la primera setmana de novembre van reunir-se a París el president francès Nicolas Sarkozy i la cancellera alemanya Angela Merkel per commemorar l’aniversari de l’armistici que va posar fi l’any 1918 a la Primera Guerra Mundial. L’acte commemoratiu es dugué a terme davant de la tomba del soldat desconegut que hi ha a l’Arc de Triomf de la capital francesa i va consistir en un homenatge a les víctimes d’aquella terrible contesa bèl·lica que es va saldar amb el balanç esfereïdor de 9 milions de morts, 20 milions de ferits i 7 milions de desapareguts. A més, com és prou sabut, les ferides obertes no van quedar ben tancades amb la pau signada aquell novembre de 1918 i van portar, dos decennis més tard, a l’esclat d’una segona guerra mundial que superaria amb escreix la tragèdia de la primera. Però tornant a l’acte de commemoració de l’armistici de la Gran Guerra, són remarcables unes paraules que hi pronuncià Àngela Merkel, qui, en un exercici d’assumpció de culpa i d’autocrítica del paper dels alemanys en aquella guerra (que també fou correspost pel mandatari francès en reconèixer que l’any 18 els vencedors no havien estat prou generosos amb els vençuts), va afirmar “que mai oblidarem com han hagut de sofrir els francesos a causa dels alemanys […]” i afegí: “però hem de saber afrontar la nostra pròpia història. És l’única manera d’encarar el futur”. Té raó: les nacions (els pobles, els estats) només poden pensar a construir el seu futur de forma positiva mirant amb honestedat el propi passat i assumint, quan calgui, els errors que s’hi van cometre. Per tant, d’acord senyora Merkel (i també senyor Sarkozy), cal anar endavant estrenyent la mà del qui en el passat fou l’adversari, i des de la Cultura de la Pau no cal dir que ens fa feliços veure aquests gestos. Però…

Aquesta voluntat d’encarar el futur sense el llast d’un passat insuportable no ha d’anul·lar la necessària conservació de la memòria d’aquest passat, això que ara està de moda dir-ne “la memòria històrica”. Entre les moltes estratègies dirigides a la preservació d’aquesta memòria, ens quedem (almenys per avui) amb la que ens sembla més lliure, menys subjecte a pressions dels uns o dels altres o a una determinada conjuntura sociopolítica, i més lligada, en definitiva, a una recerca de la veritat: la literatura, i més exactament la literatura de ficció, les novel·les. La memòria de la Primera Guerra Mundial, doncs, no la trobarem només –ni potser principalment– en actes político-simbòlics com el que hem referit ratlles amunt; ni tampoc en els llibres dels historiadors ni, encara, en els llibres de memòries de militars o polítics de l’època, sinó que també ens la dóna, i amb una força especial, la literatura. Tenim a l’abast, doncs, la possibilitat de fer des de la ficció un exercici de memòria sobre un dels esdeveniments d’abast mundial més tràgics de l’era contemporània, un exercici que ens permet prendre consciència que els balanços comptables de les víctimes d’aquella guerra (de qualsevol guerra, de fet) són insuficients perquè obliden una de les dimensions més colpidores del drama: el sofriment i la por de l’individu convertit en soldat a la força i sotmès a unes condicions de vida infrahumanes que li lleven la dignitat. En efecte: dues novel·les escrites en el període d’entreguerres del segle XX donen testimoni de la Primera Guerra Mundial en la seva dimensió més humana, més íntima i sobretot més cruenta, i, encara que sigui ficció, les històries narrades (sobretot la de la segona novel·la que presentarem) atenyen un grau de veritat i d’intensitat que altres tipus de discursos no poden donar-nos.
La primera obra a què volem fer referència ja és un clàssic (i per tant no ens hi entretindrem): Adéu a les armes (A Farewell to Arms), d’Ernest Hemingway, és –amb Res de nou al front de l'oest (Im Westen nichts neues) de l’alemany Erich Maria Remarque– segurament la novel·la sobre la Primera Guerra Mundial més coneguda internacionalment, amb una versió cinematogràfica de l’any 1932 protagonitzada per Gary Cooper que va contribuir a la projecció pública de l’obra (l’any 1958 se’n feu un remake amb Rock Hudson). Com és prou sabut, l’escriptor nord-americà, a través d’una estructura en cinc parts, hi ficcionalitza la seva pròpia experiència de soldat allistat voluntàriament a l’exèrcit italià: el retrat dels efectes de la guerra sobre els soldats –la por– donarà pas, progressivament, a una narració centrada a explicar-nos la relació amorosa del protagonista (alter-ego de l’autor), ferit en un bombardeig, amb la infermera que en té cura.

«Una de les novel·les més impactants que s’han escrit mai sobre la Primera Guerra Mundial»

La segona novel·la de què volem parlar no és coneguda del gran públic. Es tracta de La por, de l’escriptor francès Gabriel Chevalier (Lió 1895-Cannes, 1969), i publicada l’any 1930 a França, però que, acusada d’antipatriòtica, fou condemnada a l’oblit. El mateix autor, en un pròleg a la versió de 1951, ens explica que el llibre va tenir “la mala fortuna de trobar-se una segona guerra en el seu camí” de manera que l’any 1939 en fou suspesa la venda, ja que el seu contingut antibel·licista no convenia a una societat que es preparava de nou per al combat i que calia que ho fes amb la moral alta: “quan la guerra es fa present, no és el moment d’advertir la gent que es tracta d’una sinistra aventura de conseqüències imprevisibles” , escriu Chevalier. L’any 1951 es va tornar a editar a França i el 2008, en motiu dels 90 anys del final de la guerra, va ser “rehabilitada” definitivament i presentada per la crítica francesa, amb tota justícia, com “una de les novel·les més impactants que s’han escrit mai sobre la Primera Guerra Mundial” i, podríem afegir-hi nosaltres, “literàriament més esplèndides”. L’editorial Quaderns Crema, sempre atenta a pescar en el mar dels bons llibres, ens permet des de primers de l’any que ara acaba poder llegir en versió catalana aquesta joia de la literatura universal contemporània, tot un luxe doncs per a la nostra cultura (simultàniament, Quaderns també ens ha donat la versió castellana –El miedo– dins el seu segell editorial Acantilado)
La por és l’obra mestra de Chevalier. És una novel·la en contra de la guerra, escrita per algú que l’ha patit en primera persona (hi va combatre fins el 1918) i que vol deixar constància a les futures generacions del que realment va suposar per a aquells que la van viure a primera línia de foc: “De jove –quan érem al front–”, escriu Chevalier, “ens ensenyaven que la guerra era moralitzadora, purificadora i redemptora. Tothom sap les conseqüències que han tingut aquests romanços: mercantis, traficants, mercat negre, delacions, traïcions, afusellaments, tortures; i fam, tuberculosi, tifus, terror, sadisme. També heroisme, d’acord. Però la petita, l’excepcional proporció d’heroisme no compensa la immensitat del mal”. L’autor, doncs, va inspirar-se en la seva pròpia experiència de combatent per escriure el llibre i per mitjà del protagonista, un soldat ras francès d'infanteria, Jean Dartemont, ens va mostrant “la immensitat del mal” a què aquella guerra va abocar els soldats: des de les condicions de vida, la brutícia, els polls, la gana, les metralladores, el fang, els bombardeigs continus, la ruleta russa de la mort permanent, el gas, els morts que apareixen amb els bombardeigs i són una altra vegada enterrats... fins als crits dels ferits, les trucades i crides desateses del caiguts en "la terra de ningú" i que agonitzen durant dies, sols, sense aigua, calmants, menjar... La bogeria que ataca alguns companys i amics del col·legi, les autolesions..., etc. Res no ens estalvia, doncs, de la realitat absurda, de l'atzar, de la mala sort, de la misèria, dels comandaments egòlatres –per als quals les vides dels homes no compten.
En darrer terme, la novel·la, ja des des del mateix títol, ens parla de l’experiència de la por viscuda pels soldats al front. Una por ficcionalitzada però no inventada per Chevalier des d’una confortable taula de treball, a diferència d’altres relats de guerra (“Als «llibres de Guerra» que jo havia pogut llegir sí que es feia de vegades esment de la por, però era la por dels altres. L’autor era un personatge flegmàtic, tan ocupat a pendre notes que es reia tranquil·lament dels altres ). El resultat és un retrat colpidor d’aquella guerra que interpel·la críticament, sense concessions, les bases ideològiques i morals sobre les quals va voler-se edificar l’Europa de la primera meitat del segle XX; un retrat a les antípodes de la visió heròica i triomfant amb què el poder francès va vendre la contesa a la seva societat i que és ben lluny, doncs, de qualsevol temptació mistificadora perquè, per als que hi van combatre, la por és l’única veritat i calia, doncs, narrar-la sense trampa (“l’autor del present llibre va considerar que hi hauria improbitat si parlava de la por dels seus companys sense parlar de la seva. És per això que va decidir de carregar tota la por, abans de res, al seu compte” ). Això és el que fa Chevalier en aquest llibre esplèndid, també per la qualitat de l’escriptura. Us convidem, doncs, a descobrir totes les virtuts d’aquesta novel·la. Aquí en teniu uns fragments de mostra:
“Quan un ha vist la guerra com acabo de veure-la jo, es pregunta: «¿Com és possible que una cosa com aquesta hagi estat acceptada? ¿Quin traçat de fronteres, quin honor nacional ho pot legitimar? ¿Com és possible disfressar d’ideal el que és pur bandidatge i fer-lo admetre?»
Van dir als alemanys: «Endavant cap a la guerra fresca i joiosa! Nach Paris i Déu amb nosaltres per la grandesa d’Alemanya!». I els bons alemanys pacífics, que sempre s’ho agafen tot seriosament, es van llançar a la conquesta, es van transformar en bèsties ferotges.
Van dir als francesos: «Ens ataquen. És la guerra del Dret i de la Revenja. Cap a Berlín!». I els pacífics francesos, que mai no s’agafen res seriosament, van deixar de banda els seus somiejos de petits rendistes per anar a combatre.
I el mateix va passar amb els austríacs, els belgues, els anglesos, els russos, els turcs i després els italians. En una setmana, vint milions d’homes civilitzats, dedicats a viure la vida, a estimar, a guanyar diners, a preparar el futur, van rebre la consigna de deixar-ho tot de banda per anar a matar altres homes. I aquests vint milions d’individus van acceptar la consigna perquè els havien convençut que allò era el seu deure.
Vint milions, tots de bona fe, tots d’acord amb Déu i amb el seu príncep… Vint milions d’imbècils… Com jo!”.

“–Però aleshores, ¿què ha fet a la guerra?
–Estrictament, el que m’han manat. Em temo que no hi ha en això res de gaire gloriós i que cap dels esforços que m’han imposat no ha estat gaire perjudicial per a l’enemic. Temo estar usurpant la plaça que ocupo aquí i les atencions que vostès em prodiguen
–Que exasperant que és vostè? Respongui, doncs. Li estem preguntant què ha fet?
–¿Sí?… Doncs bé: he caminat nit i dia, sense saber on anava. He fet exercici, he passat revista, he cavat trinxeres, he transportat rotlles de filferro i sacs de terra, he fet guàrida a les espitlleres. He passat gana sense tenir res per menjar, set sense tenir res per beure, son sense poder dormir, fred sense poder-me escalfar, polls sense poder de vegades gratar-me… Vet aquí!
–¿Això és tot?
–Sí, això és tot… O més aviat, no, això no és res. Us diré quina és la gran ocupació de la guerra, l’única que hi compta: HE PASSAT POR”.