En un resguard indígena de Colòmbia

Fa un parell de mesos vaig escriure el meu primer article al bloc de Moviment per la Pau, per compartir les meves primeres experiències a Colòmbia. Ara, voldria fer-vos cinc cèntims d'una de les sortides a terreny que he tingut oportunitat de viure aquí, al Resguard Indígena dels Emberà Katíos, al Departament de Córdoba.

Des de Bogotà vaig viatjar a la ciutat de Vedellin, on vaig trobar-me amb els dos advocats de la Corporación Retorno y Vida, la contrapart de Moviment per la Pau al Departament d'Antioquia. Ells estan especialitzats, sobre tot, en assessorar les víctimes del conflicte armat. En cotxe varem fer un recorregut de més de vuit hores creuant el departament, fins arribar a prop de Montería, capital del Departament de Córdoba. Des d'allà varem seguir fins a Puerto Libertador, municipi des del qual, resseguint un camí de sorra, s'arriba a Juan José, un petit poble a la vora del riu San Jorge. Allà havíem de creuar el riu en una embarcació a motor fins al Resguard Indígena dels Emberà Katío “Quebrada Cañaveral”, però ja era pràcticament fosc i els propis indígenes ens van aconsellar que esperéssim fins al dia següent per qüestions de seguretat.

Els Embera son una ètnia que es dispersa entre l'occident de Colòmbia i l'orient del Panamà. Són unes 60 mil persones. Es coneixen com a Emberà Katío aquells qui originalment habitaven l'Alto Sinú i l' Alto San Jorge, rius dels departaments de Córdoba i Urabà, a Colòmbia. Emberá significa literalment “gent del blat”, ja que la seva economia es basa principalment en el conreu d'aquest cereal, però també del plàtan, l'arrós, la yuca, el frijol i d'altres, i la caça i la pesca.

A causa del conflicte armat, moltes comunitats s'han vist forçades a desplaçar-se: han patit hostigaments per part de les forces combatents, legals i il·legals, o bé han vist com les seves terres de conreu es veien sembrades amb mines antipersonal i d'altres artefactes explosius després d'enfrontaments armats a dins dels seus territoris. Les FARC han minat el territori sense deixar constància de l'emplaçament exacte dels artefactes, cosa que ha provocat constants desplaçaments de població. Paral·lelament, s'ha produït un canvi de les formes de conreu tradicionals per cultius il·lícits (coca i opi), ja que hi ha hagut una expansió progressiva del narcotràfic a dintre del resguard i a les terres dels voltants. Això ha provocat constants fumigacions amb glifosfat sobre els conreus il·lícits però també sobre la resta de conreus de subsistència. Com si això fos poc, les pressions dels terratinents per ocupar les terres fèrtils als voltants i a l'interior del resguard i els megaprojectes minero-energètics a la zona han generat encara més disputes territorials.

El poble emberà ha vist com el seu territori es reduïa paulatinament, fins al punt que avui dia compren d'una banda el resguard de Quebrada Cañaveral, amb 2815 hectàrees i poblat per unes 122 famílies, i de l'altra la zona de l'Alto Uré i de Tierradentro, conformada per un seguit de finques sense titular. Això ha produït un fort impacte en el procés d'ordenament i gestió del territori que de forma tradicional venien desenvolupant les comunitats; els sistemes tradicionals de producció s'han vist alterats, cosa que ha provocat un empobriment de la base alimentària; la caça s'ha vist reduïda per la por a les mines antipersonal sembrades al territori, i la pesca per la creixent contaminació dels rius i la presència dels actors armats. S'estan produint malalties de la pell causades per les fumigacions amb glifosfat; canvis en els vincles familiars i socials tradicionals causats pels desplaçaments forçats de població; i les formes tradicionals de govern i els rituals tradicionals s'estan veient afectades.

D'avant de tot això, les comunitats emberà han començat un procés de recuperació del territori i de la seva cultura ancestral. En un esforç conjunt entre els indígenes, la ONIC (Organización Nacional Indígena de Colombia) i diverses organitzacions, molts dels desplaçats als municipis veïns i d'altres famílies dispersades al territori han retornat al resguard indígena. Però les dificultats son moltes.

Al dia següent, de matinada, varem reprendre el viatge, remuntant el riu, fins a la vereda Tres Playitas, acompanyats de varis governadors o autoritats indígenes d'altres comunitats. Quatre cases, o tambos, composen la vereda, però una d'elles va ser abandonada des que va fer explosió una mina a pocs metres, matant una persona, a finals de 2009. Les mines Antipersonal estan presents a 11 de les 13 comunitats, i ja han provocat diversos accidents, han obligat a desplaçar-se a moltes famílies, han forçat a abandonar llocs sagrats i camps de conreus. Aquest que esmentava no és l'únic accident per que ha tingut lloc a la comunitat: al juny del 2004 dos nens van ser ferits per MAP; al 2007 va morir un dels líders comunitaris; al juny del 2008 va morir un nen i al 2009 un dels animals de la comunitat. Les mines que han fet explosió fins ara van ser col·locades a les vies principals de la comunitat o a prop de les fonts d'aigua, i a dia d'avui encara no hi ha una sola senyal que anuncii el perill per la presència d'aquests artefactes a la zona.

Mentre algunes dones preparaven el dinar, a base d'arròs, yuca i plàtan, la resta ens vàrem reunir a l'escola del poble, una construcció similar a les cases tradicionals circulars dels indígenes, però amb sostre metàl·lic. El govern té la obligació de proporcionar a les comunitats indígenes professors capacitats per impartir l'ensenyament en llengua embera i en espanyol, però l'escola de Tres Playitas porta anys sense docents. Durant la reunió els indígenes van anar explicant la seva situació actual i les diverses violacions als drets humans patides per la comunitat: casos d'execucions extrajudicials, accidents per mines antipersonal i residus explosius de guerra, bombardejos, assassinats i amenaces contra líders comunitaris, etc. Les culpabilitats sempre es basen en presumpcions, però no se'n lliura ningú: les FARC i els grups paramilitars en alguns casos, l'exèrcit nacional en d'altres.

Vàrem sentir històries per no dormir, i en una de les seves intervencions, un dels governadors indígenes recordo que va dir “Aquesta no és la nostra guerra, no són les nostres mines, no en volem saber res”. Però no tenen elecció, s'han vist ficats al camp de batalla i sense protecció per part de les autoritats i de les organitzacions de la societat civil, nacionals i internacionals, és difícil que es deixin de cometre crims contra aquest poble. Cal fer visible aquesta realitat que poca gent coneix però que està fent patir una població innocent que es troba en situació d'indefensió.