UN TREBALL BEN PROFESSIONAL, EL DE LA SOCIETAT CIVIL

Les persones que treballem en el sector de les ONG, de la societat civil de base, ens hem trobat sovint en la situació d'haver d'explicar que malgrat que formem part d'organitzacions que no cerquen el lucre sinó que es mouen, essencialment, per altres motius, que malgrat que no tinguem condicions de treball totalment adequades o sous que podrien ser molt més alts en altres sectors, no som quatre o vuit o deu il·luminats i il·luminades que vivim en la utopia perpètua i anem a la cerca de la pedra filosofal i d'aconseguir la pau mundial, la concòrdia entre els pobles i la victòria contra el maligne.

No, no és així gairebé mai. Toquem molt de peus a terra. Jo sóc de les que defenso la gran professionalitat de la nostra feina, sobretot en els darrers anys, una professionalitat sense la qual, per exemple, seria impossible d'omplir alguns formularis dels que ens faciliten les institucions quan cerquem fons per a dur a terme els projectes (aquests projectes que han de dur-nos a la pau mundial...).

La setmana passada he viscut ben d'aprop un cop més, i ja en van uns quants, una mostra de l'enorme professionalitat amb la que treballa l'organització internacional de la qual Moviment per la Pau forma part, a més d'uns quants centenars més d'ONG de tota mena i d'arreu del món: la Campanya Internacional per la Prohibició de les Mines. La reunió a la que he assistit, a Ginebra, és la reunió anual dels Comitès Permanents que fan el seguiment del Tractat de Prohibició de les Mines (Tractat d'Ottawa), un Tractat que, per cert, mai no hauria vist la llum si no hagués estat per la feina seriosa conjunta de la societat civil i els Estats.

Aquesta reunió governamental, prèvia a la Reunió Anual d'Estats Part del Tractat, serveix per a donar contingut veritable a la raó per la què se signa un tractat internacional: el seu compliment, la seva correcta aplicació en benefici de la població. La diferència bàsica del procés de verificació i seguiment de l'aplicació d'aquesta norma del Dret Internacional Humanitari respecte d'altres Convencions (algunes de les quals, des del mateix dia que es van signar segueixen tancades en un calaix acumulant pols històrica) és el paper crucial que la societat civil hi té. La mateixa societat civil que, indignada pel mal que causen les mines antipersonal i altres residus explosius de guerra va començar a mobilitzar-se ara fa divuit anys i va aconseguir que l'any 1997 es prohibissin les mines, continua desperta i treballant fermament, perquè la signatura d'aquell Tractat no va ser una fita en ella mateixa sinó una porta que s'obria a la feina que realment calia fer: donar assistència a les víctimes de mines (una cada 20 minuts en algun lloc del món en aquell moment, recordem-ho), iniciar o potenciar els programes d'educació en el risc per a prevenir més accidents, les accions de neteja de les zones contaminades i la destrucció dels estocs que tenien emmagatzemats els exèrcits d'una gran majoria de països del món. I tots aquests anys han tingut uns bons resultats només cal veure l'evolució de l'accidentalitat, els milions de mines destruïdes i les hectàrees de terra netejades i recuperades per a usos civil. Però no n'hi ha prou.

La societat civil continua anant a les reunions de seguiment de l'aplicació del Tractat per no deixar que els Estats s'adormin, per a cridar l'atenció sobre violacions o possibles violacions del Tractat, per a oferir el nostre punt de vista, el de molts sobrevivents que en primera persona donen el seu testimoni i els seus arguments de com poden millorar-se les coses, sense la visió esbiaixada dels Estats que sovint posen els aspectes econòmics o polítics per davant dels humanitaris. Som un grup ben organitzat, que arriba de qualsevol racó del món i durant una setmana parlem amb una sola veu, i parlem molt: en intervencions públiques en les sessions plenàries o ens els diversos actes que s'organitzen al llarg de la setmana, en reunions bilaterals amb representants de diversos països afectats, donants, indiferents..., en les reunions internes de coordinació que cada matí, abans que comencin les discussions “oficials” fem per preparar estratègies, compartir inquietuds i informacions, establir les prioritats. Parlem amb el llenguatge dels representants dels Estats però dels problemes dels qui pateixen les conseqüències d'aquestes armes, però no amb paraules que vulguin “arribar al cor” dels Estats i fer-los sentir alguna cosa (això només ho fem de vegades), sinó amb arguments jurídics, econòmics, polítics, amb xifres i estadístiques, amb coneixements tècnics i de la realitat. Són setmanes esgotadores en què només de tant en tant ens podem permetre el luxe de fer una ullada al Llac Léman i cercar en la seva amplitud un moment de tranquil·litat, una respiració profunda i,,, Sant torne-m'hi! Que acabo de veure un delegat a qui he de comentar-li que....

Només amb aquesta feina seriosa hem aconseguit que se'ns prenguin seriosament i cada fita que assoleix un Estat i provoca l'aplaudiment espontani de la sala, el sabem nostre i ens enorgulleix. La darrera fita: Nicaragua va anunciar que havia acabar de netejar totes les zones afectades per mines del seu territori i, per tant, Amèrica Central va esdevenir la primera regió del món lliure de mines. Felicitats a tothom!