Visita al Parlament de Catalunya

Els actes de celebració dels 25 anys d'existència de Moviment per la Pau varen tenir lloc divendres, dissabte i diumenge passats, amb continguts, espais i participacions ben diverses.

El divendres varem ser rebuts al Parlament de Catalunya. Aquí teniu el discurs que va fer el President de Moviment per la Pau, Ramon Panyella.

Bona tarda,

Vull començar agraint a tots els que han fet possible aquesta acte avui aquí al Parlament de Catalunya. El nostre Parlament –no podem dir el mateix del Congreso de los Diputados– sempre va ser sensible i receptiu als anhels i demandes dels objectors. L’acte d’avui n’és una prova més: gràcies per tant als diputats i diputades que al llarg de tots aquells anys ens van fer costat, i molt especialment gràcies a l’honorable President Ernest Benach, als membres de la mesa i als representants dels actuals grups parlamentaris perquè avui, en la vigília del 15 de maig, dia internacional de l’OC, han volgut compartir amb nosaltres, objectors de diferents èpoques, aquest inici de la celebració del desè aniversari de la supressió del servei militar.

Sóc objector des l’any 1984. No sabria dir a quina generació pertanyo: si a la segona o a la tercera; sí que puc dir, però, que des de sempre vaig tenir clar que no volia anar a la mili i, així mateix, que el rebuig a aquesta obligació no s’havia de dur en silenci ni de forma privada sinó que calia compartir-lo. Per això vaig integrar-me, quasi des del principi, a l’Associació d’Objectors de Consciència –l’AOC– i durant molts anys vaig ser-ne el president. L’AOC va ser fundada l’any 1985 per objectors de procedències diverses (Pax Cristhi, gent que havia estat al MOC i d’altres no adscrits) i fou un dels grups a l’entorn del qual es va organitzar una part del moviment de l’objecció de consciència des de mitjan anys 80 i, vist en la perspectiva del temps i dels resultats assolits, cal dir que, al costat de moltes altres, aquesta entitat fou una peça important en la consecució de la fita de la supressió del servei militar, una fita de la qual es compleixen 10 anys i que, com deia, avui aquí al Parlament de Catalunya comencem a commemorar i a celebrar.

He començat fent referència succintament als inicis de la meva biografia d’objector i ho he fet perquè, en darrer terme, és equivalent a la de molts objectors d’aquest país que també van procedir com jo, van militar en una o altra organització, pocs o molts anys, i ho van fer des d’unes conviccions fortes i amb ganes de canviar les coses. Per tant, vull pensar i creure que sóc aquí dalt a la taula en representació de mots d’ells i que les paraules que seguiran podrien ser assumides per qualsevol altre objector com jo. Unes paraules que tot just són un apunt de 4 qüestions sobre el que avui celebrem

1. Algú va escriure que la “pau no pot ser concebuda com un producte natural de la vida social”. En efecte, perquè la construcció de la pau és un procés llarg que exigeix, personalment i col•lectiva, molta intel•ligència, coratge i persistència, entre d’altres qualitats, i també amor i humor, com en Pepe Beunza ha escrit en un paper que li vagi llegir una vegada. La supressió del servei militar obligatori, un pas gens menyspreable en la construcció de la pau, tampoc no fou, per tant, producte de la casualitat. Ben al contrari: la ideologia, l’estratègia, el seny i el coratge dels objectors, dels desobedients i i dels insubmissos ho va fer possible.

2) Quina ha estat la significació històrica del moviment de lluita contra la mili?
Si vostès llegeixen a Josep Pla en el retrat que va fer de Pompeu Fabra hi podran descobrir una analogia entre el gran lingüista català i els objectors. Escrivia Pla: “Fabra ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconsegui d’una manera explícita i indiscutible. El destí de Fabra ha estat únic, gloriós, exclusiu.” (Homenots, 1a sèrie, p.60). Bé, deixant de banda l’èmfasi un xic embafador dels adjectius, l’analogia em sembla perfecta: el moviment de l’objecció de consciència fou en el terreny de l’antimilitarisme com Fabra ho fou en el camp de la llengua catalana: és a dir, a diferència de molts altres moviments que fracassaren en els seus objectius o s’hi acostaren només parcialment, els objectors, els antimilitaristes d’aquest país, sí que van reeixir a conquerir el seu objectiu immediat i més explícit: que era acabar amb el servei militar.

3) L’acció dels objectors de consciència no fou exclusivament un treball en contra del servei militar obligatori, sinó que volia transcendir aquest objectiu: en darrer terme, i en un sentit més profund i ideològic, era una forma d’oposar-se al militarisme, de qüestionar les estructures subjacents que l’alimenten i el sustenen. En d’altres paraules: des dels seus origens a l’Estat espanyol amb Pepe Beunza i companyia al capdavant, l’Objecció de Consciència fou sempre un acte carregat de significació ètica i política que implicava moltes més coses que el no voler fer la mili. Aquest NO era substancialment un NO al recurs a la força com a mecanisme de pacificació i resolució de conflictes. I més enllà encara, era un NO al complex entramat de causes i dinàmiques que són a la base de les guerres i de la cultura de la violència que secularment ha dominat en el planeta. Per tant, i formulat en termes positius, l’objecció de consciència, que bevia en les fonts del pacifisme, la noviolència i els drets humans, es plantejava com un discurs i una contribució a la construcció de la cultura de la pau i a la difusió dels seus valors. Per això, la desaparició del servei militar no va ser un punt i final de la lluita del moviment d’objectors sinó un punt i seguit d’aquest llarg procés.

4) Què n’ha quedat de tots aquells anys de lluita en el món de l’OC? En el terreny dels béns simbòlics, la satisfacció d’haver participat en un projecte col•lectiu al servei d’uns ideals de progrés i de justícia. D’altra banda, la certesa que, en un sentit profund, la figura dels objectors de consciència no és en absolut una figura del passat, sinó que, en aquesta voluntat de transformació social i de construcció de la cultura de la pau a què al•ludia fa un moment, els objectors també són, som, una figura de present i, és clar, de futur. Només una dada, ben demostrable: una part important dels objectors compromesos i militants de les diferents generacions de lluita contra el servei militarr segueixen avui en actiu en entitats i plataformes de signe divers treballant amb el mateix esperit i amb els mateixos objectius de fons. Els en dono un exemple que m’és proper: l’antiga Associació d’Objectors ja fa força anys que va deixar d’existir per convertir-se en l’actual Moviment per la Pau, una entitat que treballa des de Catalunya amb un equip de persones potent i entusiasta per un món lliure de mines antipersonal i de bombes dispersió, fent educació per a la pau a les escoles i cooperació per a la pau en països afectats per mines i residus de guerra sense explotar.
L’AOC+Moviment per la Pau sumen 25 anys de treball per la pau. Un exemple –com n’hi ha molts d’altres, doncs– que els objectors seguim sent a principi de la segona dècada del segle XXI constructors de pau com ho vam ser durant més de 30 anys en el segle passat.


Moltes gràcies i per molts anys als objectors i a la seva lluita.