dijous, 18 de març del 2010

Primeres impressions com a Jove Cooperant a Colòmbia

Vaig arribar a Colòmbia farà poc més d'un mes com a beneficiària d'una beca per Joves Cooperants de la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya. Durant cinc mesos m'incorporaré a l'equip de treball del projecte d'Acompanyament a Víctimes de Mina antipersonal de Moviment per la Pau. Durant aquest temps tindré l'oportunitat de conèixer d'aprop la feina de seguiment i coordinació del projecte que es duu a terme des de Bogotà, però també de desplaçar-me a les regions on es desenvolupa el projecte i a les quals es pateix la realitat de les mines antipersonal (MAP) i les municions sense esclatar (MUSE).

Com a conseqüència de més de quaranta anys de conflicte intern, el país està sembrat d'aquestes armes, que han format part al passat o al present de l'estratègia de guerra tant de dels grups armats no estatals com del propi exèrcit nacional. Colòmbia va esdevenir Estat Part del Tractat d'Ottawa al 2001, després d'haver-lo ratificat l'any 2000, comprometent-se així a destruir totes les mines en zones que queden sota la seva jurisdicció com a data límit al 2011. El problema és que no existeixen registres fiables sobre la quantitat i la ubicació de les zones minades pels actors armats no estatals, cosa que dificulta enormement el procés de desminatge. A més, el desminatge humanitari està exclusivament en mans de l'exèrcit, per la qual cosa els processos de neteja de camps minats tenen implicacions polítiques, per demostrar que les forces armades i no els actors armats no estatals tenen el control sobre aquests territoris. Fins al moment, les organitzacions de la societat civil no han estat autoritzades a realitzar accions de desminatge a Colòmbia.

A 31 dels 32 departaments del país s' han registrat víctimes civils, la majoria de zones rurals, que han de ser traslladades a nuclis urbans per a rebre atenció mèdica, ja que allà els serveis de salut són de millor qualitat. Tot i que l'estat colombià té assumides certes obligacions legals amb aquestes persones, emmarcades dins l'anomenada “Ruta de Atención”, hi ha tot un seguit de buits legals que deixen les víctimes en un estat d'indefensió. Aquesta s'incrementa pel fet que, en molts casos, els sobrevivents no coneixen els drets que els corresponen o la forma de reclamar-los. A més a més, existeix un gran buit quant a la recuperació psicosocial d'aquestes persones, que deixen de ser potencialment productives en el sector laboral en el qual havien treballat fins al moment i que, en molts casos, pateixen situacions de marginació social després d'haver patit l'accident. El projecte de Moviment per la Pau es centra en cobrir algunes d'aquestes mancances, i sobre tot enguany en enfortir el teixit associatiu dels sobrevivents perquè puguin reclamar els seus drets. Es essencial empoderar aquestes persones perquè en d'ara endavant puguin treballar per la seva pròpia reintegració en la societat.

A la ciutat, en canvi, poca gent és conscient que Colòmbia és un dels països del món on es registren anualment més víctimes d'aquestes armes cruels. Sembla que aquí el conflicte passa de llarg, o potser és que la gent ha après a tancar els ulls. A Bogotà és fàcil viure'n aliè a no ser que a l'autobús topis amb un desplaçat de la guerra que explica a tots els passatgers la història de la seva família amb tot luxe de detalls i demana uns “pesitos” per a poder sobreviure en aquesta ciutat de bojos. O que a la Plaça Bolívar, la plaça major de la ciutat, organitzacions defensores dels drets humans celebrin un tribut als desapareguts o en contra de les desaparicions forçades i la impunitat.

Però el cert és que el de les mines és un tema difícil d'incloure a l'agenda política, precisament perquè la gent que pateix aquesta realitat són camperols i en general població en situació de marginalitat. En un parell de mesos, al maig més concretament, el país celebra eleccions presidencials, de les quals en sortirà un nou governant per a un període de quatre anys. Està en mans de la societat civil reclamar compromisos als candidats presidenciables per a totes les víctimes de la guerra. I alçar la veu per reclamar d'una vegada per totes una sortida negociada a aquest conflicte enquistat.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Vaig ser a Colòmbia fa poc i estic d'acord que es pot viure tancant els ulls al conflicte. En països com Colòmbia on hi ha tanta diferència entre rics i pobres es formen guetos socials exagerats, els uns no comparteixen la vida amb els altres. Al text menciones als desplaçats interns per la guerra, viuen a les afores de les grans ciutats com Bogotà, totalment separats, marginats i castigats per la violència.